Fa pocs dies hem celebrat el Dia del Treball, una jornada reivindicativa de la classe treballadora que cada any s’aprofita per posar de relleu alguns dels temes més urgents de l’agenda social.
Malgrat que es tracta d’una data on la lluita dels treballadors ha de ser protagonista, en els darrers anys des d’alguns sectors de la societat i, en especial, de la política i els media; s’aprofita l’ocasió per carregar contra la suposada manca de legitimitat de les organitzacions sindicals.
S’obre un debat a l’entorn a l’absència de renovació de les seves estructures, de l’allunyament d’aquests organitzacions dels problemes dels treballadors o la manca de 30resultats tangibles en la seva gestió.
Comparteixo part d’aquestes reflexions però sospito que qui les planteja, en bona mesura, no té interès en aconseguir que els sindicats s’actualitzin, modernitzin la seva forma d’actuar o responguin millor a les demandes dels assalariats, tot el contrari. Hi ha qui somia amb unes relacions laborals sense lleis, sense capacitat de negociació i sense ningú que representi als treballadors i treballadores davant l’empresa.
Els sindicats han de millorar la seva capacitat d’acció, segur que si. Però que ningú s’enganyi; l’organització i el col·lectiu fa fort a l’individu davant el poder; si no fos així no hi hauria tant interès en desacreditar-los.
Xavier Sanz
