Yohany Limpias
A l’ambient aquests dies se sent una flama espessa. Molts sectors han sortit al carrer per protestar per una situació que va començar amb la crisi del 2008 i, quan començàvem a aixecar el cap, va venir una pandèmia per agreujar-ho tot. I com si hi hagués algun déu pervers del Caos, ara som en un escenari de guerra, en un món en què un pet a Pequín pot fer que la bossa de Nova York s’enfonsi. Conclusió? El preu del cistell de la compra espanta! I pel que fa a la resta, qualsevol cosa pot ocórrer.
Però la vida continua, la de les persones i la de les institucions i organitzacions. Així que, per aquestes mateixes dates, l’any que ve estarem plenament immersos en les eleccions municipals. I els partits polítics, conscients i prudents per la flaire del carrer, comencen a escalfar motors.
En aquest context, el 7 de març visitaven la Marina l’Honorable conseller de la Generalitat Sr. Joan Ignasi Elena, el senyor Ernest Maragall i el regidor d’ERC Jordi Coronas. Així se’ls citava a la invitació estesa a una desena de veïns i veïnes que van recórrer amb ells el barri, assenyalant els punts més conflictius. Més tard, i a propòsit d’aquesta visita, l’Ernest Maragall ens rebia al seu despatx.
L’aprofitem per parlar extensament de les preocupacions del nostre barri. Durant la conversa es defensa, però també busca complicitat. Fa posat d’enfrontar-se a un laberint, amb la serenitat d’haver-lo travessat mil vegades.
És evident que estem a prop d’un cicle electoral perquè us veiem més sovint als barris.
Des d’Esquerra hem estat presents als barris des del primer dia, a l’endemà de les eleccions. Hi som perquè és la nostra obligació i també la nostra convicció.
Quina impressió en té, després de parlar amb veïns i veïnes?
Ara que hi hem anat amb el conseller d’Interior, la impressió és que el barri té vida pròpia, caràcter, ciutadans, entitats i té clar el que necessita. Això ens permet aprendre’n, perquè el contacte directe facilita un missatge genuí, sense comèdies ni debats formals, com a vegades passa a les institucions.
Tinc la impressió que la Marina és un barri conscient que hi ha coses que s’estan canviant i millorant: les noves promocions d’habitatges, les escoles en què s’ha invertit. Però, com passa sempre, cadascuna d’aquestes coses planteja nous reptes.
Quins son aquests nous reptes de la Marina?
Un tema de fons que encara està molt present és la barreja d’inseguretat i convivència. Tenim la sort de tenir una societat dinàmica, que resisteix i es nega a retrocedir, però l’Administració no acaba de ser capaç d’entendre, reconèixer, i interpretar bé el que passa. Tant l’Ajuntament com la Generalitat, tenim deures per fer.
Esquerra ja governa a la Generalitat i és la que té competències per actuar, per exemple, en temes de tràfic de marihuana. El Cos de Mossos ha advertit sobre el seu creixement arreu de Catalunya, Barcelona i els barris inclosos.
La responsabilitat del conseller d’Interior és molt recent, no es tracta de donar les culpes als d’abans sinó de preparar-nos davant fenòmens que van apareixent. Les institucions estan aprenent, però una cosa és tenir incidents puntualsi una altra enfrontar un problema que s’ha convertit en estructural.
Aleshores, la solució és més presència policial en primer terme, però no només. Ens enfrontem a delinqüència organitzada que demana un tipus de coordinació de les forces de seguretat que no tenim ben desplegada. Això vol dir: policies, mossos, guàrdia civil, Interpol perquè als barris acabem veient el final d’una cadena que comença qui sap on.
Parlem de la ciutat. Quina diagnosi en fa?
Com a ciutat estem preparats pel millor. No podem ser referència en tot, però sí que ho volem ser en qualitat de vida, en alguns dels àmbits d’innovació i economia. Avui som una referència negativa, per exemple, en polítiques d’habitatge públic.
Tenim els elements necessaris perquè, amb una bona administració, un bon govern i una bona dosi de visió i horitzons a compartir, sense unilateralitat des d’alt, puguem treballar des del carrer, escoltant, però també proposant, arriscant.
Què canviaria llavors?
A veure, l’Administració funciona, però el Govern no funciona com a govern. Tenim una màquina administrativa potent, tècnicament i professionalment, però se l’ha de saber orientar, donar-li objectiu i encàrrec.
Per exemple un tema com l’urbanisme ha de tenir continuïtat, però amb molts canvis. Tenim recursos per fer les coses bé.
Temes com les superilles són interesants i segur que necessaris, però al mateix temps les decisions s’han de prendre amb molta cura i sensibilitat per tots els efectes que genera. En mobilitat hi ha una renúncia a tractar temes de fons. Sobre el model econòmic, no podem permetre que la economia de la ciutat depengui dels turistes que vinguin.
Tots coincidim en el diagnòstic, en canvi hi ha menys consens a l’hora d’apuntar-hi l’alternativa, a aquest model.
És un bon moment per debatre a fons la ciutat. Nosaltres (ERC) estem en condicions de posar sobre la taula un model de creixement econòmic que miri d’atacar les causes de fons i orienti correctament aquesta qüestió.
Tenim una política industrial pendent, una part de la ciutat ha envellit perquè es va crear 50, 60, 70 anys enrere, i hi ha una demanda de rehabilitació enorme que ara ha d’incloure l’objectiu de transició energètica.
