Pel Rubén Cruz
D’esplendor trobem a l’herba fresca i a l’humil llamborda.
En farem cinc cèntims per acostar-nos al tema central de la setmana amb un doble revolt al camí.
Job era un home virtuós.
En una conversa de sobretaula, el Diable li diu a Déu que Job l’estima només pels favors que li atorga. Com que Déu no està d’acord, permet que el Diable li tregui a Job família, fortuna i salut. Tot i així, Job no desespera, sinó que confia en Déu.
L’home neix de les entranyes de la mare, viu un instant i s’atipa de neguits. S’obre com les flors del camp que el vent marceix, fuig com l’ombra, sense aturar-se. […] Sapigueu, doncs, que és Déu qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat.
Del Llibre de Job 14:1-2, i 19,6
Superada la prova, li torna Déu tot el que tenia i Job viu feliç fins a morir santament. Ha esdevingut un exemple de paciència entre cristians i musulmans. L’Alcorà diu que Job encapçala al Cel la gent que ha resistit amb paciència. Els jueus en diuen només que era un home just.
Des del 1963, els jueus reconeixen les persones de qualsevol confessió religiosa que van ajudar els jueus víctimes de la persecució nacionalsocialista. El Memorial Iad va-Xem els hi atorga la medalla dels Justos entre les Nacions, on diu simplement: «Qui salva una vida, salva l’Univers sencer.»
No són llambordes, però fan tornar la dignitat de qualsevol persona.
El 1997, l’artista alemany Gunter Demnig va crear el projecte Stolpersteine, pedres de topada per a la memòria, llambordes posades davant de l’última casa on va viure una víctima del nazisme. Vol dignificar-les totes, i potser també redimir la consciència col·lectiva que se sent culpable. De pedres de memòria en trobes a l’humil terra: ens fan ensopegar-hi, acotar la mirada i, amb aquella veritat recuperada, aixecar l’esperit. L’artista encara hi posa pedres.
Les pedres de memòria són presents a totes les ciutats i pobles d’Europa, el memorial més gran del món
Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca, VilaWeb, 07.09.2023
L’esplendor de la passada joventut es pot llegir al Llibre de Job, dins l’Antic Testament, fet poema «Oda a la inmortalidad» de William Wordsworth (1807) i més tard pel·lícula dirigida per Elia Kazan l’any 1961, amb Nathalie Wood i Warren Beatty com a protagonistes que mai no oblidarem… com tampoc l’esplendor de la nostra herba.
Al text bíblic hi ha traces d’un sentiment tràgic: patiment i felicitat no tenen res a veure amb el pecat o la innocència, sinó que formen part de la vida humana. Avui, al laboratori social trobem mostres també d’un sentiment cínic: la responsabilitat es dilueix per banalitat del mal –la normalització, com la granota s’acostuma a l’aigua calenta fins a morir-hi bullida—, però també, i sortosament, traces d’un sentiment humanitari que persisteix: la rebel·lia metafísica –més enllà del que es pot esperar— contra el poder tirànic que disposa de les vides com del fum.
Diu Shakespeare que estem fets de la matèria dels somnis, i que la nostra curta vida s’arrodoneix amb un somni (La Tempesta, acte IV, escena 1)
M’han inspirat les reflexions del Josep Vicens i Planagumà, al seu bloc Dietaris de l’Artificier.
D’esplendor trobem a l’herba fresca i a l’humil llamborda. A la pell de l’home jove i sota els replecs de pell d’una dona digna. Perquè, a vegades, el jovent llença rocs amb una fona contra el tirà. I aleshores passa que el prepotent no tolera que li acusin de tirania, els engega els gossos i ho resol a trets.
Ho veurem de seguida.
Diumenge 18, ens anàvem a dormir amb els crits de victòria del Barça a la Lliga de futbol masculí, aconseguida dijous 15 contra l’Espanyol. La celebració a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, amb música, pirotècnia i el lliurament del trofeu per part del president de la Federació va desvetllar passions, com en els millors moments. I en Partal se n’ha fet ressò per reflexionar-hi a Perquè aquests xiquets són dels nostres.
En breu, perquè jugar a futbol com ho fa l’equip de la pedrera, amb la naturalitat de l’hora del pati d’escola on es preparen, ens els fa veure com dels nostres, de la gent normal. Jugar “a la catalana” és, guanyar amb elegància, manifestació d’una manera de ser i d’entendre el món.
