La vida dels sense sostre que s’aixopluguen al costat de l’església de Sant Bartomeu

Text: Jesús Martínez

El vent

La cronista argentina Leila Guerriero i l’escriptora i periodista Joan Didion relacionen el vent –segons què vent en segons quins paratges– amb el suïcidi.

En el fons, el vent alerta d’un estat d’ànim.

L’agita. El cronifica. L’exacerba.

Del vent es refugien les criatures a les portes de la parròquia de Sant Bartomeu (Mare de Déu de Port, 350).

Els sense sostre.

Una colònia d’unes trenta persones s’arrauleix cada nit, cap a dos quarts de nou, a l’esplanada d’entrada de l’església.

Desproveïdes de qualsevol fotesa factual, de qualsevol objecte de disseny, de qualsevol luxe de la vida que no sigui contemplativa –excepte del mòbil, la nova eina global.

En els ossos uns quants, esfilagarsades les seves costures de segona mà, absents; altres, amb l’obesitat creixent del refregit, de la ingesta excessiva de carbohidrats per efecte del fred. El vent fred que agita, exacerba i remou.

La nit

Arrosseguen els seus carros de Mercadona («Secrets de Nadal!») com si fossin vagonetes de coure a les mines xilenes d’Antofagasta. Hauran rescatat dels contenidors d’escombraries la batedora Braun Minipimer que ja no funciona, la planxa Philips ​​que va morir, les varetes de molts paraigües com gosadies, l’arxivador de l’oficina que va fer fallida, el llum de bany, el escorreplats…

Quan arriben a l’inici del carrer Font Florida, aquesta costa mitològica, insuflen aire, obren els pulmons de gat i fan un últim esforç titànic per pujar trenta quilos, o quaranta o cinquanta…

Els més febles lliguen els seus carros, amb una cadena, en les acàcies; ells dormen al costat de les escales de l’església, a la porta de les entitats que donen a la plaça de les Matemàtiques (Acció Catòlica Obrera, Fundació Mans a les Mans, Esplai Spai-T) i a la porta de despatx parroquial («Aquí no és recull roba ni altres objectes»).

Allà estenen el seu matalàs enrotllat i ben amagat durant el dia (no un matalàs Pikolín de molls, sinó un d’aquells dels anys vuitanta, de quan érem reis, i que avui es venen a Wallapop).

Abans, alguns d’ells amagaven els seus pocs estris a l’aparcament que hi ha entre l’edifici de protecció oficial del carrer Química i les pistes de tennis de El Passatge. Però la Guàrdia Urbana va trobar l’amagatall, va trucar als serveis de neteja i tot va acabar de nou a les escombraries. Una altra vegada a les escombraries.

A les escales de la casa de Déu, s’asseu J., la més simpàtica, dona d’uns quaranta anys amb dos nens. Plora perquè no li arriba per alimentar els seus nanos.

Els nens la miren, calladets, saben que alguna cosa greu passa però no els importa aquesta cosa: el que els entristeix és veure així a la seva mare.

Anys enrere, anys que són dies, la dona, menuda, graciosa i afanyosa, va aixecar les mans al cel quan un es va interessar per la seva salut: «Poco poco», una imitació del a poc a poc.

Prèviament, la seva filla, que de ben petita viatjava dins el carro amb els ferros de les obres, hi haurà preguntat, baixant la mirada: «La meva mare em diu si té vostè paper per llançar».

Sota la creu de Sant Bartomeu, en una nit amb gèlids vents hivernals, un dels homes es renta amb molt de compte la cara ennegrida, estalviant l’aigua de l’ampolla de plàstic, amb gestos minuciosos que li apropen a la litúrgia del temple, com a bon fill de Déu.

El mateix home, que ja té el llit fet –matalàs Wallapop i manta– saluda: «Bona nit, senyor». I tu et recordes d’aquella cançó de Regaliz Buenas noches, señor Monstruo («…no me mires, per favor»).

A les nits de núvols mitjans i mar arrissada en què la humitat es fica com un ocupa en el teu cos, dormen amb fulard a manera de bufanda i amb un drap embolicant-los el cap com si fos el turbant de Sandokan.

Fan una foguera diminuta, una tremolosa foguera que no li passaria desapercebuda a Jack London (La gent de l’abisme), l’escriptor de renom que va viatjar sense un duro. Les flames deixen marcada la seva ombra a la paret blanca, com l’empremta d’una persona volatilitzada a Hiroshima, a la qual ret homenatge la banda sueca de rock Oh Hiroshima.