Això pot ser una font de riquesa immensa si es fa bé, amb la suma de capital públic i capital privat i amb avantatges per a tothom.
Concreti, què hi proposa?
Proposo una FP molt més potenciada i enriquida, que ja està sobre la taula com a Pla General. Que cada vegada tinguem una força de treball a la ciutat amb més valor afegit, perquè les feines associades al turisme massiu són de baix valor i, lamentablement, estan associades a condicions laborals de precarietat. Altres sectors econòmics que poden crear molts llocs de treball són els serveis d’atenció a les persones. Hi ha molts, de camps per diversificar, a Barcelona hi ha molta innovació, però encara som febles dins del context global. Són sectors amb potencial i bona imatge, i hi ha marge de millora en quantitat i qualitat.
Calen actuacions als barris. Quines proposa a la Marina?
Proposo que la Marina tingui la decisió de fons de quin és el caràcter que vol i ha de tenir. És un dels barris on més oportunitats hi ha de crear, de decidir què hi afegim i com ho volem, per aconseguir un equilibri nou entre habitatge, activitat econòmica i qualitat de l’espai públic.
És un error concebre’l només des del punt de vista de l’habitatge, com a ciutat dormitori, crec que hi ha una possibilitat de connectar amb la ciutat innovadora i creativa, de fer-hi una altra 22@. Decidim com.
A la Marina del Prat Vermell ja està passant una transformació urbanística. Del munt de coses que es fan, en corregiria alguna?
Això forma part del debat que hem d’abordar, jo crec que més que corregir hauríem de dir què hi afegim, o què no hi afegim. És un tema de qualitat global de l’espai públic perquè a Barcelona totes les fronteres amb la resta de municipis de l’AMB estan mal resoltes. No és un tema només de Barcelona sinó també de municipis com ara l’Hospitalet o el Prat. Com a ciutat, Barcelona té un punt de vista, però la Marina com a barri limítrof també ha de poder tenir-ne un de propi.
Una de les reivindicacions més importants de la Marina és la seva connexió amb la resta de la ciutat. Es proposa a través de Montjuïc. Veurem aquest projecte?
El punt negre en aquest cas és la muntanya, Montjuïc i el mar, on tot és possible i tot està per fer. A Montjuïc hi ha coses a mig fer, coses mal resoltes, coses que generen problemes on no hi ha solucions… aquí sí que cal una contemplació de fons.
Però cal moure-ho, es tracta si més no de començar.
Totalment. No sé si això és una qüestió que podrem concretar en el nostre programa electoral, hem d’identificar la qüestió, plantejar-la correctament. Però tinc la voluntat de fer-ho.
Es preveu rebre més de 20 mil veïns nous i persisteix un dèficit històric en alguns serveis. Per exemple, no hi ha cap residència pública.
El mapa global de les residències tampoc no està ben resolt. N’hi ha alguns punts de molta densitat i molts forats negres. Sovint passa que tothom està d’acord en què vol una residència, però quan diem on i assenyalem un lloc, sempre hi ha algú que dirà: aquí no.
Hi ha barris amb la sensació de pressió, d’una banda, que en canvi, no es compensen amb inversions socials que són cabdals i que el barri reclama.
Deixa’m dir-te que aquesta sensació no és exclusiva de la Marina. La Barceloneta té la sensació de ser un barri, si no abandonat, poc atès. Determinats barris per sobre de la ronda de Dalt també tenen la sensació que hi ha un dèficit d’inversió pública molt important, els hi manca equipaments, comunicació… i jo ho entenc, cada barri viu les seves circumstàncies, i la seva més que legítima reivindicació i pretensió.
Les sensacions són discutibles, però el que és innegable son els indicadors socioeconòmics del molts barris, com per exemple els que participen del Pla de Barris
Es pot discutir molt sobre el Pla de Barris. Això no és pla de barris. És una repartidora de favors, sovint elaborada, decidida i aplicada més en funció de temes ideològics i menys de necessitats reals.
Però han engegat projectes que contribueixen ni que sigui simbòlicament en àrees que ho necessiten.
Jo soc partidari d’augmentar la capacitat dels districtes, per tant dels barris, de tenir més capacitat de decisió. Més potència real per decidir quines inversions, quines prioritats, quins equipaments. Una cosa és la gestió dels serveis, que també s’ha de millorar, i una altra és la política: hem de poder definir millor quin és el pla d’estructures, d’inversions reals del territori, dels districtes, dels barris. En districtes com Sants això és més complicat, perquè hi ha molta singularitat entre barris. Això passa també en altres llocs, com Sant Andreu per exemple.
Però la singularitat dels barris a l’interior d’un mateix districte ha de ser un factor a tenir en compte també.
La Marina ha de tenir veu a Sants i ha de compartir les anàlisis i les decisions.
S’apropen eleccions, sembla que amb Comuns i Junts per Catalunya pot haver-hi entesa.
La nostra obligació és quedar clarament per davant de manera que tinguem un xic més de capacitat de decisió i de margede treball per construir aliances. És obvi que aquestes dues formacions que menciona són, segurament, necessàries o convenients.
I el PSC?
El PSC ara mateix costa més d’imaginar perquè és evident que és l’alternativa en front de la qual proposem un canvi de fons a Barcelona. I el PSC és un partit clarament conservador, com tothom sap.
