Ja fa un any i mig que portem amb una peça de vestir més als nostres calaixos. És petita i es pot comprar per dotzenes com els mitjons. Com ja heu pogut endevinar, parlo de la mascareta o morrió com m’agrada nomenar-la a mi. Potser la paraula més correcta seria: tapa-boques, però seria molt dur per als polítics i sanitaris que des dels mitjans de comunicació ens diguessin que ens obliguen a tapar la boca. La subtilitat de denominar-les “mascareta” ens recorda a les festes de disfresses i ens fa entrar en el joc.
Fora bromes. Aquesta pandèmia ha donat espai als animals, ha fet regenerar platges, ha netejat una mica l’aire a causa de la disminució dels viatges en avió… però ha omplert la terra de mascaretes, de material no reciclable i sobre tot perquè la gent les llença indiscriminadament on li peta sense pensar en res més que en ells mateixos i la seva comoditat. Doncs ja tenim el paisatge del barri tot guarnit, a més de les bosses de plàstic (que teòricament ja no es poden donar) i de les llaunes de begudes esclafades per qualsevol lloc, de les mascaretes que, imagino el que li passa a la persona que li cau a terra la seva; que ja no es molesta en agafar-la perquè com que se l’ha de posar a la boca, fa molt de fàstic que hagi tocat el terra i allà la deixa. I a qui la troba, només la mirarà, però no l’agafarà perquè també li fa fàstic. I aquesta deixalla anirà a parar als llocs més impensables.
Però, tot i els avantatges de portar la mascareta a l’hora de no contagiar-se de virus i bacteris, i de la manera com l’anomenem; el que ha passat és que tots plegats, hem perdut el somriure. Esperem no trigar gaire a recuperar-lo
Esther Pardo i Gimeno Setembre 2021
