Pel Rubén Cruz
«El campo da más sabiduría que la ciudad, decíamos, repetíamos;
indudablemente; y también más crueldad.»
(Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje, 1959: 37)
Hem avançat que Candel creu en totes les formes de comunitat d’éssers vius: animals, vegetals i humanes. Considera la comunitat humana com una variant un punt desorientada de la comunitat animal.
L’escriptor José Antonio Marina –que va pronunciar el pregó de les Festes de la Mercè 2001— entén que la dignitat, humana i animal, és imprescindible per arribar a la felicitat. Com ja sabem per altres pensadors d’allò quotidià, com ara el periodista Eduardo Galeano, la utopia s’allunya com més t’hi acostes. Perquè ens serveixi de mirall i de complementari contrast, anotem de la collita d’en Marina:
«El hombre es un animal, desdichado por comprender que es un animal, y que aspira a dejar de serlo. […] Un prestigioso filosofo contemporáneo comenta que la afirmación de la dignidad humana por encima de la dignidad animal no es más que la petulancia injustificada de una especie que sabe hablar.» [1]
Malgrat aquesta capacitat de comunicar-nos amb un llenguatge –l’aprenentatge i l’ús del qual estan condicionats socialment—, «los pobres, los humildes, los miserables, los ex hombres, escatiman, a veces, las palabras, del mismo modo que escatiman, a veces también, el dinero.» (Candel. Donde la ciudad cambia su nombre. 1957)
Candel escriu sobre el que coneix, com ara els barris de Can Tunis de la seva vida, Port i Cases Barates. Ja a la seva segona i polèmica novel·la, Donde la ciudad cambia su nombre, ens en fa una presentació reveladora:
«Al barri de Port, la majoria, per aquell temps, eren catalans. Tenien tot el dia les portes obertes, i de nit també. Les gallines i els porcs corrien pel carrer. Aquesta Arcàdia va deixar d’ésser-ho quan van ésser fundades les Cases Barates amb l’arribada dels barraquistes de Magòria i de Montjuïc.»
A Els altres catalans ens informa que aquests barraquistes, que van ocupar les Cases Barates de Can Tunis, «era gent renyinosa, escandalosa». Els habitants se’n deien a ells mateixos «casabarateros» i també «cabileños», denominació que suggereix la pertinença a una cabila, tribu o clan bereber. Potser per aquesta raó Candel anomena «zoco» al mercat dominical.
«En las Casas Baratas siempre se hizo mercado los domingos, pero no como ahora, no con tanta intensidad y densidad como a raíz de haberlo prohibido en el Barrio Chino y Atarazanas. Ahora es algo así como el Rastro en Madrid, pero menos, según unos; un poco más tal vez, según otros. La gente le llama el Mercadillo, a esa ristra de puestos y paradas; el Francisco Candel, poeta, escritor, visionario, soñador, loco, todo eso que se dice, le llama el Zoco, no sabemos bien por qué.» (Candel. Donde la ciudad cambia su nombre, 1957)
En aquest nou barri de Can Tunis s’havien estès les idees anarquistes primer de la CNT, als anys 20, i després de la FAI, en temps de la República. Un informant anomenat Z. per al seu llibre Ser obrero no es ninguna ganga (1968), diu que els anarquistes de la FAI «pese a su integridad, tenían una moral distinta. Ellos admitían el atraco. Nosotros [los libertarios cenetistas que habíamos fundado el Partido Sindicalista para romper la hegemonía faísta en la CNT] no. Por todas estas coses, nosotros ya no nos decíamos anarquistas. Éramos sindicalistas a secas.»
Doncs bé, el que ara volíem destacar era que un altre informant, X. libertario, li explica a Candel que el líder anarquista «Durruti era un niño grande. Jugaba con los niños, con los perros. Le gustaban los pájaros. Odiaba la violencia». Fins i tot Hugh Thomas va escriure a La guerra civil española (1961) que «estos hombres no eran, sin embargo, criminales de derecho común. Se trataba de “soñadores impulsados por una misión de violencia, personajes que Dostoievski hubiera creado con orgullo”.» (Candel. Ser obrero no es ninguna ganga. 1968)
A l’aplec de relats Patatas calientes (2003), Candel explica un enginyós conte poc conegut dels germans Grimm, que tracta de la creació dels animals i de l’home per Déu, en concret. Probablement Candel n’ha fet la seva pròpia versió, de l’original. Hi diu que l’home es queixava del nombre d’anys de vida que li havia donat el Creador, i demanà d’augmentar-lo fins que va acumular els anys assignats a l’ase, al gos i al mico. Llegim com acaba.
«Así pues, el hombre vive 70 años. Los primeros 30 son sus años de hombre, y pasan velozmente; durante ellos el ser humano goza de salud y energía, trabaja con gusto y se regocija de vivir. Siguen los 18 del asno, durante los cuales se impone el hombre una carga tras otra; ha de acarrear el grano que otros comen, golpes i puntapiés son la recompensa a sus fieles servicios. Vienen después los 12 años del perro: el hombre yace entonces en un rincón, gruñe sin dientes para morder. Y cuando ha transcurrido todo ese tiempo, los 10 años del mono ponen punto final. El hombre se vuelve imbécil y maniático, hace tonterías y los niños se burlan de él.»
Encara podem arrodonir la faula tirant de filosofia domèstica. Diu en Candel que «La gallina, cuando pone un huevo, canta y lo pregona. […] El hombre, cuando hace algo, también. Unas veces por publicidad comercial; otras, por darse tono; las más de las veces por ambos motivos.» (Candel. «El filósofo», conte publicat a ¡Échate un pulso, Hemingway!, 1959)
No resulta estrany que la mona, precisament la femella del mono, li demani a Déu amb la seva pregària que no li permeti d’imitar els homes «puix que fan tants disbarats!».
LA FAMÍLIA, VALOR UNIVERSAL
«Les relacions familiars cada vegada són més electives
i no passen forçosament per la sang.
La família s’està convertint en una xarxa de relacions de solidaritat.»
(Cristina Brullet. «Relacions familiars i autoritat». 2005)
En Candel creu en la família, «origen i base de tota societat».
Els valors, en plural, se’ls pressuposa a les famílies, com el valor –singular i preferent davant la mort—al soldat. La família es l’abeurador i la menjadora on tota cuca busca aliment. I el que es menja es pensa. No és que ens tornem reflexius amb el mos a la boca i la panxa plena, que també, sinó que la matèria que ens alimenta acaba donant forma i posant límit a les nostres idees. La matèria ens afaiçona.
Tant és així que recelem de les famílies d’altres cultures que s’instal·len entre nosaltres, convençuts que venen carregats de valors no gaire compatibles amb els nostres… Així ens hem acostumat a veure els altres, com a diferents i perillosos.
La família és el nucli on ens fem humans, que ens prepara per a projectar-nos cap a la societat.
