Frustració i desorientació: els joves lluiten per una feina

Patricia Rubio, arqueòloga, 23 anys. Daniel Fernández, grau superior en Integració Social, 27 anys. I, Roberto Fariñas, llicenciat en aeronàutica, 28 anys, comparteixen, junt amb el 49,6 per cent de joves espanyols, una situació d’atur de llarga durada. Tots tres son veïns de La Marina i han realitzat formació de caràcter professional, dos d’ells universitària.

Actualment, estan centrats en repartir currículums, pensar en contactes i, per dos d’ells, la idea d’emigrar a l’estranger comença a ser la única opció possible. Possible perquè tampoc tenen prou capital estalviat per mantenir-se uns mesos fora del país fins que trobin feina.

Ells, així com pràcticament la meitat de la població juvenil espanyola en desocupació conformen un dels col·lectius, els joves, que més risc corren de caure en una situació de greu pobresa (no poden pagar les factures, permetre’s electrodomèstics o menjar carn cada dos dies…), segons la oficina d’estadístiques Eurostat. Segons aquesta mateixa font, la situació s’agreuja si parlem de parelles joves amb fills petits. A Espanya, una família de dos adults amb dos menors de 14 anys al seu càrrec, amb un ingressos totals de 16.719 euros anuals, poden patir diverses carències de recursos econòmics per sobreviure. Això, equival a dos sous nets de 700 euros al mes.

Però, encara hi ha un altre element inquietant en aquestes estadístiques. Un 15,3% dels espanyols amb títol universitari formen part d’aquest col·lectiu en risc d’exclusió social. Durant les últimes setmanes, diversos mitjans s’han fet ressò d’aquestes estadístiques però darrere d’aquests números hi ha històries personals.

Roberto Fariñas

“El problema no som els joves, que ens hem esforçat i continuem intentant-ho malgrat tot”.
DSC_0688

Va acabar fa un any i mig la carrera d’enginyeria aeronàutica a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), ubicada a Terrassa. Senyala, que vuit anys d’estudi van ser un sacrifici per poder treballar d’allò que l’hi agrada i mantenir-se o millorar la seva qualitat de vida.

 

Explica que molts dels seus companys podien permetre’s viure a prop de la universitat però que en el seu cas el transport significava quatre hores diàries des de La Marina a Terrassa amb tren. “Agafava el 109, anava cap a l’estació de Sants a buscar el tren i, quan arribava a Terrassa, caminava uns 20 minuts perquè trigava el mateix anant en bus. Per tornar realitzava la mateixa rutina”. “Abans m’havien fet diverses ofertes de treball però la veritat és que vaig intentar prioritzar la universitat i no deixar-me seduir amb feina i diners abans d’acabar la carrera, ara me’n penedeixo” declara Roberto.

Patricio Rubio

20151028_134706“El problema d’Espanya és diu “endollisme” i seguirà funcionant si no canviem les normes i som més competents”

Es troba amb la mateixa situació de desocupació. Ella assegura que “la paraula és depressió, no veiem cap perspectiva. Són cinc anys que dediques a estudiar i invertir, perquè estudiar és una inversió en tot el sentit de la paraula. Cada cop t’exigeixen més formació i això significa més diners. Fer un màster per desprès doctorar-te en teoria és el nostre futur però, per desgracia conec a molta gent que s’ha doctorat i està treballant al Carrefour. Som els “ni ni universitaris”. Et diuen que quant més nivell tinguis més oportunitats tindràs i per això m’he esforçat però la veritat és que no hi ha feina i pels mediocres ni pels més intel·ligents”.

Dani Fernández

OLYMPUS DIGITAL CAMERA“Buscar-se la vida és qüestió de contactes”

Per la seva part, Fernández, es manté realitzant petits treballs temporals, la majoria en negre. Dani explica que “tots els treballs ara son voluntariats, el màxim contracte que et poden fer és per captar socis i et paguen en funció dels socis que aconsegueixes i, si no obtens cap, llavors no cobres”. Els treballs que va realitzant l’hi permeten una entrada mensual de com a màxim 200 euros, repartint publicitat de restaurants i treballs similars. L’última feina que l’hi permet un major ingrés és una suplència de consergeria, que realitza des de fa cinc anys, durant un mes.

Dani considera que ara mateix no és qüestió de qui té més títols sinó de que sap “buscar-se la vida, tot és qüestió de contactes”. A més, afirma i reconeix que en aquest tema influeix la zona de la ciutat d’on ets. En aquest tema coincideix Fariña qui es reconeix com “un noi de barri”. Ell assegura que “hi ha gent que no han partit d’un barri com aquest i han pogut continuar a Princeton, una reconeguda universitat d’Estats Units. No és por negar que la procedència ho marca tot. Per bo que siguis sempre hi han d’altres que amb ments esforç i mèrits tenen millors oportunitats, conclou Fariña.

Patricia, amb geni i empipament, posa nom al problema: “endollament”. “Qui paga, mana. La gent que pot pagar-se tot és la que troba feina i té l’opció de realitzar màsters i doctorats. I, no només per qüestions econòmiques, són gent que venen de pares, tiets i avui que ja realitzen les mateixes professions i tenen germanitzat un lloc de treball. “Estan jugant amb la nostra il·lusió, nosaltres som les boles que mai surten del bombo. En realitat som molta gent la que ens trobem en aquesta situació. “L’endollisme és el que funciona i això continuarà sent si no canviem les normes i som més competents. Aquest és el problema d’Espanya”, ressalta.

Els joves: un sector en risc de pobresa

Roberto, Patricia i Dani no s’estranyen de veure unes estadístiques que senyalen els joves com un sector de risc de pobresa. Tots ells coincideixen que aquest problema deriva de la situació actual. Fariña i Fernández són conscients de com de difícil els hi resultaria independitzar-se dels seus pares i establir una família.  “Ara mateix estic donant classes com a monitor de tennis. La feina més seria que m’ha sortit són classes de física i química a estudiants universitaris.” Afirma Fariña i afegeix “diuen que nosaltres tenim part de culpa perquè no ens movem, que ens quedem a casa queixant-nos però això no és veritat. El problema no som nosaltres que ens hem esforçat i continuem intentant-ho malgrat tot”.

Rubio per la seva part, està d’acord amb les estadístiques basant-se en tres fets: “U. Molts estem emigrant a d’altres països amb l’esperança de trobar el nostre lloc de treball ideal aferrant-nos a qualsevol opció. Estem tornant al passat, quan els nostres avis venien a Barcelona i acabaven en el lloc més míser que hi havia a la fàbrica per obtenir un sou i sobreviure. Estem tornant a aquest procés cap a la precarietat”. La situació número dos, continua, és anar-se’n fora “però ara mateix la majoria acaba al sector de la hostaleria o fent de cangur per a nens”. Per últim, es refereix a un nivell estatal. “Nosaltres hem de substituir els nostres pares i els que han sigut els nostres professors. Com volen que la joventut sigui emprenedora i busqui un lloc de treball quan ni et garanteixen el que abans era un lloc d’aprenent”. Les preguntes queden a l’aire.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada