Pel Rubén Cruz
Com molts de vostès, que sou grans, i de vosaltres, menuts, jo també soc un nouvingut, de fa ara 37 anys.
Vet aquí que vaig començar a escoltar la llengua del carrer i de la TV3, i de seguida a assistir a cursos de normalització lingüística. Això de normalitzar la llengua em va sobtar molt, perquè desconeixia la necessitat de recuperar l’ús social i la dignitat de parlar català. Tot es veia tan normal de lluny estant… oi?
Soc un vell nouvingut que va venir per ser-hi.
No us parlaré dels prejudicis que pateix el català i els que el parlem, ni del suprematisme imperial del castellà esdevingut “espanyol” per dret de conquesta (la Constitució l’anomena “castellà” i prou). Tampoc de la hipocresia de qui defensa les bondats del bilingüisme i no se l’aplica a si mateix ni l’exigeix a tothom per igual… Aquests temes no fan festa, i no els tractaré ara, a les vespres del Nadal.
Soc un vell nouvingut disposat a ser-hi. Ser-hi és molt més que ser o estar. Ser-hi expressa una idea de finalitat.
Ser-hi és com un “existir per a”, perquè d’aquest “per a” en podem fer un dels motius de la nostra vida… Un sentit. Sort que tots els ésser humans ens ho preguntem, oi?
Ser-hi és el que fan les persones que tenen cura de persones: mestres, educadores, metges, llevadores, infermers, operadores que escolten des del telèfon de l’esperança… Més que solidaritat, ser-hi expressa un fer-se’n fan càrrec de la situació de l’altre, una empatia que allibera o com a poc descarrega.
Com diu l’amic Carles Capdevila, “Hem vingut en aquest món a estimar i ser estimats, a donar i a rebre”, a relacionar-nos. Per això, aprenem de l’altre mentre li ensenyem el que sabem. Sense empatia no hi ha intercanvi, no hi som.
Son model de valors o de prejudicis fins i tot quan no en som conscients, de mostrar-los. Som exemplars. I un exemple, bo o dolent, val més que mil paraules.
D’exemple servim tothom a totes hores, per això, a més de “valuosos”, també podem ser perillosos si confonem els nostres prejudicis amb els nostres valors.
Si no tens valors, tens un preu.
Els prejudicis són el preu que li demanem als altres que ens han de pagar en forma de reconeixement de superioritat, que nosaltres ja hi érem abans que els altres hi arribessin, que la nostra llengua és la més bonica, la més estesa, amb la que més gent ens entendrà –ni que sigui per no dir-hi res d’assenyat, com fan els mals polítics. Hem de vigilar els nostres prejudicis, de posar-los en quarantena.
Som model quan llegim al transport públic, quan deixem seure a algú més gran o més cansat, i quan demanem si baixaran a la propera, si us plau. Malauradament, també en som, de model, quan portem auriculars al transport públic i li estem dient al món que no ens importa què li passi, quan trepitgem els seients buits del davant, quan ens comuniquem amb mocs. Li diem civisme a la consciència de ser-hi, e incivisme a la seva mancança.
De seguida ens adonem que som part d’un conjunt, i que és bo trobar-hi límits.
Eduquem i ens eduquem per entendre els límits i acceptar-los.
Educar és ajudar a treure allò que portem a dins, com faria una llevadora. Educar dona a llum, il·lumina.
Hi soc, un vell nouvingut, per dir-vos, menuts i grans, que les llengües són tresors immaterials que tenim en comú només els éssers humans; que conèixer les més properes és estimar-nos els veïns de casa nostra, i que l’ús respectuós d’aquest bé intangible es diu normalitat cívica. Ara que les coses més normals també s’han de reivindicar.