Que la família és un valor també en aquests verals de la immigració és la raó de tants sacrificis dels adults que la formen. Així, els homes immigrants passen amb poc «per estalviar i poder fer venir els seus; però també ho fa, sobretot, per negligència i abandonament, perquè un home sol passa amb qualsevol cosa. De seguida que tenen aquí la dona o la família la cosa canvia, i encara que siguin enormes olles de potaje o guisao, com diuen ells, ja no passen exclusivament amb pa i ceba o tomàquet.» (Candel. Els altres catalans. 1964).
La vida es complica quan l’individu forma una parella, i encara més quan la parella té descendència. I especialment si parlem de persones immigrants.
«Tenir homes a dormir és més còmode que tenir una família amb dret a cuina, que no podrà treure quan voldràs, encara que és obvi que també una família ha de pagar més. Aquests homes a dormir ni tan sols són rellogats: són dispesers. Ells mateixos en diuen, daixò, «estar a patrona». No porten mobles ni res, només la seva maleta, i els pots tirar al carrer quan vulguis. De vegades aquests homes fan venir la dona del poble, per uns dies, i costa d’allò mes d’aconseguir que li deixin passar aquells dies amb el marit, a l’habitació que ocupa si és que ocupa una habitació individual, perquè hi ha la por i la suspicàcia que després ja no se’n voldrà anar.
Com diem, tothom s’estima més tenir homes a dormir que no matrimonis rellogats.» (Candel. Els altres catalans. 1964)
El control de les barraques –donant placa amb numero a les «legalitzades», i tirant a terra les «il·legals»—, feia créixer el nombre de rellogats a tota la ciutat de Barcelona [1].
Quant al nombre de famílies rellogades entre els immigrants de la segona i tercera onades –durant la postguerra i la dictadura—, en Candel donava aquestes dades dels primers anys 60:
«En xifres aproximades i rodones es calcula que a Barcelona, de les 250.000 famílies obreres que hi ha, unes 50.000 viuen rellogades. Això vol dir que n’hi ha 50.000, si fa no fa, que tenen aquests rellogats, que lloguen la seva casa. O sigui que la tercera part o més de la classe obrera no té possibilitat de fer vida de família normal.» (Candel. Els altres catalans. 1964)
Una vida familiar normal allunya els perills de la promiscuïtat i de l’abandonament familiar.
«Aquests amuntegaments de rellogats, barraques, estatges petits, etcètera […] comporten altes conflictes d’ordre moral i familiar produïts per la promiscuïtat. Aquestes condicions de vida són funestes per a la vida de família, origen i base de tota societat.» (Candel. Els altres catalans. 1964).
També la família representa els contravalors o valors parcials, no universals però sí funcionals perquè són útils per a sobreviure en un entorn assilvestrat encara per civilitzar. A la novel·la Donde la ciudad cambia su nombre (1957) ens parla d’un model de «familia de rompe y rasga, de batacazo y tente tieso, de puñalada y toa la mandanga, conque…»
Les característiques comunes als immigrants eren famílies amb bastants fills –més que les nombroses d’ara—, individualisme, sentiment de clan, manca de sentit de justícia i desinterès pels afers col·lectius, les quals eren pròpies de les zones suburbanes, obreres i pobres: «Aquests característiques que anem observant són comunes a tots els immigrants […] Això ens fa pensar que són el seu nivell de vida i les seves particularitats els que comporten aquesta semblança i els condicionen, i no altra cosa.»
«Com que han passat moltes privacions […] es fan un programa o projecte a seguir de tipus individualista, és a dir, un pla en el qual els altres no compten ni entren per a res. S’ajuden entre ells en coses petites, i ho fan amb senzillesa i espontaneïtat. Però quan es tracta de coses importants, repetim, són molt individuals. […] És molt difícil, per tant, de trobar la persona que se senti solidària amb els altres; i molt més encara la que es responsabilitzi per tots ells.»
«[…] no l’immigrant en si pel fer d’ésser immigrant, sinó les grans zones suburbanes pel fet d’ésser zones de pobresa, seu del món del treball i del proletariat, constitueixen una societat a part, d’esquena a la ciutat i a la gent del país. […] Mai s’hi ha comptat per res. Per això els manca completament el «sentit de la responsabilitat» fins i tot en un grau mínim i elemental, com en aquests aspectes de la llar, de la família i del veïnat. […] Viuen evadits. […] Les coses serioses, com ara la política, els problemes col·lectius del barri, les situacions injustes al treball, per a ells no compten. Dissortadament.» (Candel. Els altres catalans. 1964)
A partir de l’1 d’abril del 1946, aniversari del final de la guerra [2], els obrers –anomenats productores pel règim franquista—percebien el Plus de Cargas Familiares o «plus familiar», un import per esposa i fills a càrrec que anava incrementant-se en cada sector laboral segons la seva pròpia reglamentació. Als anys 50 l’import va pujar de manera significativa. Aquest plus era conegut popularment com los puntos, i significaven una part important del sou, de manera que un veí de les Cases Barates, novel·lat pel Candel en Donde la ciudad cambia su nombre (1957), «Ahora quería casarse porque los puntos se habían subido. Antes, los puntos, no valía la pena. Ahora, con el veinticinco por ciento de aumento, sí. […] La subida de puntos trajo consigo una ola de casamientos –de gente que vivían juntos, aparcados, a la buena va, como Dios les daba a entender— de miedo.»
Són els joves que treballen als vint anys, fins i tot els homes i dones joves en la trentena, que formen i s’esforcen per mantenir una família. De la família del temps de la immigració en formaven part primer els vells pares, els fills de la parella, i sovint també els germans dels pares que no tenien habitatge.
Amb el benestar que dona la feina retribuïda, la família va trobar un espai propi, però reduït. Els pares començaven a resultar un destorb a casa dels fills, on passaven temporades curtes d’una a l’altra. En Candel va fer-hi literatura, amb aquest fenomen aleshores nou i un tant sorprenent, tot narrant la mort del tío Serralto a Donde la ciudad cambia su nombre (1957). També, la disponibilitat d’espai i les condicions de vida acaben fent reduir la natalitat, una característica de les societats industrials.
«Quan la gent comença a viure bé, no solament s’espanta de qualsevol destorb que representen els fills, la gestació i els primers anys de criança, sinó que adopta la teoria catalana i europea que l’important no és tenir fils, sinó educar-los.» (Candel. Els altres catalans. 1964)
Eren temps de barraques, d’estatges oficials i protegits, sovint de promiscuïtat i de rellogats sempre.
Hi ha homes que passen el temps lliure a la taverna, perquè «la casa els cau al damunt», «els fa aversió el lloc on viu perquè els manca això tan elemental que desitgen tots els homes: el racó agradable per a veure passar les hores, la plàcida vida familiar».
I les dones, quins desitjos tenien –o encara tenen? Potser esperaven ser acompanyades en la lluita per la família, i tanmateix no tenien dret a expressar-ne la decepció…
«D’aquest desballestament que els envolta, de les circumstàncies de la vida que s’han vist obligats a portar, tots els homes en fan responsables la dona i els fills, perquè pensen que si haguessin estat sols a la vida, sense càrregues ni compromisos familiars, haurien pogut viure com a reis. Molts, aferrats a aquesta idea, acabaven plantant la dona i els fills.» (Candel. Els altres catalans. 1964)
Aleshores, què dir de les mares i els fills abandonats pel marit i pare? Els membres que no han marxat continuen sent una família? Tenen dret a dir-s’hi? O potser necessiten una presència masculina per a legitimar-la?