Manuel Vázquez Montalbán va encertar-la amb una gran repercussió mediàtica i popular en dir que el Barça «és més que un club, és l’exèrcit simbòlic desarmat de la catalanitat.» (Jordi Osúa, selecció de textos publicada a https://vazquezmontalban.bnc.cat/fc-barcelona/ )
I perquè cal saber gaudir de moments d’esplendor, sigui sobre l’herba de la joventut o cercant la platja sota les llambordes.
La gestió nefasta de l’1 d’octubre ha generat negativitat i agror entre els independentistes, com si juguéssim sempre al tot o res. Ens ha tocat de perdre –també el rebre—, i tornem a lluitar per la llengua i pels nostres drets. Acotem el cap i ens fem mal sobretot perdent de vista l’horitzó.
La colla castellera hi veu amenaces i oportunitats. Els arguments presenten llums i ombres:
Llegint el futbol en aquest país, es poden detectar les pors del bàndol contrari, també les fortaleses i debilitats del propi. El futbol és un formidable instrument per prendre posicions polítiques i poder triar el moment oportú. Jaume Riu.
Potser el futbol és el circ que acompanya al pa, però què voleu que us digui!, tal com està el pati, un bon entrepà de futbol l’any no ens va gens malament. Frederic Varela
Em penso que té raó, senyor Varela. No tenim la paciència del sant, i necessitem píndoles per anar tirant sense perdre el sentit ni el control.
Però, no havíem d’anar a jugar en una altra lliga?
La humiliació a Espanya a través del futbol és impagable per a la salut del país… Pep Agulló
El Barça no representa a Catalunya, sinó a una multinacional catalana. Francesc Rodríguez
Desitjo veure el dia que una victòria del Barça sigui celebrada només com un victòria esportiva. Senyal que ja serem independents. Jordi Torruella
Vaig anar a la rua del Barça sense entusiasme, i vaig sentir-hi el batec d’una nació que es resisteix a morir canviant de pell, de color, fins i tot de llengua i de valors, però encara aferrada a un territori i a un nom. Potser encara hi ha partit. Miquel Millan
El Barça i la celebració de les seves victòries només s’entén en clau d’una identitat sempre amenaçada. Jesús Albiol
A Chinchero, a la vall sagrada andina de Cusco, un descendent inca em deia que aquí no poden ser del Madrid perquè els valors ètics són molt importants a la vall, i que s’identifiquen amb la humilitat del Barça. Poble potent i orgullós, els quítxua, també volen la independència. Jordi Isern
A veure si amb una mica de sort podem parlar dels nostres “nous xiquets” de la política catalana que ens portaran cap a la independència. Josep Sabater
Dilluns 19, la Blanca Serra, històrica activista política independentista, compareix davant la Fiscalia de Drets Humans i Memòria Democràtica per declarar com a testimoni en la denúncia de tortures que va patir juntament amb la seva germana Eva entre 1977 i 1982, la primera vegada amb la Constitució covant-se i encara tres més quan ja era cuita. Dic jo que la tortura és per a ella la veritable transició de l’una a l’altra dictadura. Quan les portaven detingudes per ser tres voltes rebels –dones, de classe baixa i de nació oprimida, que deia la poetessa Maria-Mercè Marçal—, a la comissaria de Via Laietana els policies deien «ya están aquí las Hermanas Fantásticas». La Blanca no va ser l’única víctima, però sí la primera supervivent a la qual la Fiscalia ha admès la denúncia i dona veu.
En Partal reflexiona contra la tortura a partir del seu cas a La tortura i la dignitat humana.
La tortura pretén intencionadament d’esborrar la humanitat de la víctima, mentre revela la inhumanitat del botxí. La dignitat humana pot ser negada, però mai destruïda del tot. De manera que persistint en la denúncia, la víctima recupera la seva humanitat. Job pot esperar sense perdre la fe.
Però allò més terrible és arribar a normalitzar el terror, banalitzant-lo com una tasca qualsevol dins d’un procés burocràtic. És també això el que hem viscut a casa nostra, amb la tortura togada als catalans que hem celebrat un referèndum sense cometre-hi delicte. Dins la lògica amic-enemic, a l’amic el favor i la gràcia, a l’enemic la llei ben retorçada, si bé convé. A l’enemic se’l destrueix primer, i Déu proveirà.
