Aleix Diz
Un nen somriu cercant la mirada del pare.
Son germà petit obre uns ulls com finestres
per empassar-se tot el que no ha viscut encara.
Sona la mateixa música de tots els desembres.
Muntat sobre el bufet hi ha el pessebre,
ara que no hi ha els marcs
amb les fotos que l’il·lustraven
que tots hem estat joves i nens…
alguna vegada,
És el mateix pessebre de sempre,
que un altre no val.
Hi ha un avió en un recó, mig amagat,
entre la neu de farina,
perquè no es posi nerviós el pare,
que arruga papers d’embalatge
per fer les muntanyes,
com ell diu, “més palestines”.
Un pastoret manc (té molta mili)
amaga el monyó en una olivera
de farigola
fent veure que cull olives.
I una ovelleta coixa enfonsa
ses mitges cametes,
entre la molsa.
I el nen no ha vingut… encara.
Només som a vuit, la Puríssima,
que disfressada de Simplemente María,
espera en la cova, amb el Josep,
que fa cara de no se sap què,
repenjat en el seu bastó florit…
com si només l’haguessin convidat
per compromís.
Tampoc no hi són els reis,
només hi ha el camí per on vindran,
a centímetre per dia, si tot va bé.
I, ves quina llauna!
Arribaran quan s’acabin les festes!
Com diu sempre la iaia:
― Així duren més les joguines!
