Per Rubén Cruz
La vida és simple, però ens la compliquem per avorriment. Només és temps i espai, dues dimensions, però espesseïdes de volum.
Imaginem-ne l’origen, abans que la veiés qualsevol espectador conscient. La pel·lícula comença amb els crèdits.
Una descàrrega energètica empeny un algoritme a caure dins una marmita. Les bases materials de la vida comencen a coure’s en un brou suculent de gasos.
Una sopa còsmica dins la qual brollen insignificants infusoris, els moviments microscòpics dels quals cridaven aviat l’interès… si algú hi pogués parar encara atenció:
- Engolir matèria sense pair-la per absorbir-ne l’energia; ser matèria engolida per generar un altre cos.
- Obrir un principi de boca en el cos nou, i un principi d’ull en un cap acabat de sortir.
- Cegar l’ull dins la foscor d’una altra boca, en un altre cos.
- Desenvolupar un estómac per tanta barriscada de només dues dimensions acabades d’encetar.
Aviat la trobem una rutina sense atractiu. Veure la vida transformant-se d’un ésser en un altre ens sacseja, però la repetició constant de l’estratègia de supervivència ens acaba cansant. Menjar i ser menjat.
Aviat arribem a la conclusió que la vida es renova per substitució digerida.
La mecànica perd l’interès que guanya el motor.
El principi vital és la flama que els atletes porten encesa de relleu en relleu.
La vida de cada u és una guspira de la flama que il·lumina l’estança fora de càmera —sense temps ni espai—: la Sala Gran on al principi de la pel·lícula —quan s’acaben els crèdits— es va projectar un algoritme pròdig. Silenci, que torna a començar!.
Ara fa 70 anys que Stanley Miller recreava en un experiment de laboratori les condicions de la Terra primigènia per estudiar la química de la vida abans de l’aparició de formes biològiques. Un any abans, el professor i premi Nobel de Química Harold Urey, havia estimulat la imaginació del seu alumne.