En aquesta segona dictadura franquista, en general es practica la tortura sense sang ni mal físic, que això seria mal vist per l’opinió pública. Jaume Riu
M’hauria agradat unes línies adreçades al jutge Fernando Grande-Marlaska, ministre d’Interior des de fa 7 llargs anys surant per damunt de canvis de govern progrechachi, que no va investigar les denúncies de tortura que li feien arribar des de l’entorn abertzale del País Basc. És clar que el tema dona per un llibre de molts capítols, amb tot de personatges foscos i de víctimes.
Es comença acceptant la tortura i s’acaba acceptant genocidis. Pep Agulló
Per això «Quan creus que ja s’acaba, torna a començar, i torna el temps dels monstres que no són morts, i el silenci fa niu en la vida, fa niu en les coses…» Vet aquí una realitat d’aleshores feta cançó pel Raimon (1970)
La tortura no deixa de ser un acte d’extrema violència. I hem de recordar que la violència és el darrer recurs de l’incompetent. La tortura institucionalitzada afebleix els estats que la practiquen. Josep Usó
Aquesta setmana he triat dos de favorits, com dues són les germanes a què tant devem. Aquest primer editorial, perquè la persona humana no és un mitjà per a cap finalitat, com bé s’hi argumenta. Podeu llegir o escoltar en Partal a La tortura i la dignitat humana.
Els qui han sobreviscut a la tortura i continuen reclamant justícia, com és el cas de Blanca Serra, ens ensenyen una veritat fonamental: que hi ha alguna cosa en l’ésser humà que roman inviolable, fins i tot quan tot sembla que ha estat violat.
Arran de la denúncia feta per un testimoni protegit treballador d’una empresa del tercer sector subcontractada per la Direcció General per a l’atenció a la Infància i l’Adolescència –que ha investigat el mitjà digital Octuvre—, dimarts dia 20 en Partal ha connectat la notícia amb els últims moviments de Mazón i del PP a València, a DGAIA, Mazón: neguem-nos a oblidar que la política ha de ser una altra cosa.
Hi avançava que «Serà molt difícil que trobem l’espai per a l’esperança col·lectiva en les institucions que hem deixat que arriben a ser això que són. L’hem de cercar en la capacitat humana d’indignació.»
Així, també la CUP denunciava recentment que entitats del tercer sector vinculades a Esquerra han convertit la infància desemparada en matèria primera d’una indústria de favors. I mentre se coneixien els fets denunciats, el president Mazón condecorava els seus escortes, i el PP regional reciclava l’ex-consellera Salomé Pradas –la que no va gestionar la DANA tot i tenir les emergències al seu càrrec— per una porta giratòria. Recordem: als amics…, i ara també als amics preventius, aquells que podrien deixar de ser-ho sense favor.
La mateixa lògica mercantil: comprar lleialtats, silencis, complicitats. Vendre principis, memòria, responsabilitats. Vicent Partal
La política ja no vol transformar la realitat, sinó gestionar-ne el repartiment. La veritat ja no té valor, sense el qual l’ètica perd la guia: només queda l’esquelet de la llei, la paraula buida, sense múscul ni pell.
Així, la corrupció normalitzada deixa de ser una anomalia del sistema per esdevenir-ne el motor. Una mena de gota malaia, tortura silenciosa però constant, que mina la moral i mira de destruir qui no s’hi plega. El corrupte, com el cínic, es riu del mort i de qui el vetlla.
La sortida l’hem de cercar en la capacitat humana per a la indignació. Ens indignem els que no volem oblidar que la política ha d’estar al servei de les persones.
Per canviar el sistema ens cal una revolució. Com que l’1-O n’era una, de revolució democràtica, els amos de l’estat van fer l’impossible per negar-nos el dret a treure’ns el feixisme de sobre.
Dic jo que hi ha la política de petita escala, parlamentària d’un país democràtic, de categoria regional, destinada a la corrupció –que és la mort de la cosa pública—. I la política de gran escala, la lliga continental i global a la que juguen els líders psicòpates dels món: la seva Alta Política porta a genocidis, l’extinció planificada de pobles sencers, que destorben…
Per combatre la corrupció cal alliberar la premsa avui domesticada a còpia de subvencions. Jo no sabria dir si els mitjans són amics preventius que els donen escolta als polítics, o si parelles que fumen junts després del coit.
