Enric Subirà i Blasi
82 anys. Sociòleg, mossèn de la parròquia de Sant Medir, de la Bordeta.
Política? D’esquerres.
És un home conegut i reconegut per la coherència en el seu ideari i el seu recorregut de vida. Part d’una institució mil·lenària com l’Església catòlica, la seva generació de companys va haver de fer front a la contradicció entre el seu pensament, socialment avançat i l’actuació còmplice de la cúpula catòlica amb el règim franquista.
“Encara avui patim enormes conseqüències dels estralls socials que va causar aquella aliança i que en aquest segle les religions continuen fent”, es refereix ara a la connivència entre l’església ortodoxa russa i Putin, i la dels evangèlics i la dreta als Estats Units i a l’Amèrica Llatina. Pocs dies després coneixíem la polèmica de la predicadora evangèlica en un acte del partit popular europeu, amb presència d’Alberto Núñez Feijoo i Isabel Díaz Ayuso. Parlem de tot això després de l’entrevista que li fan els companys d’Arrels, el programa cultural per excel·lència a la Marina FM (102,5).
Expliqui’ns una mica la seva història, com arriba al sacerdoci?
El pare era de Vic, perit agrònom i la mare, de Reus, d’ofici “sus labores”, que es deia abans. Hi arribo cap als 20 anys, va ser un procés lent i madurat. Al seminari de Barcelona en aquella època hi havia certes crisis i vaig marxar al Seminari Internacional d’Estrasburg. Després de 5 anys torno a Barcelona per l’ordenació sacerdotal. Més tard marxo a Lovaina i Montreal per ampliar els meus estudis i fer el doctorat. L’any 1971 em criden aquí per crear l’Institut de Sociologia Religiosa, del bisbat de Barcelona; el Concili Vaticà II va donar peu a la visió d’una església més oberta i de certa modernitat dins l’àmbit religiós o cristià.
Com arriba a la parròquia de Sant Medir?
Vaig passar deu anys a la parròquia de Santa Cecília, patrona de la música, a Sant Gervasi, i d’allà vaig anar a Sant Joan de Mediona, al Penedès, en un àmbit rural, molt interessant, i amb gent arrelada a la terra i al món de la vinya. La guerra havia deixat moltes petges i enemistats entre la gent del poble i havíem d’anar cohesionant. L’any 1982 mossèn Vidal, persona extraordinària, em crida cap aquí i des de llavors soc a la Bordeta.
Sant Medir té un llarg historial de complicitat amb el moviment obrer, on es va fundar Comissions Obreres. Què va ser el més difícil d’aquella època?
Va ser una època molt gris: tot eren silencis, treballs fets a l’ombra, clandestinitat arreu. El sistema repressiu del franquisme va ser molt intens i va desnaturalitzar la persona i, sobretot, la societat, va convertir la religió en una arma legitimadora del poder polític i ara passa igual. El postfranquisme té les seves seqüeles fortes i profundes.
Tenint un pensament crític i socialment avançat, com viu la contradicció de ser-hi part?
L’important de les coses és saber el perquè, i així ja no et fa tant de mal perquè ho comprens, ho suportes i ho superes. Aquesta va ser la manera perquè psicològicament no quedés m’afectés.
És sociòleg i cristià, ajudi’ns a entendre com funciona la comunitat ara. Què i qui és comunitat?
Si parlem de la comunitat religiosa, aquestes comunitats tenen una estructura molt cohesionada perquè compartim un mateix credo, però això a vegades dificulta la llibertat de la persona, perquè tots han de dir “sí, senyor”. Avui es respecta la comunitat autèntica, la que respecta cada membre i els seus pensaments. Es defuig de l’esquema que permet al de dalt pressionar als de baix i convertir-nos tots d’un mateix color, això és violentar la societat i la comunitat.
El cristianisme a la persona no l’ha respectada massa tampoc, més aviat al contrari, l’ha reprimida.
Sí, és així, i passa ara també a la guerra d’Ucraïna, una guerra de religions. En Putin està legitimat pel patriarca religiós, el superior de l’església russa, com ho va fer l’Església amb Franco aquí. Aquesta és la seva excusa, repetir les Croades. No és dolent que la religió es fiqui en política, sinó que s’utilitzi la religió per a fer política. Una cosa ben diferent.
Quin és el lloc de l’Església en un moment amb tant de descrèdit pels casos de pedofília?
És molt fort aquest descrèdit. Els casos de pedofília han ajudat no solament a
desacreditar el model d’Església sinó que no han ajudat a la seva renovació.
Abans s’amagava i ara s’ha posat a la vista el problema, personalment penso que els seminaris haurien de desaparèixer perquè fomenten el clericalisme. Es basen en dues normes: la primera és la consigna dels militars, “ordre i concert”; i la segona és “l’obediència religiosa”. T’adones del que fomenta això? La màxima de Jesús és tenir misericòrdia amb els que sofreixen, no diu que aneu a missa cada diumenge. S’ha de posar al centre la llibertat, el reconeixement i el respecte per la persona.
Creu que les reformes que intenta el Papa Francesc tiraran endavant?
En l’època de Reagan, Joan Pau II i Ratzinger, obsessionats a perseguir el comunisme, es van fulminar molts teòlegs de l’Alliberament a l’Amèrica Llatina. El que no s’esperaven és que l’espai l’ocuparien els evangelistes, molt més conservadors.
Realment ell s’ha proposat de millorar i obrir l’Església, però la Santa Seu és una institució molt forta i no està gens d’acord, hi ha dificultats per avançar. I tot i si no s’avança, si més no s’ha obert la porta per avançar, diuen els seus propers.
Cada vegada guanya més pes un pensament nihilista. És a dir, que tot és dolent i no hi ha manera de canviar res. On ens deixa això?
No estic gaire vinculat amb el món jove d’entre els 15 i els 19 anys. Però de tota manera, l’impacte de les xarxes ho ha fet trontollar tot. També té a veure amb la dinàmica dels matrimonis, ara les separacions són més freqüents. D’això no hi havia tradició aquí, ha vingut de sobte i sovint la gent es trenca i tot se’n va per terra. A altres països el divorci, en general, es porta millor. Es raona i ja hi ha una tradició de respecte. Aquí els respectes s’han llençat per la borda i llavors tot són conflictes i així la societat comença a esquerdar-se una mica. Hi ha valors com ara la sexualitat, que han canviat, perquè és que abans hi havia repressió. Tot són llastres que encara arrosseguem del postfranquisme.
On situa la ciutat i els seus barris ara que venen unes eleccions?
Hem viscut moments molt macos a Barcelona en els que s’han aconseguit resultats associatius. Penso que cal tornar a posar al centre la persona, els comerciants, la gent que treballa, el veïnat. Donem capacitat i llibertat als barris, que són ells els que hi viuen. Tot es fa des de la plaça Sant Jaume. Aquest és el problema. Quan el barri es planta, el govern s’espanta…
Per acabar, què li ha demanat a la vida fins ara, i s’ho ha donat?
El millor que li podem demanar a la vida, i que m’ho ha donat, és l’amistat i la bondat. La vida és això, no els diners.