Així, la família és una parada obligada per a tot estadant: nen, adult, dona, mare, àvia, home, pare, avi, adolescent o jove. Si hom té, de família.
A la vegada, és un tema polèmic en el cas del nostre autor.
A La familia, article publicat a La Marina el març del 1995, ens parla del sentit i la responsabilitat d’aquest nucli humà, origen de tanta diversitat de vida futura.
N’hi troba el sentit a «la mutua libertad de compartir la intimidad de una manera estable». Per això, sembla acceptar la diversitat també de models de família que existeixen («No existe un modelo de familia programado políticamente»), però a continuació, a Diversidad familiar, no considera que una mare i un fill sols en una mateixa llar siguin una família. No, si se’n diu monoparental, és a dir, constituïda d’origen sobre la voluntat d’un sol adult, normalment en funcions de mare. I això, per què?
Potser perquè manca d’origen la mútua llibertat de compartir la intimitat de manera estable?
Potser si l’esposa i mare ha mort, els que sobrevisquin a la llar continuaran sent família?
Que ha de morir algú perquè un altre (ascendent) mantingui viu el dret a ser família?
I si qui sobreviu és l’altre membre de la parella, continuarà sent família?
Que no pot haver-hi família constituïda voluntàriament per una mare que ha decidit tenir un fill?
Un home i una dona casats i sense fills són una família? O cada membre per separat pertany encara a la família d’origen, com menors d’edat? El Dret Civil els atorga un Llibre de Família pel sol acte del matrimoni, i després n’ompliran o no les pàgines de fills.
| La familia |
|---|
Los cambios estructurales, la evolución del tejido social, la desaparición de tabús y tradiciones, muchas cosas más, ha significado el que hoy, las familias, respondan a una mayor diversidad, predominando las unidades familiares de convivencia con un menor número de miembros. De la familia extensa en los sistemas patriarcales y rurales se ha pasado a la familia nuclear urbana de padres e hijos. Hay que destacar la sustancial reducción del número de hijos en los matrimonios y parejas, incluso la carencia absoluta, no por imposibilidades biológicas, sino por propia voluntad. Y, sin embargo, no se puede entender la realidad social al margen de la realidad familiar. No existe un modelo de familia programado políticamente. El sentido de lo que se tiene por familia perdería todo su valor si así fuera y si no se fundamentara en la mutua libertad de compartir la intimidad de una manera estable; no sólo estable y duradera, sino al mismo tiempo responsable de las exigencias que eso comporta. No pongamos cara de póker. La fuerza de la familia reside en ese compromiso personal, aunque te des cuenta de lo inalcanzable de esa razón por el maldito y jodido carácter que todos tenemos y del cual todos nos jactamos. |
| LM núm. 15, març del 1995, p. 16 |
Candel accepta la voluntat de la parella per a fer gran o petita la seva família. Però han de ser dos que ho vulguin: la voluntat d’un no és suficient, encara que un de sol es decideixi a afillar, adoptar o inseminar un grapat de fills (!?), perquè no és una voluntat compartida.
És clar que la família la constitueix la voluntat de ser-ho, tot i faltar la voluntat de tenir descendència. Una colla d’amics compartint habitatge durant una llarga temporada no fa família perquè no hi ha voluntat de perpetuar-se mitjançant noves persones sorgides de la convivència. Però si es formen parelles al si del grup de convivència, aquestes formarien famílies per separat –si tenen voluntat de formalitzar la decisió amb papers—, al marge del domicili compartit amb altres parelles o amb tercers.
| Diversidad familiar |
|---|
| Quienes no tienen familia evocan, cuando la tuvieron, cómo la perdieron. Incluso los que reniegan de ella, la traen a colación en sus diatribas. No siempre la aventura familiar dio resultado, pero aun [3] funcionando catastróficamente, resulta una nostalgia, tanto de lo que se tuvo como de lo que no se tuvo jamás. Hasta los animales forman familias, viven en familia, cambian y dan origen a nuevas familias de una manera esporádica o continuada y, en algunas especies, de una forma definitiva, más o menos como nosotros y, en ocasiones, mejor. Las familias de hoy responden a una mayor diversidad que antaño. De la familia extensa se ha pasado a la nuclear: sólo padres e hijos. La última expresión familiar es la monoparental, formada por un solo individuo, a lo que la lógica responde que eso no es una familia ni es nada. Tampoco lo es la compuesta por uno de los padres, con un hijo o varios a su cargo, sobre todo si se tiene que compartir el hijo o los hijos o gozar de ellos a plazos. Los matices que la sociología ha inventado para designar la presente diversidad familiar han sido inauditos. |
| LM núm. 29, maig-juny del1996, p. 16 |
Els nostres infants
«El niño inmigrante, que vive amontonado en los grandes núcleos suburbiales, recibe, en la formación de su personalidad y proyección hacia el futuro, las influencias de su medio ambiente, un medio ambiente social y no étnico.
[…] La educación familiar, ambiental y escolar es castellana. No obstante, el niño nacido ya aquí se considerará fundamentalmente catalán, y tarde o temprano incorporará el idioma catalán a su escuálido acervo cultural.
[…] Es niño de calle, alegre, vivo, descarado, picardeado sexualmente, con ganas de hacerse hombre cuanto antes. Este hacerse hombre consiste en empezar a trabajar. Generalmente toman conciencia muy pronto de las estrecheces económicas familiares, y de ahí ese afán de incorporarse cuanto antes al mundo de trabajo y constituir una ayuda para la familia.» (Candel. Inmigrantes y trabajadores. 1972)
Cal, però, distingir entre sexes, perquè les nenes responen als conflictes i dilemes morals de manera diferent als nens, com ja hem vist davant una situació traumàtica. Quan juguen, elles són més pragmàtiques i cooperatives, mentre ells nens són més competitius i agressius. Per això, les dones són més sensibles a les necessitats alienes i avantposen l’amistat i la cura de les relacions, el sacrifici i l’auto entrega.
Aquesta psicologia diferencial no hauria d’impedir que la nena i la dona tinguin cura també d’elles mateixes. Veurem a l’apartat dedicat a les dones de casa nostra.
