Dia 30/09/2017. Les dues reunions de la tarda van servir per organitzar-ho tot. A les 20.30 vaig arribar a l’institut Montjuïc, érem pocs i algunes persones venien de fora en llegir que necessitàvem gent. Els pares de molts joves que hi érem portaven menjar, beguda i abric, la nit es preveia molt llarga, les claus no arribaven i fèiem nit al carrer. Les hores passaven, van arribar periodistes de Madrid i Navarra entre noticies que bascos i italians se sumaven al Bàrkeno per ajudar. A les 3 a.m la porta es va obrir per obra de màgia i vam entrar amb la certesa que ho aconseguiríem. El que va passar a continuació quedarà per sempre més gravat en els cors de tots els que vam passar aquella nit plegats. Por, esperança, nervis i moltes mostres d’afecte entre gent que no ens coneixíem però que començàvem a ser una família. Els mossos tal com van arribar van marxar. Ningú va aclucar l’ull. A les 5 a.m tothom estava preparat, ens comunicàvem amb les altres escoles del barri i ens donàvem ànims. Quan van arribar les urnes la gent aplaudia emocionada, el moment crític arribava i les persones del barri començaven a arribar per a ajudar. La cua era increïble i la pluja no donava treva. Gent gran en cadira de rodes, amb crosses, amb bastó, dones amb cotxets, joves i adults feien pinya a l’entrada perquè ningú pogués emportar-se les urnes i nosaltres poguéssim preparar-ho tot. Quan vam obrir la porta de l’institut per deixar passar els responsables de les meses i els primers votants, l’orgull ens explotava al pit.
La xarxa no parava de caure i les cues cada vegada eren més llargues. Ningú marxava, molts votaven i es quedaven a l’entrada per protegir la porta principal en cas de presència policial. A l’hora del dinar l’escola va quedar buida. Ens vam tancar, sabíem que podien arribar d’un moment a l’altre. 8 furgons dels Mossos d’Esquadra van arribar a les 19 h, estàvem nerviosos però vam veure que la seva presència era per garantir que poguéssim fer el recompte sense problemes, si ells estaven al carrer, la Guardia Civil no passaria. I així va ser.
La Teresa, l’Enric, la Núria, en Ramón, l’Oriol, la Irene, la Raquel i la Clàudia van ser la meva família, junt amb totes les persones que arribaven per ajudar. Les persones “màgiques” que apareixien i que van fer possible allò impossible, així com les persones que van participar de les quals mai direm els seus noms, per haver-se jugat el seu lloc de treball, patrimoni i llibertat per una causa que creien justa.
Veïns i veïnes de La Marina que vau defensar instituts i escoles del barri: HEM FET HISTÒRIA.
Clara Jorquera