Les elits de la segona dictadura franquista que obeeixen la monarquia amb entusiasme i participen dels governs autonòmics “des de dins per ser més efectius”, gaudeixen la impunitat que els proporciona l’Estat, i practiquen la desinformació per distreure als seus seguidors amb la feina inútil de curar els efectes perquè, naturalment, així ni tan sols no es plantegen que hi hagi cap causa. Jaume Riu
La notícia del dimecres 21 és el tancament de l’oficina comercial de Catalunya a Tel-Aviv. És novetat dins d’un tema que no mou renou informatiu, de tant acostumats a sentir-lo.
Assistim des de fa any i mig a una tragèdia programada, com un experiment de laboratori on el que es pretén és insensibilitzar l’observador que se’l mira, mentre el conillet d’índies mor en favor de la ciència o de la Pàtria d’algú. Per això ningú no hi fa res, per evitar-la: hi estem acostumats, i ens agafa lluny.
En Partal explica com de pertorbadora és la política de guerra d’extermini del govern jueu a Sobre Israel, Gaza i la humanitat.
El govern jueu del president Netanyahu ha desencadenat un genocidi moralment insofrible venint d’un poble que ha patit el mal a les seves pròpies carns.
«Israel val pel camí de convertir-se en un estat pària si no torna a actuar com un país assenyat que no fa la guerra contra civils, no mata nadons com a hobby i no es fixa objectius com ara l’expulsió d’una població.»
Yair Golan, exmilitar israelià i cap del Partit dels Demòcrates
Això ho diu una veu jueva humana entre tant cinisme tecnològic. Potser un futur Just entre les Nacions, al pas que portem.
La Veritat ha fet fallida, però hi ha veritats que mereixen ser protegides en defensa pròpia. La dignitat humana es inviolable. A la llum del dia dels camps de Gaza i a la foscor de les masmorres de qualsevol caserna o comissaria ben propera. Ho hem vist dilluns amb la lluita persistent contra la tortura, que humanitza a la víctima i a qui l’escolta.
Compartim humanitat, víctimes i botxins, i per això hem de saber que no hi ha Causa, ni Raó d’estat, ni Poble escollit ni Poble per remenar que pagui la pena de violar els drets humans. Perquè són els nostres drets.
En Partal troba en el boicot a Sud-àfrica sota l’apartheid el model, perquè distingia eficaçment entre culpables i innocents dins del país.
Israel, si comet genocidi, perd el dret a existir. Xabier Ikatzategi
Israel és un estat fracassat i una oportunitat perduda pels jueus. Blanquejar-lo és contribuir a fer gran el monstre. José Gascón
Matar nens és un càlcul fet per evitar el relleu generacional del poble palestí. Es diu extermini. Perquè els nens que se’ls escapin seran futurs terroristes: hauran viscut coses terribles i només sabran fer coses terribles. Israel estarà sempre amenaçat pels veïns. Encara són a temps de rectificar-hi, els jueus. Carme Tulleuda
L’estat jueu a Gaza perpetra crims de guerra contra la humanitat i ho justifica en nom de Déu i del seu poble escollit. Pep Agulló
Aquest és el meu segon preferit editorial de la setmana. Tirania i tortura van agafades de la mà, per lligar de mans les seves víctimes. Us en recomano la lectura o l’escolta a Sobre Israel, Gaza i la humanitat.
Això que passa a Gaza no ho podem interpretar com un episodi més d’un conflicte llarg i complex, que no té una solució fàcil; és una prova de foc per a la nostra humanitat compartida
Ara que les institucions balears celebren el centenari del naixement del poeta i activista polític Josep Maria Llompart (1925-1993), dijous 22 en Partal publica Aquell home valent que va defensar el català a crits a la plaça Major de Palma, on vol destacar la coherència de l’home, com la paciència del sant Job. I la responsabilitat de «lluitar contra la dictadura i contra aquesta democràcia ètnica que hem de suportar.»
I com a reflexió a peu de títol
Josep Maria Llompart sabia bé que els eufemismes són el començament de la rendició i que quan renunciem al nom de les coses, renunciem a les coses mateixes
Perquè cada ciutadà és responsable del destí col·lectiu, no hi ha excuses per a la passivitat “El País el fem nosaltres. No el fan els altres”.
Bon cap de setmana!