Dels nens diu en Candel que amb el temps perden personalitat, «se amuerman», a diferència de les nenes. Ho veiem a Niños y Hombres,article publicat a La Marina el maig del 2002. Tot i que he distingit per gèneres, en endavant faré servir «nens» per referir-me indistintament als menors de dotze o tretze anys de la família.
| Niños y hombres |
|---|
Generalmente, tratamos al niño como si se tratase de algo amorfo, pensando que todos son iguales como si los hubiéramos clonado. Nada más equivocado. Yo creo que son más diversos entre sí los niños que los hombres, que tienen incluso más personalidad. Recordando mis condiscípulos tan diversos y con tantas peculiaridades propias, reconozco que el hombre, ese niño ya mayor, se amazacota y se torna groseramente simple. De niño no era así. Evocando estos compañeros de escuela observo, en los que han continuado viviendo aquí, que, transformados en anónimos vecinos de barrio, han perdido aquella acusada personalidad que tanto les distinguía a los unos de los otros. Si antaño destacaban en algo, de mayores no destacaron en prácticamente nada. Se convirtieron, más o menos en aquel hombre anodino y homónimo que va al trabajo, al bar y al fútbol y que discute y se apasiona con las mismas cosas que discuten y apasionan al resto de sus compañeros. Son iguales, como las hormigas. Los hombres, con el paso del tiempo, se amuerman. Eso dicen sus mujeres. Afortunadamente hay las excepciones. La diferencia entre niñas y mujeres no es tan abismal. Eso se dice. |
| LM núm. 95, maig del 2002, p. 20 |
El senyor Campos, mestre del nen Celdoni en una escola de barri perifèric de la gran ciutat, amb fàbriques que fan tristos els camps i una platja on banyar-se… (que us sona?), recita uns versos del poema La pedrada (1906), del José María Gabriel y Galán, on diu:
«Hoy, que con los hombres voy,
viendo a Jesús padecer,
interrogándome estoy:
¿Somos los hombres de hoy
aquellos niños de ayer?»
No hi ha dubte que en Candel compartia aquest mateix gust pel poeta, tot i no esmentar-lo en les columnes que dedica a la poesia, com veurem al corresponent apartat del capítol «Manifestacions culturals».
La família i la llar són coses tan insubstituïbles i necessàries per als nens que «bona part dels records del món de la infantesa es mouen entorn de l’estimació i comprensió que va ésser rebuda dels grans.»
Els nens són dúctils, i no els suposa cap trauma aprendre una llengua nova. Són els adults que li busquen cinc peus al gat, i són també els adults que els separen de la família per internar-los en un centre religiós per oferir-los l’educació que ells no van tenir, cosa freqüent al món rural d’on provenia la immigració d’aleshores.
«I és que, generalment, tractem el nen com si es tractés d’una cosa-massa. […] L’home és capaç de tornar-se grollerament simple i tant-m’hi-fa; el nen, no. […Els adults…] No es diferencien els uns dels altres. Són semblants com formigues.» (Candel. Parlem-ne. 1967)
Per cert que als anys 50 proliferaven a Barcelona escoles particulars per manca de nacionals o municipals. I malgrat no haver-n’hi gaires, de particulars, a Can Tunis, Candel troba «digne de remarcar l’absència absoluta d’escoles religioses –maristes, escolapis, marianistes, jesuïtes—en aquestes desolades zones d’immigració. […] ho remarquem perquè tenim entès que entre els principis d’alguns d’aquests ordes entra l’ensenyament del pobre.»
L’any 1959, Candel retrata dos personatges infantils prototipus, Celedonio Bermúdez, protagonista d’Aquella infància esvaïda, i el Grua, protagonista de Han matado a un hombre, han roto un paisaje.
El primer és un noi de vuit anys, l’única aventura del qual ens explica és haver vingut del poble a la gran ciutat, «enmig d’un bosc de cases altes i xemeneies», «perquè allí tot anirà millor», i haver tornat a canviar de casa cap a un barri de la perifèria on assisteix a escola. Com que admira al seu mestre –igual que el nen Candel havia admirat al de la seva escola, en José Maria Cabo Delclós, fins al punt de dedicar-li l’aplec d’articles La carne en el asador, l’abril del 1966—, vol escriure un diari per la seva recomanació…
«La ciutat! ¿Què serà la ciutat que em roba la casa, els camps, els arbres, el gat, tot…?»
«Els barris són els pobles de les ciutats.»
(Candel. Aquella infància esvaïda. 1987)
Candel aprofita per presentar un model alternatiu de valors en el personatge de Ramon, «el fill del drapaire, aquell perdulari insolent que fuma com una xemeneia, que mira descaradament, que contesta a tothom, que porta els pantalons estripats…» És clar, aquest retrat l’hi fa el senyor Tomàs, el padrastre del Celdoni. Però el nen se’l mira amb uns ulls diferents:
«Aquest d’en Ramon sí que se la campa bé: no va a escola i a casa seva no l’obliguen a anar-hi.»
I tanmateix Ramon no passa de ser un noi lliure, que no va a escola i fa la feina del seu pare, el model d’on aprèn.
Per contra, el nen Grua «creix com una bestiola, sense que ningú no en tingui cura, lliure de tot lligam». La seva infantesa «caòtica i plena d’aberracions […] el portarà a degenerar en un ex-home […] potent i ruda bèstia.»
Deu anys més tard, Candel explica en el breu relat Treinta mil pesetas por un hombre (1969) l’esforçada infantesa de Luis, un noi de 13 anys que vivia amb la mare vídua i tres germans petits, als quals vigilava mentre la mare treballava al camp i fregava escales de veïns. Com que el somni de Luis era fer-se un home i mantenir la mare i els germans, comença d’aprenent en una barberia de dia i s’enrola d’ajudant en una barca pesquera de nit. Necessita una bicicleta i estalvia per a comprar-ne una… i el destí li ensenya a renunciar-hi. Vet aquí una altra infantesa ben orientada cap a la vida adulta.
«Els infants són com els pobres: tot ho troben perfecte.» (Candel. Els altres catalans. 1964)
I què diu Candel de les nenes, noies i donetes? Dues observacions que els fan justícia social:
«Infinitat de nenes no van al col·legi perquè porten el pòndol de la casa mentre la mare és a fer feines, o perquè tenen cura de les criatures més petites.[…] O sigui que sempre, per una raó o alta, existeix la nena-màrtir que fa de mare dels fills que portà el món la seva mare, una mica per deixadesa.»
«Però he pogut observar, entre les dones –la dona és un ésser especialment dotat per a la dansa—, moltes forasteres, noies que ni tan sols xampurregen el català, perquè fa poc temps que són aquí, i ja han après de ballar la sardana. Entre els homes això no s’observa.»
(Candel. Els altres catalans. 1964)
Ho tornarem a veure a l’apartat Les dones, mestresses de ca nostra. Ara com ara, recordem que l’escola de postguerra segregava per sexes, i el resultat s’aprecia a les obres del nostre autor, que no retrata cap nena amb prou detall, com la Pirula, la noia gitana que caça xicot amb murrieria. El que sabem per experiència és que, davant la frustració, nois i noies responen de manera diferent, amb violència els uns i autoagressió les altres, com ens confirma el neuròleg Boris Cyrulnik. [4]
Els jocs infantils, la televisió i l’automòbil
Fins i tot els díscols juguen amb els companys i els amics. El Grua protagonitza malifetes de ben petit, possiblement per cridar l’atenció d’un adult que se’n fes càrrec, d’ell. En acabades les hores d’escola, a la que no assistia…
«Pensando en sus amigos de la calle, que en aquellas divinas horas se pudrían en las aulas de la escuela, el Grúa se sentía gorrión, golondrina, gato, sin trabas ni ataduras pero en cuanto barruntaba que era la hora de la salida de las clases, acudía a la calle, a jugar con ellos a “campitulet”, “plantas”, “ídem”, “corrida”, “galop”, “fava de burot”, etcétera.» (Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje.1959)
Aquests són jocs de nens. Les nenes jugaven a fer girar o tombar cromos o saltar la corda, goma, el truque, rayuela, palet o xarranca, ens diu l’escriptora Esther Pardo.
