Barcelona ha atorgat la medalla d’honor d’enguany a María Ortega, pel seu compromís constant amb la millora del barri del Polvorí i la qualitat de vida de les dones.
Orígens i la Barcelona de meitats de segle passat
Nascuda a Cabra del Santo Cristo, un poble de la província de Jaén, el 28 d’agost de 1932 i és la quarta de sis germans. En arribar a Barcelona, quan ella tenia 15 anys, es van instal·lar a les barraques de Santa Gemma, on avui hi ha el barri de Pedralbes. Aquell primer contacte amb la ciutat no era fàcil “em va costar adaptar-me, m’agradava molt la ciutat, però tot allò m’angoixava”, en una barraca de dues habitacions hi feien vida set persones. No hi havia cuina, ni lavabo, ni menjador. La vida a aquella Barcelona no era un camí de roses. “Es deia que a Barcelona hi havia feina, que hi havia vida i jo volia venir. Fins i tot ens plantejàvem València, perquè teníem família, però jo volia venir”.
El 1952, l’any del Congrés Eucarístic, els van traslladar a tots a la nova barriada de Can Clos i ella, l’any següent, va anar a viure al Polvorí amb el seu marit. “Trasllada-nos a un pis de dos habitacions amb menjador i un petit lavabo que va trigar 45 dies a alçar-se, va ser un canvi a millor”, però ràpidament es van descobrir les mancances d’una edificació sense planejar “els carrers no tenien enllumenat i al dipòsit d’aigua queien mortes els escarbats tan llargs d’uns quatre centímetres”.
El reconeixement
Sobre el guardó Ortega té clar que no es tracta d’un reconeixement buscat, “he tingut la sort de poder ajudar per les meves companyes i lluitar pel que creia que era just i cada petit guany em suposava un gran guany pel benefici que comportava per a tothom” i sentencia, “a mi el guardó no el buscava, m’ha caigut i quan em van avisar no m’ho creia, fins i tot quan se’m va apropar en Juan Antonio Reyes per felicitar-me”. “Estic agraïda, m’ho prenc com una recompensa al conjunt de coses que hem pogut obtenir, però no com un premi limitat la meva persona, sinó al conjunt”.
“He tingut la sort de poder ajudar per les meves companyes i lluitar pel que creia que era just”
La política
El seu caràcter lluitador i la seva especial atenció per la política el va heretar del seu pare, que va ser empresonat anys anys per ser socialista i la seva mare un mes per “roja”. María va ser militant socialista, a l’igual que va ser el seu pare, malgrat que en algunes èpoques de desavinença amb el partit va entregar el seu carnet, i ens ha explicat com va tenir l’oportunitat d’entrar al món de la política. “Vaig denegar la invitació de formar part de les llistes d’Esquerra Republicana a les primeres municipals i això no ho sap ningú. Primer perquè sóc socialista i segon, perquè el meu pare em va dir que preferia morir dempeus que de genolls, volia ser lliure de pensar i dir el que pensava”.
La dona d’avui
Li formulo una pregunta directa “el paper de la dona ha arribat a la fi de la seva evolució pels drets?” a la que em respon un contundent “no, ni molt menys” i amenaça que “el poc que vam guanyar, ens ho estan traient”. “Li retrec això als joves d’avui, no tenen sang. Els joves d’avui no tenen sang”. Assegura que l’educació que la seva generació ha inculcat amb aquell sabor “les penúries que hem viscut a la guerra no vull que ho visquin” ha comportat una nova generació de societat acomodada que accepta passivament i que fuig de la lluita per allò que li pertoca i en el cas de la dona igual.
M’obre d’exemple la seva filla, “d’ençà que es va casar que s’ha acomodat” i m’afirma que no hi ha dones en alts càrrecs polítics, dirigents d’empreses, perquè les dones d’avui no lluiten per ser-hi i per tant, queda encara molt per complir.
“Les dones estem més avançades en segons quins camps, però endarreridíssimes en altres afers més importants” i sobre el paper femení a la família, “tenim nosaltres la culpa, no ens hem sabut alliberar”.
La dona d’ahir i els inicis de l’Àncora fa més de seixanta anys
Ortega se li atribueix la fundació d’unes quantes associacions al barri, però sobretot de la creació del centre cultural femení Àncora, “vam lluitar per aixecar un centre on poder-nos autorealitzar”. En els seus inicis aquesta fundació pretenia ser un espai educacional per a les dones que aleshores no havien rebut mai educació, no sabien ni llegir ni escriure, però també s’ensenyava cuina i costura des de la clandestinitat. De fet, a la pregunta quin és el pitjor record que ha viscut mai en tota la història del centre em va explicar un fet que va tenir llor a meitats de la dècada dels seixanta.
Els inicis del centre, el patronat va cedir part d’una oficina destinada a la recaptació dels lloguers per a les reunions, però realment a la seva fundació ressona el nom de la Maria Luisa, la mare de Mercè Sala, aleshores presidenta d’Acció Catòlica que ens va facilitar una personalitat jurídica: “aleshores ho formàvem unes 10 o 19 dones casades jovenetes, jo tenia 19 anys”.
“Podíem haver anat a presó en aquella època”
“Els veïns sabien que ens reuníem i sabíem que la policia franquista ens estaven esperant, ens seguia de ben a prop. Com teníem el centre en un piset a tocar d’un altre pis que fèiem servir d’església, el cura Galbany – també d’esquerres – va agafar la seva sotana i ens va acompanyar a l’assemblea. Sobre les taules no hi havia papers. Quan van picar a la porta els policies vam dir que es tractava d’exercicis espirituals, però estàvem mortes de por, aquella nit ho vam passar molt malament, podíem haver anat a presó en aquella època”.
La Marina actualment
Li he preguntat per com valora la transformació del nostre barri “estem millor de com era abans, però en altres aspectes estem pitjor”, m’ha remarcat que en els inicis quan els barris eren separats s’autoajudavem com la demanda del servei de recollida de brossa, però la unificació ha perdut la unió, “continuem tenint la creença de que és meu és meu, però no existeix la visió de cooperació per reclamar conjuntament allò que ens fa falta i compartim la necessitat”.
Afirma que les necessitats del barri seguiran sense ser escoltades si els veïns no es posen d’acord i s’uneixen per a reclamar unànimement millores. “A mi no em veuràs a les manifestacions del metro, perquè el projecte original aprovat, ja fa anys, la línia anava pels túnels de FGC fins a la plaça Cerdà i tombava al Passeig de la Zona Franca, però això que han fet no em veuràs”.
En Santiago
Si bé és cert que la María és una dona reivindicativa, el seu marit Santiago havia de tenir clar que ella “no anava a baixar el cap pel meu marit, i s’hi va adaptar molt bé i em va donar tot el seu suport. Si mai havia de passar la nit fora per lluitar ell m’animava”. Procedent de la vida de camp, no sabia llegir ni escriure, i valorava la tasca reivindicativa de la seva dona, “endavant jo et dono el suport, em deia”. De fet, afirma que en Santiago mai li va prohibir fer res, fins i tot a la celebració del primer Dia de la Dona en el que es muntaven a uns autocars i anaven de festa totes les dones del barri.
