El meu avi Josep era ferroviari, els anys de la república va estar afiliat a la FAI (Federació Anarquista Ibérica), cosa que li va suposar, després de la guerra civil, ser desterrat lluny de casa seva i de la seva família durant uns quants anys. Doncs aquest avi, es lamentava de les morts i pallisses que van patir els homes que van fer vagues i mobilitzacions per aconseguir la jornada laboral de 8 hores, quan als anys seixanta, els treballadors de les fàbriques arribats dels seus pobles, possiblement de treballar el camp, feien hores extres per tenir més diners i prosperar. També n’hi havia molts que fins i tot tenien dues feines a dos llocs diferents. Tantes lluites per tenir un treball que no fos d’esclau i els seus fills van fer enrere, en poc temps el que s’havien guanyat tant durament.
Aquest preàmbul ve al cas, continuant on ho vaig deixar el passat número, perquè en aquest moment del segle XXI (fa 100 anys d’allò del meu avi) està passant una altra vegada, i no només en l’àmbit laboral, sense que quasi ningú se n’adoni. La memòria em permet tirar enrere fins poc després de la mort del dictador i comptar en les vegades que la població (una part) va sortir i encara surt al carrer a manifestar-se. S’ha de tenir en compte que totes les persones que tenim costum de sortir a manifestar-nos no ho fem per els drets individuals sinó per al benefici comú, que vol dir de tots.
Les primeres manifestacions, on la policia, encara sota les ordres de Manuel Fraga o de Martín Villa, carregava contra els manifestants sense miraments, van ser per l’amnistia dels presos polítics, per l’estatut d’autonomia de Catalunya, per l’1 de maig i els drets dels treballadors, perquè les mares solteres tinguessin els mateixos privilegis que les casades, per la llei del divorci, per la de l’avortament… I vàrem continuar per la igualtat salarial de les dones, pels papers dels immigrants, pel tancament dels CIES (encara no s’han tancat).
Però també abans havíem sortit al carrer per no entrar a la OTAN i el govern socialista, que havia dit que no ho faria, ens hi va ficar de cap. Algunes d’aquestes manifestacions es preparaven amb temps però d’altres, com la del “NO a la guerra” per la invasió de l’ Irak va ser la que va fer sortir al carrer la gent de Barcelona en qüestió d’hores; algunes van ser milionàries en ànimes com les que han tingut l’inici l’11 de setembre de 1976 on els catalans vàrem poder sortir a commemorar la diada i seguim cada any.
I cada vegada que un home mata una dona (massa sovint), tornem a sortir i etc. etc. etc. Mica en mica, totes aquestes lluites s’han transformat en realitats i les tenim incorporades a la nostra vida com a ciutadans que som d’un país lliure; tant lliure i avançat que acaba d’aprovar la “llei per a la mort digna” que només està regulada a 7 països en tot el món. I en aquells temps també els gais van sortir amb el seu orgull a ballar per la rambla o pel passeig de Gràcia i reclamar que les parelles poguessin formalitzar les seves unions.
En aquest punt torno al començament. Si no ens reafirmem, ensenyem als nostres fills perquè no ho oblidin mai, el que significa guanyar-se la LLIBERTAT, comencem a recular; més ben dit, ja ho em fet, subtilment, sense adonar-nos quan hi ha treballadors que permeten cobrar les hores extres en hores que s’acumulen per tenir un dia de festa i no en euros; quants es permeten treballar “ en negre” arribant a un acord amb ”l’amo”. -Aquest joves no cobraran pensió de jubilació no perquè la retallin sinó perquè no arribaran a la cotització-.
Quan permetem que hi hagi aprenents d’homenets que volen sotmetre les encara nenes amb l’excusa de l’amor perquè hi ha un malparit que canta una cosa que en diuen cançons i que els explica com s’ha de fer per tenir-la als seus peus.
Quan permetem que la policia torni a estomacar els joves que es manifesten. Encara que el jutge els exculpi, ells ja porten la pallissa per endavant i l’agent sense identificar (n’hem parlat abans d’això veritat?).
Quan permetem que els de la creu gamada o l’àliga imperial campin per on vulguin trencant coses, amenaçant i espantant les persones i no els aturi ningú perquè és llibertat d’expressió, i no es puguin fer lletres de cançons parlant dels Borbons per por d’anar a la presó (d’això se’n deia auto-censura).
I que en aquest estat tant demòcrata i modern on tothom té un amic gai o una amiga africana o una parella de lesbianes que tenen dues criatures que van a l’escola…. la gent es giri d’esquenes quan apallissen una parella de nois, al carrer, a la porta de casa i ningú no es mogui.
Que quan els homosexuals o transsexuals surten a la tele, ningú no s’atreveix a dir-los res però al carrer a aquesta dreta que ha sortit de l’armari de l’avi o el besavi franquista, que fan pudor de resclosit, tot i que els seus pares ho van dissimular, perquè podria haver passat que la maleïda llei d’amnistia que els va lliurar de la presó en el temps de la transició, els va posar una pell de xai per sobre, però només ha aguantat quaranta anys, els mateixos que el dictador. Ara ja fa un temps que aquesta pell heretada deixa veure el llop que hi havia sota. I els seus descendents ja porten alguns anys passejant el seu orgull pel passeig de gràcia, per les platges, per les escoles, els clubs de futbol…..
Esther Pardo i Gimeno Juliol 2021