Malgrat les penalitats de la postguerra, hi havia molts nens sense joguines però no cap nen que no jugués. Una vegada, en una cerimoniosa trobada parroquial, els nens dels barris benestants de la ciutat havien anat al suburbi a entregar-los als nens sense joguines els seus Reis… de l’any anterior, gastats. Res greu, perquè fins i tot aprofitàvem els rebutjos dels grans per construir jocs, i adobàvem la imaginació. I encara avui, en altres latituds menys confortables, ho segueixen fent.
«Con todas aquellas figurillas mutiladas jugaban a los ninotes, […] Eran felices y lo sabían. No tenían deseos de hacerse jamás mayores. Miraban a las personas grandes con desprecio. Ellas no sabían lo que era el secreto de la vida.» (Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje. 1959)
El benestar ens va portar la televisió als bars i després al menjador de casa, en lloc preferent. Hi va captivar tots els membres de la família amb les seves ombres xineses, homogeneïtzant-ne les mentalitats. De retruc, va capgirar també la infantesa.
Al remat, de seguida el cotxe ens va allunyar dels barris durant el cap de setmana cap als càmpings de les rodalies, o si més no podíem sortir-ne diumenge. Personalment, vinc d’una família de «domingueros de carmanyola». Amb el trasbals, els nens a ciutat vam perdre els carrers per a jugar.
Diu el Petit Príncep que «Totes les persones grans han començat essent nens. Però n’hi ha poques que se’n recordin.»
A l’assaig Els altres catalans, Candel es proposava d’acabar el llibre evocant els infants a partir de les redaccions que van presentar els infants de les escoles dels barris a un concurs sobre el tema «Mi barrio». Al concurs van participar 52 nenes i 131 nens, i en Candel va fer de jurat. Arran d’aquesta experiència, hi té depositada una gran esperança, en tots ells:
«[…] uns infants aguts, observadors, avesats a tot, que tot ho troben bonic encara que visquin entre horrors, amb una personalitat individual destacada –són més eixerits que els seus pares—que després es pansirà i es transformarà en massa anodina i amorfa –com els seus pares—, i tot això per manca d’una extensa i apropiada base cultural, orientadora i educativa.
[…] I a propòsit d’aquests fills del suburbi, per als quals tenim una autèntica debilitat, pensem: quins cadells més esplèndids serien, si els poguessin alletar!» (Candel. Els altres catalans. 1964)
Del barri d’habitatges de la SEAT, un noi escriu d’allò que veu:
«Ellos pensando en comprar televisión y sus hijos van como pordioseros. Con los pantalones rotos, la camisa fuera, en fin, unos gitanos.
Éste es mi barrio donde son todos unos presumidos por querer ser siempre uno más que el prójimo.»
(Candel. Els altres catalans. 1964)
A aquest vailet li falta la perspectiva de l’adult Candel, per explicar-ho:
«Com que a la mateixa barriada o grup de cases hi viuen encarregats, mestres de taller, oficials i peons, de seguida es posen en evidència les diferències de classe. […] Ningú vol ésser menys que els altres.» (Candel. Els altres catalans. 1964)
Al capítol IV del conegut conte d’Antoine de Saint-Exupéry (1946), el Petit Príncep per a qui «allò essencial és invisible», diu:
«A les persones grans els agraden les xifres. Quan els parleu d’un amic nou, no us demanen mai les coses essencials. No us diuen mai: “Com és la seva veu? Quins jocs prefereix? Fa col·lecció de papallones?” Us pregunten: “Quants anys té? Quants germans són? Quant pesa? Quant guanya el seu pare?” Aleshores sí que es pensen que el coneixen.
[…] Però, és clar, nosaltres, els qui entenem la vida, no ens ocupem dels nombres!»
De fet, un noi del barri de Port ens aclareix allò que per a ell és evident i no ho és prou per a les persones adultes i sobretot d’importants:
«Tampoco se crean que mi barrio ha prosperado por la industria solamente. Ha prosperado también por las persones que viven en él.» (Candel. Els altres catalans. 1964)
Hi torna, el Petit Príncep, per dir-nos que «Les persones grans no entenen mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver-los de donar sempre explicacions i més explicacions…»
A l’escola del Polvorí es va fer un concurs literari entre alumnes, nens i nenes en dos grups per edats, de 6 a 10 anys i d’onze a tretze, amb el títol ¿Cómo pasas los domingos?
«La mayoría ponen de relieve que ese día están todos reunidos en casa, padres y hermanos mayores, al contrario de resto de la semana. También van a visitar ese día a los familiares o los familiares vienen a verlos a ellos.»
Tots hi esmenten el cinema i la televisió. «Fuera de la televisión se aburren. Casi no juegan.»
«La mayoría, y a causa de la televisión, se acuestan a las doce o doce y media de la noche. Casi ninguno especifica sus juegos. Pasean más que juegan. Están un poco como deshumanizados. No sé si llegan a cuatro que hablan de que leen tebeos en la cama.» (Candel. La carne en el asador. 1966)
«Se nota, entre los que leen, que les influencia más el cine, la radio y la televisión, los héroes que esos inventos lanzan, que la orientación de la escuela.» (Candel. Inmigrantes y trabajadores. 1972)
Candel no fa la crítica del mitjà, la televisió, ni tampoc del seu missatge. I tanmateix, des que es va inventar el 1926 que va seduir les ments. A Espanya existeix des de finals de l’any 1956 amb u sol canal, i amb dos deu anys més tard. D’aleshores ençà li ha donat bons rendiments simbòlics a l’estat en forma de consolidació de valors, primer, i de transició moral en l’esfera privada, en paral·lel a la Transició política, després. Encara hi som, emmarcats ara en una diversitat infinita de veus i imatges que fragmenten la moral compartida.
Feines sense ofici ni gaire benefici
Hi ha també el treball infantil, que Candel no ha tractat a la seva columna. Tanmateix, a Ser obrero no es ninguna ganga (1968) ens avisa que les feines dels nens no són cap ofici que els pugui aprofitar com a aprenents, i que disminueix la presència infantil en el treball a mesura que augmenta el benestar de les famílies.
«Una gran parte de estos empleos [que hacen los niños] no son oficios. Así vemos que son basureros, y la mayoría hacen “recados” en hoteles –los famosos “botones”–, farmacias, comercios, industrias y oficinas. También venden caramelos y bebidas en espectáculos públicos, ajos, cebollas y limones en los alrededores de los mercados, o periódicos y revistas por la calle.»
«En las familias numerosas constituye un verdadero alivio cada hijo que empieza a trabajar. Yo he observado que donde más niños [que] no tienen la edad trabajan es en las zonas de miseria, concretamente en la de las barracas […] les siguen los bloques de viviendas protegidas. Por el contrario, en los pisos económico-caros, que digo yo, esos en los que el obrero, mediante una fuerte entrada y unos plazos será en más o menos breve tiempo propietario, es ya otra cosa. En esas familias obreras hay un afán mal encarrilado en que el hijo estudie, en que el hijo sea algo. El mismo esfuerzo, o más, que pusieron en alcanzar vivienda, lo ponen ahora en esa educación.»
(Candel. Ser obrero no es ninguna ganga. 1968)
Els nostres adolescents
«La infantesa és molt mal·leable.
La primera joventut també»
(Candel. Parlem-ne; 1967: 89)
A la postguerra, abans (i també després) que arribés un relatiu benestar en forma d’electrodomèstic o de vehicle familiar, els adolescents es barallaven per avorriment i per marcar territori, que no en debades som animals territorials:
«Una de las plagas que asolaban las Económicas y sus alrededores eran las bandas de mozalbetes. En las peleas callejeras no dejaban cristal sano, bombilla en su sitio, vieja sin descalabrar, crío sin chichón.
[…] Aquello no era Tejas, pero se le parecía.» (Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje. 1959)
Però també convé recordar el noi de Treinta mil pesetas por un hombre (1969), que aprèn de barber i també va a la pesca de nit per ajudar la mare vídua i amb més fills. El patró de la barca no vol acceptar nens, però ell ja és tot un home… [5]
«Se’n van de l’escola perquè a casa seva necessiten ajuda econòmica, tan abans de l’edat reglamentària, en alguns casos, que difícilment els poden estendre el Certificat d’Estudis Primaris que de vegades els exigeixen a certes empreses on voldrien entrar a treballar.» (Candel. Els altres catalans. 1964)
Des de l’inici de la televisió, els nens i els adolescents passen moltes hores veient els programes… i són objecte de publicitat, tant de general com d’específica per al seu rang d’edat.
Diu el crític literari i filòsof Marshall McLuhan que les de la tele són males notícies, mentre que les bones són els anuncis…
Per aquesta finestra s’exposen a actituds, comportaments i pautes de consum compartides de drogues tolerades. És el cas de l’alcohol i del tabac, en realitat adreçades a joves majors d’edat i adults. L’article dedicat a l’alcohol es veurà en l’apartat dels Joves, i aquí publiquem el del tabac (La Marina, juliol-agost del 1994), perquè sovint es comença a consumir-lo en aquestes edats primerenques.
Tot i que sovint el model el tenen més a prop, en els adults que els envolten. Tothom hem volgut ser més grans que no ho érem, i hem fumat d’amagat i davant una colla reduïda de consemblants.
El nen Celdoni te vuit anys i recull les burilles que el senyor mestre llença al terra de l’aula. N’hi cargola cigarretes que es fuma amb el seu amic Ramon, d’onze anys, fill del drapaire del barri.
«Al principi, jo xuclava el fum i el treia de seguida. El Ramon se’n reia:
—Bah, això no és fumar. Això és cremar tabac.
I tenia raó.
Ell en canvi, s’empassava el fum i després deia:
El bon fumador
que sap fumar
treu el fum
després de parlar.
I treia la glopada. Bé, una cosa colossal.» (Candel. Aquella infància esvaïda. 1987)
| El tabaco |
|---|
| Si en el artículo pasado hablaba del alcohol, en éste hablaré del tabaco. Son muchos los que piensan que el tabaco es peor para la salud que el alcohol. El alcohol, concretamente el vino, dosificado y con moderación, puede ser una bendición de los dioses; según la Biblia, alegra el corazón. Son muchos los elogios que se han hecho del vino; del tabaco no se han hecho demasiados. Tiene más detractores el tabaco que el vino. Las campañas antitabaco han sido más demoledoras que las del alcohol. Tal vez por eso nos encontramos, aquí en Catalunya, que el hábito de fumar, últimamente, se ha estacionado. Incluso ha habido un pequeño descenso. En este estacionamiento se da esta especie de equilibrio; hay una tendencia a la baja en las tasas de los hombres y un incremento en las de las mujeres. El descenso entre los hombres, y contrariamente a lo que pasaba con el alcohol, se produce, fundamentalmente, en el grupo de edad más joven; en el resto de edades, la persistencia es la misma. El primer cigarrillo del día, en términos generales, se fuma por la mañana, la mayoría en el desayuno y muchos nada más levantarse. Las marcas de tabaco más consumidas fundamentalmente son: Marlboro, Fortuna, Ducados y Winston… |
| LM núms. 7-8, juliol-agost del 1994, p. 12 |
Els adolescents comencen a treure el cap a la vida adulta iniciant-se en una responsabilitat lucrativa, la qual cosa suposa obrir el cercle a noves relacions socials i mantenir-se vius amb el propi esforç. A la família encara li deuen el sosteniment i el respecte, però s’obren camins fora de casa.
I tanmateix, un desig tan bàsic hom no es pot acomplir quan es vol. A Crónicas de marginados observa Candel un grup humà paradoxalment castigat per la manca de feina, ja que «[…] nace ya al mundo del trabajo parado, […] se convierte en un parado sin haber trabajado nunca. […]. Chavales de quince y dieciséis años, y de diecisiete, que salen de la escuela para ponerse a trabajar y no encuentran ningún empleo y se van encontrando bien en esta situación intermedia de no tener trabajo y no apremiarles el tenerlo […] Se juntan en pandillas y hasta forman bandas […]. Matonean, hurtan, hacen proselitismo entre los escolares a quienes a veces deslumbran con su independiente y aventurera conducta.» (Candel. Crónicas de marginados. 1976)
I encara hem de parlar dels nanos sense llar ni família. Candel va donar la que considerava la seva millor conferència a un grup de nois, de 13 a 15 anys, en un centre de la Protección de Menores. En destacava el fet que «agradecían simplemente mi pura presencia», així com la resposta amb criteri sociològic d’un dels nois a la pregunta d’en Candel de si «¿La vida os ha tratado bien o mal?»
«Yo creo que a mí, la vida, me ha tratado mal, pero que ha tenido que ser así para que otros lo pasen muy bien.» (Candel. Crónicas de marginados. 1976)
Ho deia també un treballador en la seixantena, amb 20 anys de treball per al mateix ocupador desagraït al qual un company havia sacsejat a retrets en una carta. «Supongo que el desarrollo económico debe hacerse a costa de alguien.», resumia la seva experiència a l’obra de Candel Carta abierta a un empresario (1974)
Efectivament, com veurem que així passa amb la pobresa i el capitalisme financer.
