Aleix Diz Ardid
El poeta valencià Francisco Brines té un poema que m’agrada moltíssim. Comença:
Y qué es lo que quedó de aquel viejo verano
en las costas de Grecia?
¿Qué resta en mí del único verano de mi vida?
… …
en donde ser feliz era la natural razón de estar con vida.
Fixem-nos en les dues afirmacions destacades en negreta. Al meu entendre, el poeta parla d’un moment especial, únic. Els altres estius no seran, doncs, més que una còpia inexacta d’aquell moment. Tots hem viscut en les nostres vides moments que provoquen en nosaltres sentiments desbordants, que ens depassen i que, d’alguna manera, ens marquen
Deia el poeta Jorge Manrique, en el segle XV:
… a nuestro parescer
cualquiere tiempo pasado
fue mejor.
I jo em pregunto: ¿No serà que no vàrem ser, en el passat, prou conscients d’aquell gaudi? ¿No serà que continuem sense percebre les coses bones dels moments actuals i, tot i així, fem una (odiosa) comparació?
El primer cop que vaig escriure en aquest espai, per presentar-lo, afirmava:
viure poèticament significa habitar el món amb novetat, com si acabessis de néixer.
Quan acabes de néixer, aquell moment és tota la teva vida. En un poema meu intento copsar aquest sentiment:
M’atrapares
en una abraçada furtiva
que es desfeia mentre em somreies.
L’eternitat ens veié.
