La Festa Major de la Marina ha perdut enguany una de les activitats que començava a fer-se un lloc dins la programació. La Marina Orgullosa, una trobada impulsada pel veí Josep Cot, amb música, un manifest reivindicatiu i activitats obertes al barri, no s’ha celebrat enguany després de dues edicions consecutives.
Cot explica que ha intentat tornar a organitzar la iniciativa, però assegura que només ha rebut negatives i que ningú no li ha acabat d’explicar-ne els motius. Tot i que finalment no es va arribar a un acord, En la preparació de l’acte, Cot va mantenir converses amb la Unió d’Entitats de la Marina, que li va plantejar diferents alternatives per poder-lo incorporar a la programació, tot i que finalment no s’ajustaven a la proposta que tenia en ment. “La junta i el seu president em van oferir ajuda en tot moment i els estic agraït, però finalment no es van donar les condicions per l’acte que jo havia pensat”, assegura.
Tot i l’ajuda de la Unió d’Entitats, assegura que ha rebut negatives constants per altres bandes. Evita assenyalar persones concretes i insisteix que no vol convertir aquesta situació en un conflicte personal. El que sí que reclama és que el barri continuï disposant d’espais on les persones del col·lectiu puguin trobar-se, explicar-se i fer visible una realitat que, assegura, encara continua sent necessària.
“La Marina Orgullosa no era només una festa. Era una manera de dir que també existim aquí”, resumeix.
Segons explica, enguany fins i tot havia proposat d’aprofitar un concert programat durant els actes d’estiu per llegir, almenys, el manifest que cada any tancava la celebració. Tampoc va ser possible. “Només demanava dos minuts”, recorda. Finalment, cap de les opcions plantejades va acabar prosperant.
Una vida marcada per la reivindicació
La desaparició d’aquesta activitat és només el punt final d’una història molt més llarga.
Josep Cot va créixer a Mollet del Vallès durant els darrers anys del franquisme, en una època en què parlar obertament de la diversitat afectiva i sexual era pràcticament impossible. Explica que durant la infància i l’adolescència intuïa que era diferent, però ni tan sols disposava de referents que li permetessin entendre què li passava. “Sabia que era diferent, però no sabia per què”, recorda. El silenci i la manca d’informació feien que moltes persones visquessin aquesta realitat en solitud.
No seria fins al servei militar quan començaria a posar nom a tot allò que havia sentit durant anys. El contacte amb persones procedents d’altres llocs i les amistats que hi va establir li van permetre entendre’s millor i començar a construir la seva pròpia identitat. Aquell procés d’autoconeixement, explica, va marcar un abans i un després en la seva vida. “Em van destinar a Gijón i a la ciutat vaig conèixer dues persones trans, elles em van obrir els ulls”, recorda.
Una vida marcada per la lluita per poder ser ell mateix:
“Amb divuit anys vaig decidir marxar de casa. El més dur no era el que pogués dir la gent, sinó sentir que la meva família no m’entenia”
Amb divuit anys va decidir marxar de casa. Reconeix que les dificultats més grans no venien tant del carrer com del mateix entorn familiar. “El més dur no era el que pogués dir la gent. El més difícil era sentir que a casa no m’entenien”, recorda. Amb el temps, la relació amb la família es va anar reconstruint, però aquell procés el va marcar profundament. També recorda amb especial estima la figura de la seva àvia, una de les primeres persones que el va acceptar sense jutjar-lo.
Barcelona va representar un nou començament. Aquí va construir la seva vida, va continuar treballant durant anys a Mollet i, a poc a poc, va anar trobant espais on poder viure amb normalitat. “He procurat fer-me respectar allà on he anat”, resumeix.
Més enllà de les etiquetes
Durant tota la conversa, Josep Cot insisteix en una idea que repeteix diverses vegades: no li agraden les etiquetes.
Explica que mai no s’ha sentit identificat amb una manera única d’entendre el col·lectiu i que prefereix parlar senzillament de persones. Considera que cadascú viu la seva identitat d’una manera diferent i rebutja que existeixi una única forma de representar aquesta realitat. Aquesta manera d’entendre-ho també explica per què sempre ha concebut La Marina Orgullosa com una activitat oberta a tot el veïnat i no exclusivament al col·lectiu.
Les dues edicions celebrades van combinar música, activitats culturals i la lectura d’un manifest amb la voluntat de crear un espai de convivència i visibilització dins la Festa Major. “L’objectiu era compartir, parlar i normalitzar una realitat que també forma part de la Marina”, explica. Per això lamenta especialment que enguany no s’hagi pogut donar continuïtat a una iniciativa que, considera, començava a consolidar-se dins la programació festiva.
“La Marina Orgullosa no era només una festa. Era una manera de dir que també existim aquí”
També defensa que els espais de reivindicació han evolucionat molt des de les primeres mobilitzacions que va conèixer durant la Transició. Tot i que considera que la defensa dels drets continua sent imprescindible, creu que avui conviuen maneres molt diverses d’entendre aquesta reivindicació. Malgrat aquesta mirada crítica, insisteix que el més important és continuar creant espais on les persones puguin explicar les seves experiències i sentir-se representades.
Mantenir viu el teixit comunitari
Per a Cot, la desaparició de La Marina Orgullosa és un símptoma d’una realitat més àmplia. Recorda que en els darrers anys també han desaparegut altres iniciatives impulsades des del barri i lamenta que cada vegada costi més trobar persones disposades a assumir aquest tipus de responsabilitats.
“La sensació és que anem perdent espais”, afirma.
Per això defensa que els barris també han d’oferir llocs de trobada, informació i activitats pensades per al col·lectiu, igual que existeixen per a altres realitats socials. “No demanem grans coses. Només tenir un espai on poder reunir-nos, preparar activitats i continuar fent visible una realitat que forma part del barri”, explica.
Malgrat la decepció d’enguany, Josep Cot assegura que no pensa deixar de treballar en aquesta línia. Continua vinculat a diferents projectes culturals i teatrals amb els quals comparteix experiències personals i reflexions sobre la diversitat. El pròxim 28 de setembre presentarà una nova representació al Casinet d’Hostafrancs i, pocs dies després, el dia 30, oferirà a la Biblioteca Francesc Candel un monòleg en què repassa la seva trajectòria vital des de la infància fins a l’actualitat.
Confia que La Marina Orgullosa pugui recuperar-se en un futur, però insisteix que el més important no és el nom de l’activitat, sinó el que representa. “Els barris necessiten espais on tothom se senti representat”, defensa.
Perquè, al capdavall, conclou, la convivència també es construeix fent visibles realitats que durant molts anys van quedar amagades i garantint que les noves generacions trobin al barri els espais de trobada i suport que ell mateix va haver de buscar fora.
