Un problema invisible

 “La idea de la Seguretat Social de crear macro centres acaba deshumanitzant la tasca i els avis es converteixen en númerosNúria Serradell – ex gerent d’un centre geriàtric per a la 3ª edat

Amb aquesta premissa començo el resum del que ha donat de si les dues entrevistes que hem fet al programa “No hi ha qui t’aguanti” de Sants-Montjuïc Ràdio a les edicions del 31 d’octubre i del passat 7 de novembre. En totes elles hem comptat amb la presència de persones que per la seva experiència han tocat de ben a prop un problema social molt important i és la soledat de la gent gran.

RESTEN TANCATS A LES SEVES LLARS I AIXÒ GENERA DEPRESSIÓ I FRUSTRACIÓ

Quan parlem d’exclusió social vol dir que un individu o un grup viuen sense relació amb altres individus d’una societat, com per exemple en el cas de la malaltia que al quedar tancat en un centre pel tractament de la malaltia queden aïllats de la societat. Doncs amb la gent gran tenim tres tipus de perfils: els que després de la mort dels seus amics i familiars resten tancats a les seves llars i només surten per anar al mercat o anar al metge – poden tenir família o descendència, però no solen rebre moltes visites i això genera depressió que agreuja sentiments com la frustració o la idea d’inutilitat per a la societat-; els que surten de casa per mantenir relacions amb veïns i coneguts del barri, aquests tot i semblar que no tenen cap problema tenen relacions molt limitades, no són propens a conèixer a gent nova i que amb el pas del temps aquestes relacions aniran desapareixent i passaran a ser els del primer grup; la tercera són aquells que mantenen una vida activa i s’apunten a casals o centres de dia, que es mouen i fan turisme amb gent de la seva edat, etc.

 

L’ADMINISTRACIÓ VOL  DESHUMANITZAR LA CURA DE LA GENT GRAN PER SER “EFICIENT”

Els Amics de la Gent Gran representats pel seu cap de Comunicació i sensibilització, Àlex Gutiérrez, va explicar en declaracions per a Sants-Montjuïc Ràdio que l’organització compta amb un voltant de 900 membres dividits entre voluntaris i avis receptors d’aquests serveis. Aquesta entitat premiada, la més recent amb la Creu de Sant Jordi al 2012, compta amb un servei de voluntaris que es dediquen a fer visites amb regularitat als avis que viuen a les seves llars i així mantenir una certa relació social per evitar aquesta exclusió.   Tot i així es van llençar al llarg de la primera entrevista moltes crítiques a la Administració per la seva filosofia de “per mantenir els serveis i les prestacions que li cal a la gent gran cal que el centre tingui molts residents” i això vol dir deshumanitzar la tasca i converir les persones en residents.   Més enllà de l’anècdota de l’Administració m’agradaria que la reflexió sigui tant per a la gent gran que ha de cercar un mode de vida activa per evitar sentir-se sol i per a la societat que hem de tenir cura pels qui ahir ens ho va donar a nosaltres. No ens oblidem d’ells, perquè sense ells nosaltres no som el que som i em sap greu passejar pel Passeig de la Zona Franca amb la gent gran que té la mirada perduda assegut en un banc hores i hores. Reconeguem-lo, ens hem fet grans i ara és moment de ser feliços! 

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada