Juan Bibian
Rodrigo Sorogoyen ens explica la història d’una parella francesa (Denis Menochet i Marina Foïs) que viu en una remota vall de la Galícia profunda, practicant l’agricultura ecològica sostenible i restaurant cases velles abandonades. Per a ells, aquesta terra és el seu paradís, però mantenen una relació tòxica amb una família veïna (els germans interpretats per Luis Zahera i Diego Anido, que viuen amb la seva mare) a causa d’un vell desacord a l’hora de vendre el bosc per a una explotació d’energia eòlica. Un xoc frontal entre l’edènica visió de la vida al camp i la misèria endèmica de l’Espanya buidada, tens com un filferro d’espines. I una profunda reflexió sobre la forma tan diferent en què un home i una dona encaren la resolució d’un conflicte: de la rabiosa set de venjança al pes de la raó .
La pel·lícula agafa de referència un succés antic. El conegut com a crim de Petin, del 2010.
El film se situa a Galícia (tot i que va ser rodada al Bierzo). Antoine i Olga practiquen una agricultura ecològica, i fins i tot treuen el temps per a restaurar cases abandonades per allò de la repoblació. Els que allà viuen no comparteixen tant afany bucòlic i el que volen és fugir amb els diners que rebrien si (per unanimitat) deixessin que el seu bosc mil·lenari es poblés de molins per produir energia, l’eòlica. Que el no contaminant per al medi ambient sigui el que més el contamini no és tanta contradicció com a carreró sense sortida.
Just quan creiem que res podria superar la subtilesa i la bellesa d’Alcarràs o la tragèdia humanista de Cinco lobitos, As bestas arriba arrasant amb tot: és la millor pel·lícula espanyola de l’any, una lliçó de cine que és excel·lent en cadascun dels seus departaments, des de l’espectacular fotografia d’Alejandro de Pablo fins a la cuidada banda sonora d’Olivier Arson, fent especial menció en l’actuació de Luis Zahera, absolutament superb, espectacular, únic, magnífic. Les seves escenes en el Bar del poble són antològiques. Com la pel·lícula en si.
