Pel Rubén Cruz
Avui mateix, per celebrar la Diada de Sant Joan, hem sabut pel digital ElNacional.cat que el grup municipal de Valents ha impedit que es pugui debatre al plenari una declaració institucional en favor de la diversitat sexual i contra la discriminació del col·lectiu LGTBIQ+.
—Per què?
—Molt fàcil: perquè no demanen igualtat sinó privilegis (¿¿¡¡!!??), i perquè hi ha afers més urgents. És clar, aquests éssers estranys ens traurien el pa de la boca si no anéssim llestos. Però hem de continuar-hi, Valents i Vigilants com els llangardaixos menja-rosegadors de la sèrie “V (de Visitants), Invasió extraterrestre”, perquè els enemics conspiren tots contra nosaltres.
Vaja, que això dels LGTBIQ+ és una mariconá.
Aquests Valents no saben què és la decència, precisament perquè els Drets Humans els semblen un parrac per vestir progres, i ells no ho són pas, de progres, que són apostòlics i tradicionalistes, de missa freqüent. Tampoc no saben què es el valor, i esperen que els hi suposem, com als soldats. I sense idees pròpies per oferir al mercat polític, trafiquen amb tòpics de contraban i ens recorden que hi són només per demanar-nos el vot arribat el moment —que d’això es tracta— amb estirabots que no han passat el filtre de cap cervell moblat.
Aquest impediment d’avui és com una bomba programada perquè exploti quan els mitjans o la societat (si ho tenen a bé) reaccionin en assabentar-se’n. Perquè… reaccionarem, oi?
Jo me’n faig càrrec ara mateix, i denuncio aquesta gent tan Valenta, tant, que no li sé trobar el valor per enlloc… si no és que amb els febles treuen pit i s’hi posen medalles.
Avui l’excomunicació —negar la comunió amb la resta de fidels— ja no es porta com a càstig, sinó més bé la difusió preventiva de rumors, prejudicis i directament mentides sobre algun altre amb intencionalitat de provocar una resposta de rebuig entre l’audiència. És el món modern de les xarxes, ni bo ni dolent en sí mateix: només l’ús que se’n faci el pot qualificar. Però el mal sap treure’n més profit, perquè juga amb totes les nostres pors, que són moltes.
Els Mestres del Mal —The Masters of Evil, perquè m’entengui molta més gent que se sent forta amb l’etiqueta de “cosmopolita ergo progre” (disculpeu la llatinada: ergo vol dir “per tant”, senyores i senyors cosmonautes)—, els de l’Extrema Necessitat s’ho passen molt més bé que la gent comuna ensopida amb allò de viure i deixar viure.
—I tanmateix, és pur Evangeli.
—I què hi farem, si l’Extrema Necessitat li penja la llufa de dir-li bonisme?
—I si a més ens prometen que viurem millor amb el que li neguem per viure a un altre per qualsevol motiu… ens cal passar-ho bé nosaltres els Bons passant per sobre dels altres els Dolents si bé convé. Nosaltres primer… i de segon plat també.
Abans acusaven dones de participar en aquelarres, per poder-les torturar i assassinar-les. Avui acusen de feminazis tothom que rebutgi el masclisme com a conducta per anar pel món i per casa, i de maricón (en castellà mucho español) qui es declari transgènere o intersexual (per dir-ho amb només dos mots), i tot seguit li claven una pallissa intimidatòria que els espanya de viu en viu.
Avui les flames dels actes de fe cremen amb més intensitat i extensió milions de vegades reproduïdes virtualment. Són perilloses com incendis simultanis que no acaben de passar. Només cal que algú encengui la guspira sota els peus de la víctima escollida, i un públic engorronit que mai no falta aplaudirà com si li anés la vida.
L’egoisme i l’odi terraplenaran muntanyes i valls. Amb cadàvers. L’últim enterramorts que apagui el llum.
Però no he vingut a cantar les absoltes, sinó a portar un bri d’esperança de la flama que aquesta nit visita els nostres barris, la verdagueriana Flama del Canigó, que ja espetega arreu dels Països Catalans.
Com a les grans novel·les clàssiques (Guerra i Pau, Orgull i Prejudici, Cossos i Ànimes…), he volgut estimular el col·lectiu perquè es faci veure per si mateix i tothora, sense esperar vistiplaus institucionals que mai no arriben o són interessats. Han de sortir cada dia al carrer ben enfundats en pell de Valor, i ens hi trobaran a molts fent-los costat.
Qui tingui curiositat per llegir la declaració impedida i no-nata pot fer anar aquest enllaç. Segur que hi trobarà un xic del valor que tots necessitem compartir.
Us deixo amb Jaume Sisa cantant La nit de Sant Joan.
