Yaiza Sánchez
— Faci el que faci no aconsegueixo res bo: a més del grau, ja he fet el màster i ara intento posar-me amb l’anglès, ja tinc més 10 anys d’experiència laboral. Com a autònoma o cobrant ben poquet sí que et contracten.
— Almenys estàs en allò teu, jo ni això. Molta colla ara ens qüestionem haver de treballar 8 hores, 5, 6 ó 7 dies per 1.200 euros, no té sentit.
És la conversa entre dues joves d’entre 20 i 30 anys i escaig, cadascuna. És una anècdota que no té valor estadístic, però exemplifica el canvi en la forma de concebre la vida que s’està produint en les noves generacions i el malestar general pel deteriorament de les condicions laborals arreu.
El cas dels EUA, “la Gran Renúncia”
Més de 4 milions de treballadors van abandonar voluntàriament la seva feina al país nord-americà l’any 2021, i s’hi va assolir la xifra històrica de 10,9 milions de llocs de treball vacants, segons dades del Departament de Treball dels EUA. A aquest fenomen, el professor universitari Anthony C. Klotz l’ha batejat com la “Gran Renúncia” i s’ha convertit en una forma d’exigir unes condicions laborals dignes.
La pandèmia va posar a prova el mercat de treball d’aquell país: dels 5,8 milions d’aturats el febrer del 2020 va passar-se a 23,1 milions a l’abril de 2020, fet que suposa que en dos mesos va augmentar un 11,3%. Les dades de l’Oficina d’Estadístiques Laborals dels EUA indiquen, tanmateix, una inversió de la tendència, ja que cap al desembre de 2021 la tassa tornava a situar-se al 4%. No obstant això, entre l’abril de 2021 i fins finals d’any, molts treballadors protagonitzen aquesta gran renúncia pels baixos salaris, la falta de consideració cap als treballadors, i el difícil equilibri entre el món laboral i el personal.
Els majors protagonistes de la protesta en forma d’abandonament laboral van ser els empleats joves, que ocupen tasques poc qualificades, mal pagades i amb “poc o cap espai per a progressar”. D’altra banda, el 20% de les persones que han renunciat a les seves feines tenien entre 30 i 45 anys. Tal com indica Nueva Tribuna, la meitat dels cessaments voluntaris es concentren en els sectors de la restauració, hostaleria, comercial i d’assistència personal, en els quals hi ha un nivell de sindicalització “molt baix”.
Davant el context, què va passar a la resta del món? Tot i que amb un índex menys radical, el jovent de la Xina va liderar el moviment Tang ping (tombat) que protestava per l’excés de treball i els baixos salaris. A Espanya i Catalunya, més enllà de demandes encapçalades per sindicats com Comissions Obreres (CCOO) o la Unió General de Treballadors (UGT), no sembla que vagi a produir-se cap moviment intersectorial de protesta, tots i que els sindicats han aixecat el to de les protestes cap a les empreses, tal com s’ha sentit a les manifestacions d’aquest 1 de maig.
Les xifres del descontentament a Barcelona.
El mexicà Instituto Nacional de Estadística y Geografía (INEG) indica que el 88% de les persones està insatisfeta amb la seva ocupació, ja sigui per l’ambient de feina, l’estrès o la retribució. En aquest sentit, les darreres xifres situen el percentatge d’assalariats en situació de pobresa se situen en el 18,8%, un número que ha augmentat un 3,9% des de 2018.
Però, quina és la renda disponible a les llars per persona? A la Marina del Prat Vermell, l’última xifra se situa en els 12.528 euros, mentre que a la Marina de Port, als 16.999. Ambdues tendències han augmentat des de 2015; així i tot, el barri no ha sortit de la situació de vulnerabilitat en què el situen les dades. D’acord amb el recompte d’Información General, per viure a Barcelona es necessiten entre 800 i 1.500 euros mensuals, cosa dubtosa. En tot cas, una persona que viu a la Marina del Prat Vermell ingressa de mitjana 1.044 euros. A la Marina de Port, 1.416.
D’altra banda, en l’àmbit de districte, Sants-Montjuïc mostra una tendència estabilitzadora dels salaris. L’any 2020 se situava en els 26.305 euros, una xifra inferior a l’assolida en 2019 (27.350), però superior a la marcada en 2016 (25.967).
Tanmateix, la inflació econòmica ha fet saltar les alarmes al sector social. L’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) indica que, per a comprar un cistell de productes a la capital catalana, cal un 21,6% més de diners que en la resta d’Espanya. Així, el nombre de persones en risc de pobresa es dispara cap a un 35% i passa de les 249.532 a 337.061 persones.
Aquest és un dels darrers estudis, però l’Oficina d’Estadística i Difusió de Dades que no mostra els efectes de la pandèmia perquè s’atura a la fi del 2020.
Unes xifres que contrasten amb el capital acumulat per grans empreses al 2022. D’acord amb la darrera anàlisi, la banca espanyola, composta per Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Bankinter i Unicaja, ha obtingut un benefici conjunt rècord de 20.850 milions d’euros, fet que suposa un 28% més interanual. Entre altres factors, la pujada dels tipus d’interès ha estat determinant per l’obtenció de les dades històriques. D’altra banda, les companyies elèctriques espanyoles –Naturgy, Iberdrola, Endesa i EDP— van tancar 2021 amb un guany de 125 euros per client. D’aquestes, Iberdrola va ser la companyia amb més benefici net: 3.885 milions d’euros, un 7% més que al 2020. I el 2022 la tendència s’ha mantingut.
