Alejandra Sánchez
La mort de Maradona es va emportar l’agenda mediàtica.
Les iniciatives locals aconsegueixen més ressò
Un any més, arriba el 25 de novembre per commemorar el Dia Internacional per a l’Eradicació de les Violències Masclistes. Aquesta reivindicació té el seu origen l’any 1960 a la República Dominicana i recorda com el règim de Rafael Trujillo va segrestar, torturar i assassinar les germanes Mirabal, opositores de la dictadura dominicana.
Aquest 25N, com gairebé totes les dates assenyalades d’aquest 2020, ha estat marcat per la pandèmia de la covid-19. Però, des dels seus orígens, el 25 de novembre fa palesa una altra pandèmia que encara ens costarà bastant més eradicar. La pandèmia del masclisme, la del “això ja està superat, la violència no té gènere” i d’altres comentaris que busquen posar en dubte que les dones patim una violència sistemàtica i estructural pel sol fet de ser dones. I, aquest 25N ha coincidit amb la mort del futbolista argentí Diego Armando Maradona, poc homenatjat pel col·lectiu feminista pel seu passat d’abusador de menors entre d’altres perles que no s’han al·ludit prou als mitjans. Alguns diuen que potser no tocava. Moltes altres pensen que sí, precisament sí que tocava aprofitar el seu cas i la seva visibilitat per fer pedagogia i denunciar. Ara més que mai.
Tot i els avenços que s’han fet en aquest camp, els assassinats masclistes segueixen sent la primera causa de mortalitat de les dones espanyols d’entre 15 i 44 anys per sobre, per exemple, del càncer de mama. En total, des de l’any 2003 (moment en què es van començar a recopilar dades) han estat assassinades a Espanya 1.073 dones a mans de les seves parelles o exparelles. Aquesta xifra supera, per exemple, les víctimes del terrorisme d’ETA, que en els seus 51 anys d’història, va assassinar 857 persones.
Però, més enllà dels feminicidis, que representen la punta de l’iceberg de les violències masclistes, n’hi ha d’altres manifestacions de més comunes i que, sovint, passen desapercebudes.
Segons la Macroenquesta de Violència Contra les Dones elaborada anualment pel Ministeri d’Igualtat, gairebé el 60% de les dones espanyoles majors de 16 anys han patit algun tipus de violència masclista, el que suposa 11’6 milions de dones. A més, més de 400.000 dones han estat violades, de les quals el 36’5% no denuncia per por a no ser creguda. En aquesta mateixa línia, la Macroenquesta reflecteix com, tot i l’augment de denúncies en els últims anys, el 90% de la violència sexual encara no es denuncia.
Com s’aprecia a les dades exposades, la pandèmia del masclisme està molt i molt present a la nostres vides i hi ha estat des de sempre. Per aturar-la, cal treballar molt i molt per aconseguir una educació en valors feministes i la conscienciació de tothom de la gravetat que representa no eradicar-la de nostres vides.
“La denúncia és imprescindible”
La situació al Districte
Segons explica el cap de la Comissaria de Mossos de Sants-Montjuïc, Jordi Fàbregas, la situació pel que fa a les violències masclistes al Districte “no ha variat en els sis últims mesos i es manté entorn als tres-cents expedients oberts”.
Respecte a les denúncies, Fàbregas afirma que són “imprescindibles” i que, històricament, des dels Mossos es té molt clar que en els casos en què no se les presenta, “la tendència és sempre a pitjor”.
Les denúncies també són imprescindibles perquè les víctimes participin del Grup d’Atenció a la Víctima (GAV) que hi ha a totes les comissaries dels Mossos. Aquest grup és l’encarregat de fer el seguiment de les víctimes mitjançant trucades o de manera presencial. A més, el GAV també estudia els indicis dels casos que arriben a la comissaria per poder determinar si es tracta d’un cas de violència masclista o no.
El comportament dels partits polítics davant les denúncies internes de masclisme
Durant els últims mesos, s’han denunciat casos d’assetjament sexual en alguns dels principals partits polítics d’àmbit català. L’última ha estat dirigida contra Eduard Pujol, exportaveu al Parlament de Junts per Catalunya, que va ser obligat a dimitir després d’haver-hi estat denunciat. De la mateixa manera, a principis del mes d’octubre, va ser la CUP qui va reconèixer que l’exdiputat Quim Arrufat va marxar de la formació anticapitalista després d’haver estat denunciat dues vegades per assetjament sexual, els anys 2014 i 2019. Així mateix, al març d’aquest mateix any, també Esquerra Republicana va haver de cessar Carles Garcias, cap de gabinet de la conselleria d’exteriors per una altra denúncia d’assetjament sexual. Més endavant, el titular de la cartera, el conseller Alfred Bosch es veuria obligat a renunciar acusat d’encobrir el cas.
Tot i l’augment de les denúncies, els principals partits polítics de l’estat encara no tenen protocols interns per atallar els possibles casos de violència masclista que es produeixin a les seves files.
Segons recull la periodista Ana Requena Aguilar a ElDiario.es, només Unidas Podemos en té un, de protocol, elaborat pel seu Comitè d’Igualtat exclusivament contra les violències masclistes, en especial contra conductes contràries a la llibertat sexual de les dones.
El PSOE té, des del 2002, un Pla d’Igualtat, que es troba en procés de renovació durant aquest any. Aquest pla inclou la suspensió de militància pels membres de la formació socialista contra els que consti una denúncia per maltractament, abusos, agressions sexuals o assetjament.
Pel que fa a les formacions de dretes, el Partit Popular no compta amb cap pla d’igualtat ni amb cap protocol intern de prevenció i actuació envers les violències masclistes. Tot i així, els estatuts dels populars recullen en el seu codi disciplinari la potestat de sancionar els seus membres “en cas d’atemptar contra els drets i deures fonamentals de les persones reconeguts a la Constitució”.
Ciudadanos també està treballant en el seu Pla d’Igualtat tot i que, des del partit taronja, recalquen que, com que la formació no supera els 250 treballadors, no és necessari tenir-ne un. En el mencionat Pla d’Igualtat del partit, hi constarà un apartat específicament dedicat a l’assetjament sexual, asseguren.
La reivindicació al barri no s’atura tot i la pandèmia
La Covid ha fet que la majoria d’activitats previstes per a commemorar el 25 de novembre s’hagin dut a terme en format virtual. És el cas de la Campanya de Sensibilització contra la Violència de Gènere que han engegat les joves del Centre Cultural Estrelles Altes a través del seu perfil d’Instagram Dona’t Més. Aquesta campanya ha culminat amb el vídeo “Les Veus Feministes de La Marina” que compta amb la participació de moltes veïnes del barri, i integrants de diverses associacions, entre elles l’Associació de Mitjans de Comunicació Local.
Des de la Bàscula han realitzat també dos vídeos de sensibilització a partir de diversos tallers on els joves de l’INS Domènech i Montaner han reflexionat sobre rols de gènere, estereotips, prejudicis sexistes, etc. Aquest mateix centre ha començat l’exposició “25N: Art contra les violències masclistes”, que es podrà visitar-hi fins al proper 5 de gener.
Altra entitat que també s’ha sumat a aquesta reivindicació és l’Engranatge. El 29 de novembre han pintat un mural feminista i antiracista al carrer Energia, 31. Reivindiquen dones referents al món de l’esport. L’obra porta la signatura de @montserratanguiano, una pintora d’orígens ecuatoguineans, de trajectòria internacional. Passeu a veure’ls, feu-vos una foto i pengeu-la a les xarxes socials, conviden els organitzadors.
