Moltes vegades quan em pregunten què és això de Societat Civil Catalana (SCC) no puc deixar de rememorar com es va gestar aquest projecte tan apassionant i fins i tot tan revolucionari que intenta unir els esforços d’aquells catalans contraris a la ruptura amb la resta d’Espanya, de tots els catalans que estem pel respecte a l’imperi de la Llei, a l’estat de dret i pel compliment de les normes democràtiques.
La nostra associació es va començar a concenbre després de reunions de unes poques persones preocupades per la deriva essencialista d’una cosa que des del poder polític català i les seves institucions públiques es denominava “el procés”, un camí amb una meta preestablerta, un relat amb final autoevident, com si la democràcia estigués condicionada per una mena de fatalitat històrica, tot això venut a la població amb un llenguatge confús, pervers que disfressa de dret el que únicament és una possibilitat, el tan portat “dret a decidir”, decidir en el buit, amagant que l’únic que es vol que es decideixi és el sí a la secessió (traumàtica) amb la resta d’espanyols.
Imagino que el clima d’imposició ideològica i, en certa manera, identitària va fer que galvanizara un col.lectiu tan dispar com transversal, un grup de persones unides per una ètica de mínims i per la defensa d’una democràcia no condicionada per projectes tan romàntics com aventurats, persones d’esquerres i de dretes, nacionalistes moderats i cosmopolites, afiliats a partits polítics i els que com jo mai hem militat en cap partit, veterans de la lluita política i neòfits en aquests temes, tots plegats gràcies al magma d’una unió en la diversitat, unió que només és el reflex d’una Catalunya real que ha estat sistemàticament ignorada, una Catalunya silenciada.
Volem encarar els enormes problemes de la societat des de l’objectivització dels mateixos, volem fugir de la manipulació en forma de cortines de fum, de l’estigmatització de l’adversari, de la creació d’una alteritat que serveixi de boc expiatori de tots els mals i contradiccions del nostre sistema polític, sistema que s’assembla cada vegada més a un vedat tancat (i privat) que a una societat oberta.
Cal asserenar els ànims, hem de recuperar l’esperit de concòrdia, hem de tornar a la política la seva raó de ser i a la ciutadania el protagonisme que sembla haver perdut, volem i hem de aglutinar a tots aquells que estan per una Catalunya oberta i plural, per una Espanya inclusiva que reconeix la seva intrínseca diversitat, una identitat tan rica com plural.
Per això estarem l’11 de setembre a Tarragona, per recuperar el seny i recuperar la senyera, per reprendre el camí de la racionalitat, el diàleg i la cooperació, per tornar a fer el nostre una simbologia d’unió, d’una catalanitat inclusiva en la qual tots siguem partícips més enllà de les nostres idees polítiques o de la nostra forma de viure la nostra realitat social, cultural o lingüística, per una Catalunya de tots en una Espanya moderna i plural.
