Avui no penso en els nostres fills adolescents ara joves que fa una dècada van caure en el fracàs escolar atrets pel cants de sirena de la feina dura però ben pagada del totxo… La construcció era un motor gripat que encara tirava i una sortida laboral que podien agafar només estirant el braç sense màniga. Res a retreure als ni-nis, que han après de nosaltres, el grans.
Pongamos que hablo de Madrid. (Sabina)
Avui és 9 d’octubre, Diada Nacional de València, i els sense mèrits es passegen globalment pel món sense documentació ―no els hi cal, que tothom els coneix el llinatge i els segueix la veta―. Tanmateix, no hi van a València perquè la Comunitat valenciana (ni nacionalitat ni regió constitucionals: millor com l’esguerro de la madrilenya) és terra conquerida, concretament pel Jaume I avui fa 782 anys, per l’Espanya que li vaga dir-se en plural perquè se l’entengui la voluntat uniformitzadora: totes en una.
Com va ser que de Diada Nacional del País Valencià el 1976 va esdevenir Dia de la Comunitat Valenciana el 1982?
Va ser fàcil: al 1979, durant la Processó Cívica, els nacionalistes espanyols o blavers van agredir el primer alcalde democràtic de la capital del País, i van cremar la bandera del Consell Preautonòmic del País Valencià, penjada al balcó de l’Ajuntament de València. D’aleshores ençà pocs parlen ja de País, alguns més de regió (això per als murcians!, que amb poca cosa mengen…) i la majoria silenciada per la brutalitat de les bèsties de càrrega es conforma amb un succedani. Des del 1982, el nom que llueix a l’Estatut d’Autonomia impunement escollit és el de Comunitat. Vet aquí executada l’operació de transvestisme a plena llum del dia i a la vista de tothom com a testimonis transvestits.
Bé, doncs. Enlloc de visitar tan espanyola Comunitat el Dia que en celebra les noces constitucionals amb la Pàtria, els sense mèrits ―el Maniquí, l’Home de llauna i la Bruixa plebea―, tots amb molt bona planta però sense traça de cervell ni de cor ni de valor, s’arrosseguen com a cucs agafats de la mà per Barcelona. I cap a la Zona Franca que han corregut com a pollastre sense cap…!!!
Pongamos que hablo de Madrid, perquè campen pel món mundial i cosmopolita els sense ofici ni benefici decents, ni mileuristes ni empresaris, sinó enginyosos enginyers de les finances / mentides que sempre declaren pèrdues a l’impost de Societats. N’hi ha que porten la bragueta del pantaló i la butxaca de l’IBEX generosament obertes, preparaos pa’tó. Són globals. Sense mèrits guanyats amb l’esforç de l’estudi o la feina, pertanyen a una classe que no els demana barcos (burgesos) sinó honra (noble i aristocràtica). Val més honra sense barcos que a l’inrevés, ves per on. Els espanyols no necessiten barcos, i els muchoespañoles se’n fan creus i en reneguen, Vade retro!
Los costes no se asumen, se transfieren. Pongamos que he hablado de Madrid.
Però tornem a València. Des del 1974, Edicions Tres i Quatre hi organitza els Premis Octubre de la cultura catalana. El passat any 2019 es van entregar sense la cerimònia prevista al Palau de l’Exposició de València, en solidaritat amb els presos polítics acabats de condemnar pel Suprem. Què serà del pobre 2020? Ara com ara, els sense mèrits passegen i fan com que no senten la remor de togues, la deriva autoritària per resoldre (o embolicar i petar-lo) jurídicament un conflicte que és polític.
Als que us afanyeu per tenir algun mèrit en aquesta vida, tingueu la satisfacció del premi literari Andròmina, quan se’n conegui el guanyador el proper dia 28!
Koldo Gurutze