Perquè cap autoritat competent els confisqui els estris, els pocs trastos els lliguen a una corda i queden penjats per l’altre costat de l’enreixat de la parròquia, de cara al Montjuïc que mostra orgullós els sargits de quan era pedrera i d’ella s’extreia la roca per aixecar la Sagrada Família.

El matí

Al matí següent, a les vuit, dempeus, com a militars de la precarietat, marginats de la classe baixa, els últims de l’escalafó de les oportunitats.

A les nou se’ls pot veure prenent un cafè amb llet a la terrassa del bar A Mezquita, que abans de ser xinès va ser gallec; els carros, com cavalls que esperen amb les cingles posades, a prop de la Sala del Regne dels Testimonis de Jehovà.

Abans, tots ells prenien el cafè a La Lluna de Gavà, al carrer Mineria, però l’autoescola Zona F cada vegada atrau més clientela i cada vegada la seva presència és més qüestionada.

I llavors comença la ruta dels minicarros, com si fos un remix de Kid Auto Races at Venice, la primera pel·lícula com a tal de Charlot, que els anglesos coneixen com The Tramp (El Rodamón).

Els vagabunds del segle XXI es distribueixen per zones, cada un amb el seu itinerari ben fixat. Les parades per repostar mai són llocs d’avituallament, sinó contenidors de tres colors; potser, en un futur, ells disposin del seu propi contenidor.

Els recicladors creuen la frontera del Passeig de la Zona Franca, es passegen pels Pisos de la Seat, arriben fins a les acaballes de Can Clos. I es fan amb les deixalles de les nostres vides, com garimpeiros moderns del Mato Grosso de La Marina.

Alguns, se surten del recorregut de carrers –potser, cinc o deu quilòmetres diaris–, i el seu cos s’apaga: «Aquí em quedo».

Aquest «aquí em quedo» podrà ser l’entrada de Lidl («Bo. Intel·ligent. I al millor preu»), de quan Lild obria a les instal·lacions del carrer Mineria, 51. Allà s’apostava una dona embarassada.

Un altre, coix, demana almoina a la porta de Dia («Prepara el teu Nadal!»), al carrer Mare de Déu de Port, 375.

Els carros carregats amb ferros els descarreguen a la deixalleria del carrer Navarra, 21, al barri de la Bordeta.

Fan cua com si estiguessin a la consulta del metge.

Una senyora, que ja els coneix, para a un d’ells: «Et baixo unes sabates que no li valen al meu marit. Quin número calces?».

Poden arribar a tenir segones vides els objectes, tot allò que es trenca i es descompon sense pena ni glòria. Els humans són els únics objectes que, un cop trencats, no es poden reciclar.

Un senyor intercedeix: «Espera, se m’ha espatllat la nevera, la vols? Soc al quart, puja».

Un dona, que s’apiada de la filla de J., s’embranca en una conversa: «Et baixo un patí que ja no vol el meu fill, un moment, ara vinc». I les dues, filla i mare, es queden bocabadades, mirant un punt fix que pot ser un semàfor, una bandera o una pancarta de les Kellys («Treballes de cambrera de pis? Cobres dos euros per habitació? No et reconeixen les malalties?»).

A un dels sense sostre, amb quatre dents i sense la conca d’un ull, se li sent entre rialles: «Uns tant, altres tan poc».

La nit

Alguns, improvisen un poblat barraquista en qualsevol descampat, però dura tres dies, com la caseta del conte dels Tres Porquets («Bufaré i bufaré i la teva casa derrocaré!»).

En aquest conte, el llop porta placa i pistola.

De nit, el vent torna a bufar.

Els éssers que de dia són invisibles, s’ajunten i prenen alguna cosa comprada al badulaque més proper, «Alimentació, fruites i verdures», en Mineria, 28.

Comparteixen el menjar.

Ningú ha vist que en el més baix de l’escala social, cristal·litzen les microsolidaritats. Que els marginats teixeixen la seva pròpia xarxa de seguretat amb una economia submergida que compta cada cèntim, com una xarxa paral·lela a la de qualsevol Estat.

Se’ls haurà anat el Nadal i ni s’hauran adonat.

Jesús Martínez

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada