El 15 de juny de 1977, els veïns de Barcelona recuperaven la possibilitat de dipositar una papereta en una urna. Aquell dimecres feiner, tothom es preparava per viure un fet silenciat després de més de quinze mil dies. Els col·legis electorals, que obrien les seves portes a les nou del matí, ja esperaven visita amb cues que feien la volta a les cantonades hores abans de l’inici del sufragi. En aquelles primeres mirades, la premsa de l’època destacava dos fets: la tranquil·litat de la jornada i la gran quantitat de persones grans que hi van assistir des de primera hora. Aquests dos esdeveniments eren una clara evidència del desig col·lectiu de recuperar la representació política, sobretot d’aquells que van viure durant més temps el silenci imposat.
Aquell matí es complien exactament quaranta-un anys, quatre mesos i un dia que no se celebraven unes eleccions generals lliures a l’Estat espanyol, des del febrer de 1936. En xifres, això representava que la meitat dels tres milions d’electors de la província de Barcelona no havien votat mai a la seva vida. Aquella generació va ser limitada pel règim franquista, que havia construït un país on el sufragi i la possibilitat d’elecció eren nul·les.
Només a la ciutat de Barcelona, fins a un milió tres-cents mil ciutadans i ciutadanes estaven cridats a votar. La cita va ser un èxit a la Ciutat Comtal, amb una participació del 85 % segons els diaris de l’època. Cal destacar la importància d’anys de mobilització veïnal, sindical i social als carrers de barris com el nostre, on totes aquelles pancartes i fullets clandestins van servir de preludi per al camí que es trobarien tots els cartells dels partits amb sigles que acabarien omplint les parets i carrers del veïnat.
Hi va haver unanimitat entre els polítics sobre el gran èxit que va comportar la campanya electoral, i van felicitar els ciutadans per l’ambient de pau social i civisme
Com va afectar la inexperiència a les urnes?
La manca de costum va crear anècdotes que reflecteixen la complexitat logística del moment. Aquests col·legis electorals es van instal·lar en moltes aules d’escoles, arraconant els pupitres a la paret, però també es va fer ús de locals municipals i, fins i tot, com recull el setmanari Destino d’aquells dies, d’un bar nocturn del Raval. Una gran part dels votants arribava a la taula amb el sobre ja preparat des de casa i les cabines amb cortines que es van construir no es van fer servir gaire.
En les notícies d’aquells dies, és interessant destacar algunes anècdotes protagonitzades pels veïns i veïnes més grans, aquells que conservaven la memòria de la República i que van viure aquell acte amb molta gratitud. Les cròniques periodístiques de la jornada explicaven com una dona gran vestida de dol, després de votar, va preguntar als membres de la taula si els devia diners i va insistir fins a deixar una moneda de vint-i-cinc pessetes per tal que els vocals poguessin prendre un cafè. I, en un altre punt de la ciutat, una veïna de noranta anys que va patir una caiguda camí del col·legi es va negar a ser traslladada a un centre mèdic abans d’haver dipositat la seva papereta.

En contrast amb la gent gran, els joves del país, dels quals molts havien participat de manera activa en les protestes socials d’anys anteriors, van quedar exclosos del cens perquè la majoria d’edat política va quedar fixada en els vint-i-un anys. Alguns membres de la “Comissió 18 anys”, una iniciativa impulsada pel Congrés de la Joventut Catalana amb l’objectiu de reivindicar la majoria d’edat i el dret de vot als divuit anys, expressaven: “Cuando ha habido que dar la cara o estar en la primera línea de las manifestaciones cívicas… los jóvenes hemos sido requeridos y no hemos regateado ningún esfuerzo”. La consigna principal era: “Queremos el voto a los dieciocho”, ja que consideraven injusta la decisió institucional de ser prou madurs per poder anar a la presó, però immadurs per poder votar.
Per a alguns, el 15 de juny de 1977 va ser la primera vegada que van poder decidir com volien el seu futur; per a d’altres, va ser la recuperació del seu dret perdut
Un dia marcat pel civisme i la burocràcia
La jornada electoral va presentar certs problemes organitzatius de pes. Milers de barcelonins van descobrir, amb gran indignació, que no constaven a les llistes electorals per errades en la confecció del cens, la qual cosa va provocar una onada de protestes davant de les oficines de l’Institut Municipal d’Estadística on, en alguns moments, cridaven “Volem votar!”. Malgrat aquests errors, el dia va estar marcat per un comportament cívic exemplar. A les taules, ciutadans anònims van assumir el rol de presidents i vocals durant més de vint-i-quatre hores, sustentats per una dieta de mil pessetes i una caixa amb menjar.
A les vuit del vespre, l’hora del tancament de les urnes, una àmplia majoria dels ciutadans de Barcelona havia votat. Els resultats van donar un suport majoritari a les opcions d’esquerra i a aquelles forces que reivindicaven el restabliment de l’Estatut d’Autonomia i el retorn de les institucions catalanes.
El 15J davant del 29N
Avui, a les portes d’unes noves eleccions generals, recordar les cues de 1977 als nostres barris pren una dimensió diferent, i esdevé un moment que representa el resultat físic de les lluites i les dècades de sacrifici que van haver de patir aquelles persones. La feblesa política actual i el desencís amb les institucions són una realitat que explica la distància de molta gent amb les urnes. Precisament per això, conèixer el camí recorregut ha d’oferir una perspectiva per recordar d’on venim i cap a on volem anar sense haver d’imposar cap deure.
