Els nostres joves
Abans que arribin els joves fills de la immigració, han arribat el joves pares migrants, atrets per la ciutat:
«Las chicas del pueblo, antaño, regresaban de servir. Ahora no. Ahora procuraban encontrar novio en la ciudad industrial, en la ciudad seductora en la ciudad atrayente, y quedarse allí, llamando luego a los suyos. Los chicos acabarían por irse también.» (Candel. Inmigrantes y trabajadores. 1972)
Mentre tothom creixem i ens anem fent grans, els nens es fan adolescents –tot i que en Candel parla de primera joventut— i de seguida joves. Candel diu que s’és jove entre els disset o divuit anys fins als vint-i-vuit. En passar de la trentena, s’és un home jove.
«La joventut té quelcom d’essencial que, amb els anys, salvant excepcions, es perd: l’entusiasme. No sols els anys el fan perdre, sinó, moltes vegades les noves normes de vida a les quals hom s’acomoda egoistament i en les quals generalment s’anquilosa.» (Candel. Parlem-ne; 1967: 85-86)
Ser jove no és cap bicoca si et manca una família a la qual aferrar-te mentre aprens a navegar sol. Hi ha algunes amenaces, des de l’alcohol a les sectes, passant per unes feines escombraria que no permeten emancipar-se ni fer cap projecte vital.
«La joventut potser és l’etapa més dura i més complicada de la vida de l’home. De menut, ho admets tot; de jove comences a posar les coses en quarantena. Podríem dir que hi ha un confusionisme ascendent, fins arribar a un punt crític, seguit després per l’alta vall de la serenitat i pel suau pendís de la selecció i l’acomodament. No soc amic de les idees fixes, d’arribar a una conclusió acceptada i quedar-me amb ella. Tot és digne d’anàlisi i d’estudi i, per tant, de renovació. A part que les idees fixes condueixen al fanatisme, estat d’ànim, en els homes, culpable dels més grans disbarats i cretinades de la humanitat.»
(Candel. La carne en el asador. 1966. També a Parlem-ne; 1967)
Els joves potser ja no comparteixen les tradicions dels pares immigrats, i tampoc no han assolit les catalanes com a pròpies. Candel esmenta una enquesta sobre el temps lliure entre els joves, i el resultat era descoratjador:
«La permanència mitjana a casa era de quatre hores diàries, sense comptar, es car, les de dormir. A través d’aquesta enquesta van trobar molts casos de famílies que, a causa dels horaris diversos dels seus membres, no coincidien a casa durant tot el dia i només poden reunir-se el diumenge. Acaben sentint-se com uns perfectes estranys.» (Candel. Els altres catalans. 1964)
Més tard, Candel anomena a-catalans als joves fills d’immigrants, per dir que eren catalans per dret de naixement i no havien de pidolar la seva catalanitat, com havien fet els pares [6] que, de charnegos, havien passat a ser els altres catalans. Del curt recorregut que va tenir la invenció candeliana del neologisme en parlarem a l’apartat La nació catalana del capítol «Tenim Drets, els Humans».
«El jove sense feina, a quina Catalunya s’integrarà? Perquè sembla com si només comptés la integració lingüística. Al cap i a la fi –és allò de la pervivència–, la gent s’adapta a tot, en aquest cas a les qüestions catalanes, a unes més que a les altres… Sempre etcètera.»
[…] Aquests nois “acatalans” “passen” del “rotllo” catalanista, però també “passen”, es deia, del “rotllo” espanyolista. Perseguits per la desocupació –aturats abans de començar a treballar—, amb uns estudis sense futur, amb una dependència econòmica dels pares forçada i recriminadora, acumulen els tics d’una joventut que es mostra més “passota” del que en realitat és.» (Candel. Els altres catalans vint anys després. 1985)
A la columna del febrer del 1994, El alcohol y los jóvenes, Candel parla de l’absurda ingenuïtat dels adults mirant de trobar solucions parcials als problemes.
| El alcohol y los jóvenes |
|---|
| La permisividad y tolerancia que siempre se ha mantenido sobre el consumo de bebidas alcohólicas, consideradas como un elemento de relación social y como un componente de la cultura occidental, es lo que yace en el fondo de este grave problema en que se ha convertido la bebida entre los jóvenes. Parece que si no hay alcohol no hay diversión; si faltase el alcohol en las fiestas estudiantiles, no asistiría nadie. Jóvenes que todavía no han llegado a los quince años ya saben qué es una borrachera. Un dato oficial del Plan Nacional de Drogas indicaba que, en 1993, un 70% de los estudiantes de primero de BUP y de FP se había emborrachado al menos dos veces en su todavía corta vida. Buena parte de la juventud se adentra cada vez más y cada vez más pronto, esto es, más jóvenes, en el mundo de esa droga tolerada que es el alcohol, ayudados por un entorno permisivo. La alarma por la gran cantidad de bebidas alcohólicas que ingiere el adolescente hace ya tiempo que se ha disparado. Claro que tratar de reducir el consumo de la bebida entre los jóvenes, sin que disminuya al mismo tiempo el consumo general del alcohol en nuestra sociedad adulta, alberga, no nos caben muchas dudas, una absurda ingenuidad… |
| LM núm. 6, juny del 1994, p.12 |
«Tots o gairebé tots [els crítics de la seva primera novel·la, Hay una juventud que aguarda (1956)] van adduir que el jove, pel fet d’esser jove, no té dret a res, que la joventut per ella mateixa ja constitueix un formós present. Potser tenien raó. Amb tot, […] té dret al menys, en raó de la seva joventut, a què se l’escolti i a entrar en la discussió constant que és el concert diari y universal. Això sol, aquest desig de participar en el concert, ja és una cosa meritòria.» (Candel. Parlem-ne. 1967)
Les fugides d’estudi són pròpies de les persones més vulnerables: dels nens per imposició externa –normalment dels pares— i dels joves que, buscant la veritat per esperit d’aventura o sentiment de decepció, acaben trobant una voluntat aliena que sotmet la pròpia, seduïts per la falsa autoritat que dona l’uniforme, la pompa i la faramalla.
Per això, quan la societat perd gruix educatiu —que humanitza els individus i els fa solidaris perquè reben eines pe entendre la mútua necessitat i interdependència—, es dissol en individus que busquen una vinculació alternativa, potser més reduïda i escollida, però més autèntica, que ofereix certeses. Els valors abans compartits ara es rebutgen, les tradicions no convencen als joves ni estimulen gaire als vells.
Fa bé Candel en apuntar el conflicte social com a causa de tanta dispersió de voluntats i d’energies. Hi ha èpoques amb poc conflicte que són com basses d’oli. Les societats mai són aigües estantisses, perquè sempre hi ha moviments interns que en remouen la superfície, però a vegades pateixen daltabaixos d’ordre polític o econòmic, també moral, que les trastornen a fons, i els elements menys preparats i immadurs en pateixen especialment les convulsions.
