Per Rubén Cruz, dedicat als unilaterals als quals no intimiden les amenaces d’excomunicació
Qui cavalca, a deshora, aquesta nit?
És el pare, que porta el seu petit.
L’estreny ben fort, l’arrecera del vent
i l’aguanta segur, el manté calent.Pare meu, que no sents el rei dels verns
que em promet, mormolant, somnis eterns?
Tranquil, fill meu, són les fulles que el vent
fa xiular i n’arrenca aquest lament.No vols acompanyar-me, bon minyó?
Més filles et tindran adoració
elles, que guien la dansa de nit
et bressaran, amb cançons, fins al llit.Pare meu, pare meu, no les veus, no
Les set filles del rei en la foscor?
Fill meu, fill meu, el que jo veig ben clar
Són els vims que la lluna fa brillar.El pare arria el cavall, tot estremit,
gemega entre els seus braços, el petit.
Amb grans treballs a la fi arriba a port
entre els seus braços, l’infant era mort.
Roger Mas. El rei dels verns, de l’album Irredempt (2015)
Aquest podria ser un conte des de la presó, maco i simple, com totes les rondalles que miren de fer justícia:
Va haver-hi un temps que, fart de privacions i abusos de tota mena, el poble menut es va alçar amb armes de pagès contra la lleva d’homes per a la guerra de mai no acabar i contra l’allotjament de tropes a les cases dels vilatans. D’antuvi, var ser només algunes poblacions que s’hi van negar, però l’exemple es va escampar pel territori i, amb la repressió, també la violència.
A Barcelona, la Diada del Corpus de 1640, el virrei i un grapat de funcionaris reials van morir a mans de la gent menuda i rabassuda. I es va estendre la guspira de la secessió, anomenada “guerra dels Segadors”.
Després de 381 anys, ahir els segadors van rebre un cop de falç no per esperat menys dolorós. L’Autoritat no autoritza a segar, i qui sega ho fa per compte propi i al seu risc i ventura. Com ha de ser! Aquesta és la nova rondalla que ens ha caigut del cel, com ara el Sant Esperit de Lledoners i el Nou Testament.
Ho havien patit a moltes cruïlles de la geografia catalana: la jusapol per una banda i els mossos per l’altra. I al mig del carreró, ben envoltats d’infiltrats de claveguera, els unilaterals, caparruts i passats de voltes del molí que escampa la boira. Ventilats, i sense sortida de fums.
Tanmateix… oh, miracle! Ahir se’ns ha obert una escletxa per on escapar tanta pressió ambiental.
Vet aquí que el Vigilant del camp de sègol s’ha plantat davant la cabana i ha llençat una llambregada plana sobre els blats daurats.
Trabucaire de mena, el Vigilant n’ha disparat la retronant veu sobre corbs i gavines, que fins al mas li entrem, desvergonyides i interessades, les famolenques aus. Ens crida perquè anem a petar-la a un altre lloc, que en aquest secà regna la-pau-l’harmonia-i-la-concòrdia, totes filles de l’Amo de la casa… que la seva feina de masover és cridar aquesta veritat (i encara més que se’n sap) als quatre vents perquè el món rodó com un globus en vagi ple com si fos pla. L’Amo no cal ni que s’hi escarrassi, que per alguna cosa ja hi és el masover.
Per boca del masover, l’Amo ens acusa als esclaus d‘haver actuat amb traïdoria i violència intimidatòria, quan ha estat l’Amo que ha traït el deure de respectar els nostres drets democràtics i ens ha picat el crostó a bastonades i amb repressió no menys intimidatòria. Perquè tota la rècula dels capatassos de l’Amo també s’ho pot permetre.
Si persistim, el Vigilant cridarà els segadors antiavalots perquè ens facin totes fora, gavines i corbs, que no hi ha dret a desfer tant bona deixa.
D’un temps ençà que ens adonem que la posada en escena no ha estat improvisada, i que tan sols calia verbalitzar-ne els mots. El masover no condemna la hipocresia de l’Amo que li té promesa una paga. El masover carrega contra les aus convidades a la collita i les despatxa ara pel bé de tothom, un bé sempre superior al de la majoria, com és sabut de la major part o ho sap tothom… oi?
El masover declara finalment haver vist la flama encesa del Gobierno de España, a la llum de la qual no és el primer en adonar-se de la imperfecció d’aquest racó del món, però sí que ja és hora d’aprendre a conviure-hi, i a gaudir-ne.
Amb un masover tan considerat (amb l’Amo), no ens queda més remei que embogir i embatar, sigui això un tsunami o un aquelarre.
Vull ara relaxar els músculs, prendre aire i seguir la via ferrada de la unilateralitat, el valor de la qual rau en la determinació d’un col·lectiu que es reconeix a si mateix com a nacional. Perquè és la unilateralitat, pacífica i democràtica, com ara la catalana, la mena d’unilateralitat que ha fet avançar els drets i el benestar de la ciutadania.
Només som unilaterals al nostre risc i ventura, per fer la nostra voluntat… També ho som, d’unilaterals, per treballar per compte d’un altri i no fer la nostra, sinó la seva. És el seu negoci, i li respectem la propietat. Aleshores, però, hem deixat de ser subjectes de ple dret per esdevenir objectes de ple deure: Si el rendiment no va per tu ni per fer acréixer la teva personalitat col·lectiva, aleshores va per un altri que diu ser el teu Cap i Senyor de totes les teves coses.
Com que la unilateralitat és un fet universal, cal defensar sempre el pensament i la identitat propis (la personalitat col·lectiva, res més) però només si són amenaçats o directament assetjats. Com ara a Catalunya, finca d’España, on l’Amo es comporta unilateralment quan
- Declara el dogma de la sagrada i indiscutible unitat d’España
- Prohibeix el referèndum i assetja els qui gosin organitzar-ne algun (tot i no ser cap delicte)
- Instrueix causes penals antijurídiques: de delictes inexistents i amb falsos testimonis
- Grapeja a ribot, amb porres, bales de foam i manilles la voluntat popular expressada a les urnes
Calla, masover!, cal escoltar el silenci quan parla:
El silenci no ens pertany: és de la música, de la natura, de les coses. L’home ho voldria posseir tot, però el silenci només se’l pot buscar o, paradoxalment, escoltar. Escoltant-lo no el posseeixes, però te n’adones de com de difícil és que n’hi hagi.
Mario Brunello. Silencio (2016)
Escoltem Roger Mas cantant “El rei dels verns”, quan surt el pare a cavalcar l’onada amb el fill als braços, i el llença a l’aigua per mantenir l’equilibri, que més lli valdria no haver sortit al mar aquell dia sense abans cantar-li una Salve a la Mare de Déu del Carme. Avui agafaria un patinet elèctric per surfejar el trànsit i atemorir els vianants, no sense abans cantar-li un Virolai a la Mare de Déu de Montserrat. A peu i a cavall. Calla, masover!. Ens falta l’Aire.
