A la Kasak, 7 anys, per quan arribarà a entendre.
Pel Rubén Cruz.
No es tracta de no haver tastat el pa que s’hi dona –el sexe, entre els animals humans—, ni de no haver tingut encara o mai el desig instintiu de tastar-lo –el zel entre éssers que es complementen.
Tampoc la innocència no té a veure amb la virginitat, amb no haver trencat una membrana genital que compartim amb tots els mamífers.
El plat misteriós del sexe, una vegada tastat, té la capacitat de fer-nos estimar algú altre o de rebutjar-ne el contacte: l’experiència ens en desvetlla un seu secret, si som subjecte o objecte en una relació. Aquesta és la clau: l’innocent gaudeix dels plaers humans sense trencadisses ni culpabilitats divines.
L’innocent reconeix el subjecte que hi és en els altres, el respecta i s’autoreconeix com en un mirall.
D’altres membranes es troben al cervell més antic dels mamífers, que gestiona els instints primaris, com ara la necessitat de creure per no caure en desesper. És el tel de la confiança, tan subtil i delicat que és invisible. Sobreposat a l’antic, el cervell més modern dels humans genera llenguatge, un recurs que ens fa petar de satisfacció col·lectiva i alhora patir-hi decepció. El llenguatge tot ho estova, com l’aire calent dins un forn. Expressa filies i fòbies, amors i odis, i la confiança se’n ressent.
Per això, la innocència va de no haver trencat gaires plats de la vaixella del conviure.
En el món humà fet a còpia de llenguatge, innocent és qui no utilitza els altres en interès propi, sinó que es posa a si mateix com a penyora personal que ningú prendrà mal.
Subjecte no és qui té tot un caràcter “amb les idees clares” a qui no li aturen barres, ni qui té personalitat diferenciada. Tarannàs autoritaris i personalitats abusives són culpables de maltractar l’altre com a objecte. El Subjecte té en consideració l’altre, i l’altre subjecte forma part de la vida social i personal del primer.
Ser Subjecte és el tremp amb què hem pujat.
Tothom som sensibles a una presència forta i personal, però qui ha pujat sentint-se utilitzat habitualment com a objecte no reconeix aquesta innocència en l’altre, només hi veu l’oportunitat per fer-ne objecte d’un interès propi. L’objecte és cínic.
Les canes no m’han fet gat vell. Les canes no m’han fet sensat com l’edat em demana.
Santa innocència, de l’àlbum Runa i Flor (2021), d’Ismael Clark