Una amenaça que els assetja als joves és la de caure en una xarxa de relacions autocomplaent i que tot ho explica: la secta ideològica de tota mena. A l’article Las sectas en el umbral del siglo XXI en parla, de la pèrdua d’aquests referents que ens proporcionen criteris per anar-hi fent. L’antídot són els valors –el gust per l’educació entre ells— que hem de rebre des de la infantesa.
| Las sectas en el umbral del siglo XXI |
|---|
| En una sociedad acomplejada y agresiva como la nuestra, deshumanizada e insolidaria, sus individuos más frágiles o inmaduros, jóvenes en su mayoría, son los candidatos más proclives a engordar todo tipo de sectas de origen hindú, cristiano, islámico budista, judaico, animista o satánico, de carácter religioso, cientifista o mágico. Las hay para todos los gustos. Junto a ellas, distintas sociedades secretas y grupos iniciáticos de remotos orígenes viven en un notable reflorecimiento o perduran llenas de salud económica. Algunas son inofensivas y otras destructivas, poseyendo todas ellas características comunes y haciendo difícil su diferenciación. Más allá de los principios que promulgan, de sus fundamentos y de su historia, constituyen un fenómeno social que invade la realidad actual. El porqué de esta expansión es posible que sólo puede hallarse en la propia realidad de este siglo que toca a su fin. Las situaciones de conflicto social, agravadas por la pérdida general de referencias y valores, el fracaso en que se debaten los marcos ideológicos clásicos y la crisis global de los sistemas familiar y educativo ofrecen un marco inmejorablemente abonado para que tal expansión se produzca. |
| LM núm.63, juliol-agost del 1999, p. 16 |
Ens sembla una deriva ben humana allò de voler convèncer els altres de la veritat del que has ideat o imaginat, un sistema de idees per assolir la felicitat buscada –en el cas més innocent i desinteressat—. I en el pitjor dels casos, hi ha qui trafica amb idees organitzades en un sistema que es vol coherent per aconseguir l’obediència d’un grup de seguidors que treballaran i s’esforçaran per estendre el negoci com una taca d’oli.
Una vegada instal·lats en el nou segle, el perill sectari s’ha vestit de Prada, com qui diu del Diable, en format digital i esquer del pecat d’aparença innocent com un cuc de terra, un algorisme.
Com més puja l’educació més minva l’adoctrinament, diem.
O no. L’Opus Dei, que Candel esmenta al seu article ¿Cuántos santos hay en el cielo?, que llegirem a l’apartat Justícia i no caritat –la qual Obra no la formen una colla d’ignorants, precisament—, la veu com a sectària dins el cristianisme. El seu amic, el doctor i «sant pagà» de la seva devoció Carles Ribas i Magri, tot i treballar per a l’alta societat barcelonina durant els matins –activitat professional que li permetia finançar l’obra social durant la resta del dia i de la nit, visitant malalts de les barraques de la Marina—, no suportava els comportaments sectaris de l’Obra de Déu.
Hem vist que el món del treball, o millor, de les feines, neguiteja als adolescents i joves tant com l’atur. Candel en descriu les característiques de temporalitat i explotació a De qué trabajan cuando trabajan, article publicat a La Marina el juliol-agost del 1998.
| De qué trabajan cuando trabajan |
|---|
| Del joven de ahora, inmerso en dilatados estudios que después sirven de bien poco, tenemos el cliché predominante de su desembocadura en el paro. Pero ¿de qué trabaja cuando trabaja, aun cuando alterne el trabajo con el paro y predomine, en ese trabajo que a veces encuentra, la temporalidad, los bajos salarios y la descarada explotación? Pues no sé. Yo conozco chicos y chicas que se multiplican a un ritmo loco en las docenas de restaurantes de fast food, vulgarmente llamada comida rápida o comida basura; también hay los repartidores de pizzas, que para que la pizza llegue calentita y veloz, a veces, los que no llegan son ellos; los mensajeros, pesadilla de taxistas y reyes de la velocidad… Tanto en estas como en algunas faenas más, la característica es la prisa y el convertirse en chico-para-todo. Curiosamente, la rapidez es como una obligación, aunque sea innecesaria. Esto se rubrica con la competitividad como credo y la temporalidad como destino. Un chico que calzaba grandes dosis de ironía, y respecto a su gremio de repartidores, me decía: “Nuestro lema es el deprisa, deprisa, porque si te detienes, una de dos: o estás en el paro o es que te has muerto…” |
| LM núm. 52, juliol-agost del 1998, p.16 |
L’atur i les característiques de les feines temporals que pateixen joves i adults no ens permeten d’assolir una desitjable maduresa de caràcter.
«per arribar a home fet, a la maduresa, a la vellesa fecunda i amb esperit jove […] cal haver tingut una actitud madura en la jovenesa, una actitud responsable i un entusiasme boig per tots els problemes que es plantegen». (Candel. La carne en el asador. 1966; també a Parlem-ne, 1967)
Candel i la colla d’amics que desitjaven triomfar com a artistes, cadascú en la seva especialitat, també acaben descobrint que el brau de la vida se l’ha de temprar aviat:
«Ahora han abandonado, abandonaron hace mucho tiempo; en realidad, ni empezaron. Se casaron, trabajan de esto y de lo otro, van a poner un taller o una pequeña tienda, etcétera. Quizá vieron y encontraron la parte práctica de la existencia y supieron escoger el camino sencillo: sentarse, aguardar, ver pasar la vida –sin grandes ambiciones, sin tremebundos problemas–, engendrar hijos… […] Nada les preocupa. Nada de lo que no sea la rutina, la bella rutina de la existencia.» (Candel. Hay una juventud que aguarda. 1954)
El jove escriptor de la novel·la també busca adaptar-s’hi. No sabem si va encertar-la en la seva espera de l’èxit, tot i que sospitem que sí… oi?
«Voy a casarme. Dentro de unos meses, para cuando florezca la primavera.
[…] Mi novia y yo hemos hechos unos pequeños ahorrillos. Los muebles los compraremos a plazos. Para casarse sólo es necesario quererse, decimos. » (Candel. Hay una juventud que aguarda. 1954)
[1] MARINA, José Antonio; VÁLGOMA, María de la.: La lucha por la dignidad. (2000: 12-13).
[2] Orden de 9 de marzo de 1946 por la que se unifican las normas para la aplicación del Plus de Cargas Familiares, establecido por la Orden de 19 de junio de 1945.
[3] Nota de l’editor. A l’original publicat, todavía. El sentit de l’adverbi, però, no és de temps (encara), sinó d’inclusió (fins i tot) o també concessiu (encara que)
[4] MARESMA, A. Entrevista a Boris Cyrulnik. VilaWeb, 11.10.2025, https://www.vilaweb.cat/noticies/boris-cyrulnik-la-cultura-francesa-em-volia-fer-callar-pero-jo-vaig-refusar-de-ser-victima/ [Consulta12.10.2025]
[5] Aquest relat potser està inspirat en un cunyat de Candel que vivia a Cambrils, barber de dia i pescador a la nit, com ens n’informa a Ser obrero no es ninguna ganga (1968: 298)
[6] Ho explica a l’article Dels altres catalans als acatalans, publicat al setmanari d’El Món el 27 de gener de 1984, i també a Els altres catalans vint anys després (1985), i a l’edició castellana (1986).
