Andrea Bello Españó. 24 anys. Soltera, periodista. Atea. Soc d’esquerres, però no m’identifico amb cap partit.
L’estudiant que arribava a la recerca d’aprenentatge és ara una professional cercant oportunitats que l’ajudin a créixer. Va començar la seva petjada laboral amb aquesta casa i, com tants joves del sector de la comunicació, ara ha decidit explorar Madrid.
És part d’una generació que ha estat castrada en la seva aspiració de gaudir de l’estat del benestar, i alhora és l’esperança en ser la més formada, ja que enfronten un moment en què tot el que havíem conegut s’ha fet un trencadís.
Tot i les etiquetes que uns i altres ens posem en funció de referències generacionals pròpies i compartides, en els fons, reconeixem que no és de sentit comú una cultura en què socialment ens configuren a partir del poder d’adquirir béns com els que més. Arribats al límit, què fem? És la pregunta en l’aire aquests dies a tots els efectes. I a manca d’idees millors, fem camí caminant, és l’actitud dels més joves.
Qui ets i a què aspires?
És una pregunta molt filosòfica ha ha ha. Professionalment, soc una periodista en aprenentatge. I tant en el camp personal com el professional m’agradaria ser una persona en què la gent pugui confiar, inspirar confiança i respecte. Vull ser igual que els meus avis, són persones que imposen respecte, però perquè són exquisits en el respecte als altres… No vull posar barreres a ningú mai.
Després de tres anys com a redactora en aquest diari, marxes cap a Madrid, què vols d’allà?
Tinc moltes expectatives. Hi faré un màster, vull dedicar-me a la televisió, tan davant com darrere de càmeres i espero aprendre molt en aquest sentit. Fer un màster s’ha convertit en una mena de tràmit que gairebé has de realitzar, òbviament que t’emportes un aprenentatge, però en soc ben conscient que també pago per intentar que se m’obrin altres portes. Altrament, canviar de ciutat és obligar-me a viure sola, aprendre a treure les castanyes del foc jo mateixa i sense els pares, conèixer gent nova…
Com a jove, què li reconeixes i què li reclames a Barcelona?
Com a ciutat Barcelona no té res a envejar de la resta, ho té tot, és cert, però anar al teatre, als museus… és molt car. Reconec que s’estan intentant donar ajuts als joves o impulsar altres iniciatives que poden ser boniques. Però l’oci i la cultura no són molt accessibles. Els que em parlen de Madrid destaquen que anar-hi de canyes amb els amics és molt més barat, per exemple. Aquí també ho fem, però menys perquè és molt car i els joves tenim el pressupost ben limitat sempre.
Què t’ha aportat treballar a primera línia en la premsa de proximitat enmig del desprestigi social dels periodistes?
És cert que ara mateix hi ha un cert desprestigi del nostre col·lectiu professional, però penso que no és el cas de la premsa de proximitat. Aquí hi ha una relació dels que som periodistes amb la gent que ens llegeix, són els nostres veïns i veïnes i això ho fa tot molt més curós, i alhora satisfactori, perquè coneixes la repercussió de primera mà.
A vegades quan la gent ens veu amb els micròfons, costa que ens parli perquè desconfien dels periodistes, però a la que diem, “som el diari del barri”, llavors s’avenen i es mostren còmodes i fins i tot ens animem i agraeixen la feina. Això és bonic.
A més, ho toquem tot, fem tot el procés de principi a fi nosaltres mateixos. He après molt a tenir tracte i tacte amb tota mena de gent… n’és molt important!
Què t’emportes de la Marina com a barri, venint de Sant Genís?
Sempre he dit que em recorda molt el meu barri. La Marina té molt de caràcter. M’emporto aquest caràcter persistent i tossut en el reclam de ser escoltat, de lluitar fins a aconseguir que els serveis bàsics els arribin, de reclamar a la ciutat que escolti les seves necessitats, d’exigir el seu lloc.
Hi ha molts joves tocats després de la pandèmia i per la manca de perspectiva de futur. Com et trobes tu? I què els dius als teus companys?
He de dir que també ho he notat tan emocionalment com socialment. A principis pensava que no, però al final ha sortit. Entenc que la nostra generació estigui una mica tocada perquè si ho mires fredament hem encadenat una conjuntura social que és realment dolenta. I el panorama que ve no és gens alentidor, no obstant això, penso que sempre hem de tenir l’esperança que les coses aniran a millor. Hem de treballar i persistir, cal tenir un esperit de cerca constant i, sobretot, no desesperar, tard o d’hora sortirà alguna cosa.
Es diu que els joves esteu desconnectats de la política, què et diu això?
Em sembla normal perquè tenim un munt de problemes al dia a dia, els joves, sobretot l’atur, i a partir d’aquí no podem fer cap projecte de vida. No veiem que la política ens doni resposta.
És com si els polítics estiguessin en altra esfera i les seves preocupacions siguin molt diferents de les dels joves i també de la resta de ciutadans. Sembla que ara s’intenten algunes mesures, però caldrà veure-les. Si la política no afecta en el dia a dia, si les decisions dels de dalt no tenen una repercussió per a la majoria, al final trobo normal que no convenci. S’ha de dir també que la conjuntura és complicada i complexa, però això no impedeix que siguem exigents. Molts han deixat de veure útil la democràcia i això és un perill.
Fes una autocrítica a la teva generació?
Els pares han estat la generació que de veritat ha gaudit l’estat del benestar. Van poder treballar, progressar, han tingut feina estable, han pogut comprar les seves cases, estalviar… I ara això s’ha trencat.
Als joves ens han educat d’una manera en què demanàvem i sempre se’ns donava, mai ens ha faltat menjar, roba, joguines… I ara quan no se’ns dona, la nostra resposta és una mica “rebequeria”, ho reconec.
Ara també dic que tenim un avantatge: coneixem els nostres drets i ens neguem a perdre’ls. Es diu que som “vagos”, però en veritat és perquè ens neguem a acceptar unes condicions que si ho mires objectivament són indignes. Tenim molt més clar que el que ho van tenir els nostres pares i avis que al mercat de feina hi ha una cultura de l’abús. No és que no es pugui pagar més, no volen fer-ho!” I nosaltres en soc conscient, posem límits i sempre que podem, ens plantem.
Ara vull que juguem a respostes breus. Què penses de… l’amor?
Soc una romàntica i m’agrada pensar que existeix. No només l’amor romàntic sinó també amb els amics i amigues, amb la família, al final som éssers sociables i hem de creure en l’amor, és el que ens uneix.
De la poesia?
És una manera d’expressar-nos molt bonica i diferent.
De la filosofia?
Que és necessària. Fa falta pensar i reflexionar sobre l’entorn i el que passa. És una eina ens ajuda molt per replantejar-nos moltes coses.
Dels diners?
Que són necessaris, però mouen moltes coses que ens fan mal. És complicat perquè contribueixen a fer coses bones, però també les més dolentes que tenim. Són com les monedes, tenen les dues cares.
Essencialment, què li demanes a la vida?
Ser feliç, no tota l’estona perquè les dificultats son part de la vida, però vull tenir una vida amb un balanç positiu de les decisions que pregui. Vull poder dir: “he estat feliç, he fet el que he pogut, però en general bé Andrea!”
