El 2024 ens porta com a principal esdeveniment la reelecció presidencial de Donald Trump, acusat de fins a 32 delictes. Aquesta reelecció configura un nou govern marcat per una dinàmica que recorda la d’un estat on les empreses modulen i regulen l’exercici del poder de manera explícita. Una tendència que encara està per veure cap a on ens conduirà.
Aquest any també ha estat testimoni d’eleccions en molts països, amb un augment significatiu del pes electoral de les forces polítiques autoritàries i reaccionàries. És el resultat d’un malestar que es cou des de fa anys, un nou límit del neoliberalisme que actua sense fre ni consideracions ètiques. Aquesta situació reflecteix una desconfiança profunda cap al model democràtic, incapaç de resoldre una desigualtat abismal que penalitza la majoria de ciutadans mentre permet que uns pocs acumulin més riquesa que mai en la història. Tot i que aquesta crisi s’ha denunciat reiteradament, continuem sense veure alternatives clares ni propostes convincents per fer-hi front.
Mentrestant, les guerres que devasten Ucraïna i Palestina, juntament amb l’ús indiscriminat de la violència i la ignorància flagrant de les normes humanitàries internacionals, configuren una nova geopolítica. També destaquen les tensions creixents entre els Estats Units i la Xina, així com els conflictes armats i els desordres derivats del canvi climàtic en altres regions del món.
A escala interna, la conjuntura internacional repercuteix en les dinàmiques entre partits polítics. Les dretes tradicionals i autoritàries comencen a acostar-se, mentre que les esquerres es desdibuixen per la manca d’una proposta alternativa real. Els discursos canvien i hi ha matisos importants en algunes polítiques, però, tot i així, les línies econòmiques entre uns i altres no difereixen gaire, com sol ser habitual. El cas de Mazón, és a dir, la gestió que ha fet de la DANA, representa, però, un nou paradigma d’incompetència, irresponsabilitat i impunitat en una classe política qüestionada. Uns per tot això, i altres per la incapacitat de construir alternatives o per la renúncia a fer-ho.
En aquest context, ens toca a tots ressituar-nos. Construir des de la responsabilitat individual i comunitària, començant a casa, al barri i a la ciutat. Enguany, després de molts anys de tradició arrelada, la Cavalcada de Reis de la Marina no s’ha pogut organitzar per manca de voluntaris. Així que tot i estar pendents del que passa al món, hem de centrar-nos en les petites alegries quotidianes com una forma de fer política. La ràbia col·lectiva ha de convertir-se en motor de mobilització per allò que considerem just i essencial. No visquem d’esquena a aquesta realitat: participar més i comprometre’s amb alguna iniciativa del nostre entorn és un bon propòsit per començar l’any.
