Mar Montilla Sánchez. 53 anys. Divorciada. Un fill. Escriptora i psicòloga. Catalana d’arrels andaluses.
Religió: Crec en Déu sense intermediaris.
Política: D’esquerres.
Tot i que el seu aspecte físic ―estatura envejable, ulls negres, cabells arrissats, i un estil pin-up modern― ens la presenta com una persona amb molta força, quan li proposo l’entrevista, l’escriptora dubta. Però s’hi avé. I quan li pregunto qui és la Mar, escull una a una les paraules, tota indecisa. De la seva aparença només el somriure delata que és tímida.
La seva vida ha estat marcada per una muntanya russa d’experiències que l’han portada a explorar les seves emocions i utilitzar el seu talent com a escriptora per a contar-ho tot, i amb detall. Així van néixer tres de les seves novel·les: Me separé aunque le amaba demasiado, Pasión en Marrackech i Los ojos de Saïd.
Superada la sorpresa del primer moment, comparteix amb mi (i amb tots nosaltres) reflexions i records d’infantesa, de l’estiueig al poble dels pares: a Frigiliana, Màlaga. De ben petita, utilitzava el quartet dessota l’escala per refugiar-se i fugir de la resta de menuts que petaven tot de soroll. “Sempre m’he sentit còmoda en el silenci”, assegura, i aquesta recerca es reflexa en el nom del seu bloc: Un cuaderno en la escalera. Ara per escriure aprofita un racó de casa seva i l’ordinador, “tot i que continuo fent anotacions a les llibretes”.
Qui és Mar Montilla per a la gent que no la coneix?
És una pregunta molt difícil. Escriure és una de les coses que més em caracteritzen perquè ho he fet des de petita. Hi trobo molta comoditat. Sóc introvertida i sensible. Vaig néixer i em vaig criar a Can Clos, tot i que ara fa 25 anys que visc als pisos del carrer Mineria. Que més puc dir? Doncs que sóc d’arrels andaluses, i me’n sento orgullosa.
Al seu bloc diu que ser filla d’immigrants li va marcar. Expliqui’ns com.
Sí, perquè la immigració que arriba d’altres països és recent, quan jo era petita, sobretot hi havia molta immigració nacional. A Barcelona van venir molts gallecs, murcians… però sobretot andalusos. Em va marcar perquè en aquella època pràcticament no semblava que estiguéssim a Catalunya. Tota la gent que m’envoltava era andalusa o filla d’andalusos, era com estar a Andalusia en comptes de a Can Clos.
Què més li ha marcat a la vida?
Les relacions de parella. A la vida adulta m’ha marcat molt l’amor i el desamor.
Durant molt de temps la parella ha estat un tema que definia molt les dones, però el feminisme ha palesat altres maneres d’amar, també a amar-nos nosaltres mateixes. Que hi està d’acord?
Totalment. Recordo que de petita em preocupava què seria de gran, però sobretot pensava que volia trobar un home, casar-me, tenir fills i formar una família. Era el meu principal projecte de vida. Ara no penso igual… però llavors era així. Quan vaig trobar l’home que creia que era el predestinat… (riu) per a mi era molt important, més que la carrera, que escriure i que qualsevol altre cosa. Per a moltes dones de la meva generació aquesta idea ens ha marcat perquè l’amor es basava en estar sempre, sempre, al servei de la família, sobretot el marits, però també els pares, fills, germans… tothom menys nosaltres. Descobrir-me a mi mateixa m’ha costat dos matrimonis i dos divorcis.
Tinc la teoria que, de totes les generacions de dones, les de 50 i 60 anys són les que més han progressat. No parleu de canvis, els heu fet. Dones que als cinquanta anys us descobriu a vosaltres mateixes i perdeu la por al món i a caminar-lo soles, si així us està més bé.
Hi estic d’acord, som moltes “cincuentañeras”. Com dic jo. Tinc amigues de cinquanta o seixanta i escaig, que ara és quan per fi viuen la vida com els hi ve de gust i es troben més bé amb elles mateixes, la gran majoria divorciades o viudes. I ni renego jo ni renunciem les dones a la vida en parella, sinó que ara veiem les relacions d’una altra manera.
Per exemple?
No acceptem moltes coses. Ara no renunciem al que ens agrada. Abans fèiem el que calgués per retenir l’amor preuat, ho donàvem tot i sovint no rebíem res a canvi. O almenys no en la mesura que donàvem.
Les noies i cada vegada més també els nois estan liderant el moviment feminista. Tot i així hi ha un sector significatiu que encara repeteix patrons tòxics i masclistes.
És cert, moltes noies i sobretot els nois joves estan repetint patrons que han fet molt de mal i és alarmant veure-ho.
Expliqui’ns quan comença vostè a descobrir-se?
Bàsicament després del meu segon divorci, però no va ser de forma immediata. Vaig haver de fer el dol i passar-ho molt malament. Quan l’acabes comença a haver-hi un moment que et trobes a gust amb tu mateixa, en treus profit i llavors trobes la part positiva del que t’ha passat.
I mai no havia gaudit de viure sola abans?
Vaig sortir de casa dels meus pares per ficar-m’hi en una altra, amb el meu home. Aquesta relació va acabar i, temps després, no va ser immediat, vaig començar-ne una altra. I a més jo tenia un fill… o sigui, que l’únic moment on jo he estat sola amb mi mateixa és ara.
Aleshores reprèn l’escriptura amb més força que mai.
Sempre he tingut la vocació, però no creia en mi mateixa. Als 33 anys em vaig decidir a començar un llibre i tots els que he escrit fins ara estan relacionats amb la meva vida, amb els meus amors i desamors. M’han inspirat…
Llavors, qui llegeixi les seves novel·les coneixerà la seva vida?
No sé si per sort o per desgràcia, però sí. No sabia escriure d’una altra manera. Ara estic provant amb una ficció. Però ja he publicat tres. Als meus llibres està molt present el Marroc per exemple. La gent que em coneix sap que vaig estar casada amb un home marroquí, i que va ser aquesta relació la que em va introduir i d’alguna manera em va agermanar amb la cultura àrab.
I com li ha anat al barri?
He de reconèixer que per a mi durant molt de temps el barri ha estat una mica el “dormitori”, perquè treballava lluny d’aquí. Ara que treballo a prop, a un centre mèdic de La Campana és quan el visc molt més. Però crec que de mica en mica hem anat guanyant. Ara mateix es pot fer de tot sense sortir-ne.
Si hagués d’adaptar el barri a una de les seves novel·les, quin indret o quins aspectes destacaria?
Hauria de ser un espai silenciós i tranquil. Hi ha moltes zones del barri on el soroll del transit és horrorós. Tinc clar que recrearia més zones pels vianants. I com a llocs per descriure m’agradaria posar el Parc dels Drets Humans o el barri del Polvorí per on pugem cap a Montjuïc i l’Avinguda de l’Estadi, ple d’arbres, grans voreres i un cert silenci que és ideal per caminar.
