Maite Barreto Tejera
Vaig néixer a Haría, Lanzarote. Fa onze anys que visc a Barcelona, tinc 29 anys, estic soltera, i soc metgessa de família i comunitària al Cap Dr. Carles Ribes. Religió? Quina pregunta més difícil… cristiana. Política? Republicana i d’esquerres.
D’Haría, un poble de Lanzarote de prop de 500 habitants, al Raval i la Marina de Barcelona. Aquesta metgessa de família, fa tàndem amb la seva companya Paula F. Caparrós al programa Fem Salut, que s’emet cada dijous d’1 a 2 del migdia a La Marina FM (102.5). Completen l’equip radiofònic els seus companys del CAP Bordeta-Magòria.
És part de l’estratègia que els equips sanitaris dels CAPs treballen per incidir en la salut del barri des de la seva vida en comunitat. Perquè, tal i com ha demostrat tan descarnadament la pandèmia, la salut de les persones en bona mesura depèn del seu entorn i les circumstàncies que l’envolten. Parlem en un moment en què els sanitaris estan en peu de guerra per reclamar millors condicions: bàsicament calen més sanitaris per descarregar els que hi són, saturats i esgotats per la pressió assistencial.
En quin moment decideix que vol ser metgessa?
El camí de la vida em va portar a això. El fet d’estar tranquil·la a un poble, amb bastant de temps, estudiar-hi, treure bones notes… volia treballar en alguna cosa que estigués en contacte amb les persones, que fos útil per a les persones del meu entorn.
Una infància feliç però una joventut limitada, per tant.
Ser petit al poble és genial, però pels joves no tant, no hi ha oferta cultural ni massa moviment. Som uns 5 o 6 joves en tot el poble, i si unim els dels pobles del voltant faríem 3 classes de l’ESO i prou. Per això jo volia volar…
I per què tria Barcelona?
Volia un canvi gran i Madrid i Barcelona són les grans ciutats de la península; Barcelona em sembla més propera a nosaltres en el sentit que no és el centre del poder, és perifèrica; des de les illes Canàries veiem Madrid amb la idea de poder, qui imposa les normes… Barcelona té altres matisos i també era un repte aprendre a parlar català.
L’afinitat de les minories.
Exacte, afinitat de la perifèria diria jo.
Els que feu medicina heu de fer moltes renúncies, tantes que sovint acabeu aïllats socialment. Quina és la seva experiència?
Els sanitaris, en general, necessitem una nota alta per entrar a les nostres carreres. Així que d’entrada hem de tenir la sort de comptar amb unes circumstàncies que ens acompanyin perquè la incorporació a la vida laboral la fem més tard que la majoria: fins els 25 o 30 anys no comencem a treballar i no tenim un sou. Són sis anys d’estudi, més un any de preparació per entrar a ser MIR, més quatre o cinc anys de resident, depenent de l’especialitat; són gairebé 11 anys de formació, tot i que els últims quatre són pràctiques amb una retribució.
Quin és el sou d’un resident?
De base, són 1.200 € i cada any de formació s’augmenta una mica en funció de la responsabilitat: pot arribar fins als 1.500 o 1.600 euros. És cert que les guàrdies es paguen com a hores extres, però no les triem, són obligatòries. Fas les hores habituals pel matí, i després, a la tarda o nit, fas guàrdies. Si en fas dues setmanals o una guàrdia de 24 hores, hi ha setmanes on acabem treballant 80 hores. A la universitat hem interioritzat un perfil de sacrifici, però quan ens adonem de les hores és perquè estem realment esgotats.
La medicina familiar és la menys triada entre els seus col·legues, per què?
Jo la vaig escollir a consciència, sabent les circumstàncies i les condicions adverses. Personalment, crec tant en l’atenció primària que vull fer-hi feina per a millorar-la. Les metgesses de família treballem des d’una visió àmplia i integral de la salut; no és només tractar el cos d’una persona, sinó entendre com tractar-la atenent les circumstàncies que afecten la seva salut i es manifesten al seu cos; cada persona té darrere una vida i un context… aquest és un enfocament àmpliament compartit en la medicina familiar i comunitària.
Quina ha estat la seva experiència de salut comunitària a la Marina?
A la Marina arribo quan era estudiant; el meu germà vivia aquí, em feia il·lusió treballar-hi perquè ja tenia un vincle; estudiava a Bellvitge i abans d’arribar a casa meva, al centre de Barcelona, dinava aquí i feia la migdiada amb el meu germà. Em vaig sentir molt cuidada en una etapa tensa i exigent, i per això sempre he tingut la idea que la Marina és un barri que cuida.
Com que és un barri que sembla un poble, hi ha aquesta cura entre uns i altres que m’atreia. El meu rol com a metgessa és promoure que la salut no depèn només d’un mateix, sinó de la comunitat on vius. Tenim la gran sort d’estar en un CAP com el Dr. Carles Ribes, docent i amb unes arrels molt comunitàries; ens faciliten a conèixer les entitats del barri, els fluxos d’on va la gent. Un exemple és el programa de ràdio, Fem Salut.
Com a metgessa de salut familiar i comunitària, què li reclama al veí o a la veïna?
Ara mateix sobretot cal defensar la sanitat pública o, fins i tot, apoderar-se i saber que és nostra; valorar i cuidar el que tenim. Com a ciutadà, tenim moltes possibilitats d’incidència política, que és el principal i el major suport. Reclamar els drets laborals amb nosaltres i acompanyar-nos en les nostres lluites. Com a barri i com a comunitat importa molt el suport polític i la participació en les eleccions, és una participació limitada però hem de ser-hi. Hem de ser conscients què implica votar a uns o uns altres.
El sistema sanitari d’Espanya és un dels millors del món. Expliqui alguna de les situacions viscudes per visibilitzar el deteriorament que pateix ara.
Sobretot la pressió assistencial que tenim: hi ha menys sanitaris, el temps que tenim per pacient no ens dona per atendre correctament, les agendes estan saturades… Durant la pandèmia, es van destinar molts recursos per a reaccionar amb urgència a la situació, però no s’ha millorat la base, l’estructura.
A Catalunya s’han anunciat vagues en el sector de la sanitat pel gener.
Tan de bo no s’haguessin d’organitzar aquestes mobilitzacions. La nostra responsabilitat ens diu que no hauríem de col·lapsar un sistema que ja està tens. Però al final, és una reacció a unes circumstàncies que porten molt de temps sense correctius. S’haurà de veure què es fa al gener, i si se segueix endavant o no amb les protestes. Hi ha voluntat de negociar i fer una crida d’atenció a tothom per cuidar i evitar que el sistema es deteriori més.
Ara que ja sabem com és, volem saber a què dedica el temps lliure.
A dormir, o no dormir (riu)… A mi m’agrada fer teatre i llegir filosofia política. Al final, a tots ens agrada satisfer necessitats bàsiques com llegir, caminar, divertir-nos, anar en bici recorrent la ciutat, caminar cap al mar, on connecto molt…
Comparteixi amb nosaltres els seus temors.
Anar per la vida corrents, atendre tota l’estona una llista de coses; que no em doni temps d’adonar-me del pas del temps. Estic en un moment on em qüestiono per què correm tant. Barcelona té això de fer-nos anar a tots massa de presa.
I què li reclama a la vida?
Que em trobi amb gent maca pel camí i que no tingui grans desgràcies, que vindran, però que quan vinguin, jo estigui acompanyada.
