Del racisme estructural
Les protestes denunciant el racisme estructural als EEUU per la mort del ciutadà negre George Floyd, ofegat pels agents de policia han traspassat les fronteres. La ràbia i el cansament d’un sistema que considera la comunitat negra (i alhora podríem dir llatina, àrab, xinesa i tot el que no sigui blanca i punt) eternament “sospitosa” ha explotat després de molts anys de contenció i injustícies quotidianes. Sobre el tema, a casa nostre l’eco ha arribat, però potser no com caldria en una societat que es veu a si mateixa de les avançades en drets humans.
El que ha passat a Lleida amb hotelers que no han volgut allotjar temporers negres malgrat la possibilitat de pagar-los com qualsevol altre client ha estat un recordatori d’una realitat que no ens agrada perquè contradiu el que pensem de nosaltres com a comunitat. Aquest racisme nostrat no mata amb habitualitat i traïdoria però igualment provoca fractures amb col·lectius que acaben entenent que aquesta societat no els vol, almenys no en igualtat d’oportunitats. Sinó només per fer la feina que d’altres no volen. I res més.
En aquesta mateixa línia cal recordar que diversos col·lectius locals, afrocatalanas entre ells, fa temps que criden l’atenció de les institucions pel fet d’estar infrarepresentades en espais especialment importants pel seu pes simbòlic i de construcció d’imaginaris (inclusius?) com ara les administracions, els mitjans de comunicació (TV3 per exemple no té cap periodista ni negre ni llatí, ni àrab ni…les cadenes privades d’àmbit nacional tampoc estan millor) els jutjats, la mateixa policia… malgrat l’arrelament d’aquestes comunitats a Catalunya i Espanya. I malgrat el seu esforç per integrar-se. En el cas de Catalunya, les segones generacions tenen domini absolut de la llengua, fruit de la política d’immersió lingüística.
I si parlem a nivell de governs, fins i tot quan la ciutadania ha estat prou sensible com per dir als refugiats “Casa nostra és casa vostra” no ha estat prou per canviar una política de tancament de fronteres i d’amuntegament de refugiats en camps amb condicions infrahumanes. Que només Trump els hi posa murs? Com és que un home així arriba a president? Potser ell és el reflex de la lògica de tot un sistema. Que la ràbia de la comunitat negra expressada als carrers ens arribi i ens serveixi per canviar actituds i polítiques.
Del tancament de Nissan
Eren prou conegudes les intencions que tenia l’empresa ja que els sindicats no han parat d’alertar a les institucions, però no ha estat possible avançar-se amb polítiques o alternatives viables que assegurin retenir els llocs de treballs i el que és igual d’important, retenir el talent i l’especialitat del sector.
Els representats polítics, centrats en afers i batalles internes no han reaccionat a temps i ara cal esperar que els nuvolots de pobresa i desocupació que s’acosten els facin reaccionar a l’excepcionalitat i transcendència del moment. Aportacions necessàries, les de tothom, per a construir un futur, sense adjectius.
