Per desgràcia

La feina i el Dia del Treball

Per mala sort, per accident contrari al desig. Desgraciadament.

Que el treball és un càstig ho portem gairebé gravat a foc i a sang al nostre ADN des del neolític. El Vell Deu de l’antic testament ens ho va legar quan va decidir fer la Gran Transacció: deixem-ho estar, oblidem deutes pendents.

L’Amo de la Finca s’havia emprenyat amb tots nosaltres (presents en potència), però no com a resposta al crim del Caïm que, en un atac de gelosia, va matar el seu germà Abel. Al cap i a la fi, ho podia entendre, que el Caïm estava també emprenyat amb Ell, qui n’havia rebutjat l’ofrena de “primícies del seu ramat amb el seu greix” i acceptat la de fruits de la terra, de l’Abel (Gn 4:3)

No era això, companys, no era això.

El Vell Deu es va ofendre terriblement perquè l’Eva havia pres una poma de l’arbre “Per-saber-ne-més”. A Alícia ni tan sols l’hauria inventada, per tafanera, i si avui en sabem alguna cosa és perquè la va haver d’escriure (i crear-la, de pas) el Lewis Carroll, un matemàtic de la competència. I pel que fa al País de les Meravelles, el senyor Carroll va decidir que no s’hi podia quedar a viure, i que la desnonessin per sempre més abans no li tallessin el cap. Són coses de l’edat, tot i que encara no havia viscut tota la Història, la sagrada i la natural!

En los jardines humanos (cançó de Violeta Parra, interpretada per la Teresa Salgueiro)

El Vell Deu ens va deixar la xacra del treball per recordar-nos que d’aquí no sortirem vius ni feliços si no estem disposats a fer “el que calgui” amb les nostres vides (com ara adorar un Senyor Invisible o un esbarzer ardent en lloc d’un Vedell d’or)… o potser no ens en sortirem precisament perquè hi estem, disposats a tot.

Caçar està molt bé, però hem de compartir la presa quan és gran, perquè tothom hem intervingut en cobrar-la. Aquest comunisme primitiu, però, no s’avenia amb el desfici per lluitar com un esperitat per la meva vida i la de la meva família àmplia, com més va més reduïda al nucli, que imposava l’agricultura i la rastellera d’ocupacions que l’han seguida. 

Curtmetratge de Raúl Guíu, Selección de personal (2015),

S’imposava la Gran Transacció.

En endavant, ens caldria esmerçar més esforços per guanyar l’aliment que mengem, el pa nostre de cada dia. Per això va haver d’enviar el Nou Deu (una capçalera renovada, una alineació de luxe, amb el Messi fent de nou) per estimular la consciència que, si ens estimem els uns als altres, i treballem en benefici de la comunitat, acumulant el producte dels esforços compartits, podrem sobreviure a les condicions més dures del nou món. En el testament del Nou Deu tenim posades moltes esperances, totes.

Al Diable no li ha calgut reciclar-se, perquè compta amb la nostra col·laboració entusiasta i sap que sempre ens tindrà agafats per la flaca de tenir més que els altres, que el pròxim és aquell que li put l’alè i les aixelles, de tant a la vora. Només ha hagut de donar corda a la nostra ambició de salvar-nos amb la suor del front, com està escrit. Aleshores, va fregar la llàntia (la mateixa de totes les rondalles) i un servicial Calví ens va temptar per compte d’un altri amb allò de la feina ben feta i poc pagada, sempre en benefici de qui més hi posa de la seva butxaca. El treball ens alliberarà, mentre encimbella el capitalista que posa els quartos.

I som aquí, desembrutint-nos de tant pecat original que ens empolsega l’enteniment.

Seguim sense veure-ho clar, perquè diem que el treball és un càstig però perdem la feina per desgràcia… La cosa més natural del món artificial. Tanmateix, si no haguéssim de vendre’ns l’esforç del cos ni de la ment a capitalistes que només arrisquen diners, ja veuriem qui treballava.

No es pot canviar tot allò al que t’enfrontes, però res es pot canviar fins que no t’hi enfrontes. (James Baldwin)

Necessitem un Potlatch com l’aire que respirem. Solidaritat i comunisme del temps de feina.

Ep! Aleshores, pensem què en faríem de les hores que ens ocupa si, deslliurats de la necessitat, el fet d’estar massa pendents de nosaltres mateixos no ens fés avorrir la vida, l’únic que tenim.

Curtmetratge guanyador del Premi Plus Ultra al Curt + Vist en la XIa edició del festival Jameson Notodofilmfest (2017). Dirigit pel Joan Álvarez Lladós.

Rubén Cruz

 

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.