Després de convertir-se en la gran cronista del costat fosc de les campanyes militars estatunidenques a l’Orient Mitjà amb “En tierra hostil” i “La noche más oscura”, Kathryn Bigelow ara enfoca la seva mirada cap al costat fosc de la història interior del seu país, recreant uns terribles successos que van tenir lloc a la ciutat de Detroit durant els disturbis racials de l’estiu de 1967. Com ella mateixa aclareix en els crèdits finals, la idea no és tant fer una crònica fidedigna dels fets ocorreguts (entre altres coses, perquè seria impossible, ja que no s’ha aclarit mai del tot), sinó interpretar-los per denunciar el racisme i la injustícia social que, avui com ahir, campaven als seus aires pels Estats Units.
Rodada amb una càmera tan nerviosa com els mateixos protagonistes, amb un muntatge elèctric i amb una fotografia tan fosca com la ment d’alguns i la pell d’altres, el film genera una tensió que per moments es fa insuportable i angoixant. I l’espectador, com pretén una Bigelow que té molt clar el que vol, no pot sinó deixar-se arrossegar per la indignació davant el sense sentit i la irracionalitat. Avui com ahir… Cinquanta anys després, la brutal relació entre la policia i els negres dels Estats Units no pot haver canviat molt. Em remeto a un fantàstic film d’aquell 1967, “En el calor de la noche” de Norman Jewison amb Sidney Poitier i Rod Steiger amb similituds diverses malgrat aquests 50 anys transcorreguts.
Com diu la mateixa directora: “Qualsevol oportunitat per combatre el racisme és important”.
Juan Bibian
