Juan Bibian
En el comiat de Llorenç Soler al Tanatori de Les Corts, gran documentalista, pioner del cine social i entregat sempre a les causes i persones més desfavorides, vàrem ser-hi la seva família, amics i alguns pocs cineastes, i nul·la presencia institucional ni de mitjans de comunicació a tots els quals ell mai no va necessitar; i la seva independència i els seus principis van ser sempre un de sol: fer el que devia i sentia sense lligams ni favors. Els seus nets el recordaren amb anècdotes molt emotives i fins i tot amb un tema a la guitarra que resultà ser “El còndor passa”.
Professor meu a l’Escola de Cinema durant 2 anys, allà pel 1980. Un enorme documentalista, es definia com amateur. Aquest esperit lliure i personal el va tenir sempre. El cinema era el seu mitjà d’expressió i la seva passió. Va tocar totes les tecles, sobretot va tractar els més desemparats i necessitats. Gran professor i millor persona.
La mirada de Llorenç Soler va ser sempre neta, nítida, sentida, profunda i honesta.
La primera pel·lícula que vaig veure d’ell va ser “Largo viaje hacia la ira” (1969) de només 26 minuts. Abans, havia realitzat un altre documental molt vàlid “Será tu tierra” (1966) ambdós d’extraordinària força i veritat sobre l’emigració; i van haver-ne infinitat de més, fins i tot, llargs de ficció como “Said”(1999) o “Lola vende cá” (2002).
Impossible enumerar tota la seva immensa obra.
El seu llegat i la seva memòria es fan indispensables dins del cinema independent i el documental més compromès.
Un honor haver-lo tingut de professor.
Recordo, de sobte, aquell rodatge a Calaf; jo era el càmera, feia un fred tremend, era febrer, teníem el motocarro de “Plácido” de Berlanga, ho vàrem passar estupend i vam aprendre un munt, encara que la pel·lícula era un divertiment, sense més, de final de curs. Ell la dirigí realment, encara que ni apareixia als crèdits. Només nosaltres, principiants, plens de la il·lusió que ell ens va impregnar.
