Glòria Bosch i Morera
Nocturnal
Sento l’esclat esmorteït de bombes
i la metralladora, de rítmic repicar.
Veig gent que corre, buscant l’ombra
on amagar el seu cos i el seu esguard.
Veig mans, que vessen odi,
brandant armes vessant sang
i d’altres mans crispades que tremolen
pel pes de tanta iniquitat.
Veig nens que ploren de por, desemparats
i d’altres que no ploren de blanc amortallats.
Tant de dolor m’enutja, em cansa,
em sobrepassa…
Canvio de canal…
i acabo de sopar.
Del dolor i la indiferència
Vivim acostumats que les desgràcies sacsegin el món. No cal anar gaire lluny: pandèmies, volcans, sequeres… i d’altres, culpa dels humans: guerres, conflictes armats, violència i mort. Ens podem acostumar a una situació així? Doncs si, ens hi acostumem, per supervivència, perquè en un món hostil hem de trobar una zona on poder sentir-nos a gust, no és saludable estar angoixats tot el dia.
Però a vegades passen coses que espanten. Ens estem deshumanitzant? Fa un parell de mesos va morir el fotògraf René Robert després de caure a terra i estar nou hores NOU! semi-inconscient en un carrer de París. Va morir de fred, per hipotèrmia. Era un carrer cèntric, la gent caminava pel seu costat i ningú no es va apropar a interessar-se pel que li passava. “Un borratxo”, devien pensar, i encara que ho hagués sigut, tenim dret a deixar-lo morir? Ens aclapara que l’hora de menjar ofereixin constants notícies de mort, destrucció, dolor i sofriment. Tanquem els ulls per indiferència o per impotència?
Ara que els refugiats són rossos, d’ulls clars i pell blanca ens ha sacsejat la proximitat de l’horror de la guerra i la por que el conflicte no es faci internacional. Potser és un revulsiu a les nostres consciències per mirar al voltant i recuperar la humanitat necessària per conviure dignament.