Ha tornat a passar. Enmig d’una crisi geopolítica sense precedents, de l’avenç de l’extrema dreta arreu del món i de la incertesa que això genera per a milions de persones, torna un nou capítol de corrupció del triangle tòxic al PSOE. Un cop més, qui havia de defensar la democràcia des de l’esquerra, des de les institucions, des de la responsabilitat d’estar al Govern, contribueix al descrèdit general de la política. És senzillament demolidor. Per a la moral de l’electorat progressista. Per a la confiança col·lectiva en els partits. I sobretot, per a la idea mateixa que hi pot haver una manera digna de fer política.
L’escàndol no és només pels fets, sinó pel que transmeten: una cultura de poder bruta, vulgar i desvergonyida. Antivalors que semblen arrelats en l’aparell dels partits, en els cercles de confiança, en les joventuts militants que, lluny de representar ideals, generen desconfiança. En un moment on la democràcia necessita renovació, il·lusió i lideratges, tenim el pitjor dels escenaris: lladres i maleducats en posicions de responsabilitat.
És veritat que el president Pedro Sánchez ha reaccionat amb contundència. I això cal reconèixer-ho. Però queda la pregunta clau: serà suficient per no desmobilitzar encara més una base social d’esquerres ja tocada per la decepció i l’esgotament? Fins on arriba realment tot l’assumpte? El temps ho dirà.
Mentrestant, des de l’oposició, el líder de l’oposició Núñez Feijóo continua incòmode en el seu paper. El lideratge que exhibeix oscil·la entre el gest seriós i institucional i el miratge populista que representa tan bé Isabel Díaz Ayuso. El seu silenci o dispersió en assumptes geopolítics greus contrasta amb la gravetat del moment. Si aspira a disputar el centre amb credibilitat, li cal alguna cosa més que aprofitar errors aliens. Més enllà la polarització, quins són els seus plantejaments i projectes en el context actual. Les normes democràtiques són sagrades, també quan governa l’esquerra.
La pregunta ara és fins on arriba la taca al PSOE. I la reflexió més urgent: la resta de partits, siguin de dreta o d’esquerra, estan disposats a defensar el terreny comú de la democràcia? O seguiran fent de teloners de la ultradreta, cedint-li el marc, el llenguatge, el relat, i impulsant amb els seus errors la seva arribada a les institucions?
Encara som a temps, però no per gaire. Si no s’alcen veus amb coratge i ètica, si la regeneració no és real, si el sistema continua premiant la mediocritat i el cinisme, les coses —com sempre— poden anar a pitjor.
Des d’Hongria, un crit per la llibertat
En un context europeu on els drets i llibertats del col·lectiu LGTBIQ+ tornen a estar amenaçats, la manifestació celebrada a Hongria és molt més que una marxa: és un acte de resistència democràtica. En un país governat per una extrema dreta que legisla contra la diversitat i la dissidència, sortir al carrer és un gest necessari, de valentia col·lectiva i de defensa de la dignitat de totes les persones.
Cal celebrar, també, la presència de figures polítiques com Yolanda Díaz, l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, i altre personalitats, que han volgut ser-hi al costat de la comunitat. És una demostració que la solidaritat internacional no només és necessària, sinó que ha de ser activa, visible i compromesa.
Manifestar-se avui a Hongria és defensar la democràcia a tot Europa. Perquè la llibertat de ser, estimar i viure sense por no hauria de tenir fronteres.
