Tenim drets

Pel Rubén Cruz

Hi ha un cert consens sobre la Llista Cívica (LLC) com a única opció electoral pels independentistes que se senten políticament orfes.

Com hem arribat fins aquí? Per una combinació d’interessos creuats: als uns els convé mantenir el règim i als altres governar l’autonomia. Aquest encreuament és possible per l’oblit interessat dels drets dels ciutadans catalans, de la minoria nacional catalana: de cap banda no interessa que puguem exercir-los tots, i ens insisteixen que l’autonomia garanteix els que tenim.

Fem-nos-en cinc cèntims, i algunes preguntes finals.

Drets ciutadans, bandejats

Tot estat s’aguanta dret pel Dret creat. El dret es pot crear per una majoria d’electes –que diem democràtica— o per decisió d’una persona o un grup d’interessos.

Potser sí, que a les democràcies plenes passa que les majories creen dret democràtic, però a les democràcies sense additius les majories regulen cada un dels drets dels ciutadans, també i especialment els de les minories per respectar-los i fer-los respectar. A més, els deures publicats oficialment s’exigeixin sense excepcions ni tractes de favor, a tothom.

Posat al servei dels ciutadans, és l’estat democràtic i de dret. Regula primer els drets de les persones i de les nacionalitats perquè els puguem exercir tan aviat com calgui.

Declaracions de drets hi ha moltes, tantes com brindis que no comprometen a res. Sense sortir-nos del guio de la Constitución del 1978 que inaugura el Règim, hi llegim que:

Artículo 10

1. La dignidad de la persona, los derechos inviolables que le son inherentes, el libre desarrollo de la personalidad, el respeto a la ley y a los derechos de los demás son fundamento del orden político y de la paz social.
2. …

Hi tornarem sobre el segon punt de l’article 10.

A l’estat espanyol hem vist coses estranyes que ja no sorprenen a ningú, perquè hem perdut la innocència:

• La BRIMO actuant als desnonaments a Catalunya, i el Tribunal Constitucional (TC) declarant inconstitucional la Llei catalana que volia evitar-los sense oferir una alternativa habitacional.

• La Guardia Civil atacant amb bales de goma persones desarmades perquè s’ofeguessin al mar… –culpa seva, si no sabien nedar, oi?—

• La Policía Nacional infiltrada en grups i associacions polítiques d’esquerra per saber què s’hi cou i evitar delictes… Si fes el mateix amb els grups neofeixistes o ultradretans, sentiríem les seves queixes!

• Un Gobierno que manté la Ley Mordaza que s’havia compromès a derogar perquè retalla drets que són nostres, ciutadans que votem en aquesta mena de democràcia. Li diuen plena per tapar boques i forats: ep, que votem cada quatre anys!

• Un Gobierno que compra el programa Pegasus perquè el CNI pugui espiar els actors independentistes catalans, donant per fet que la seva participació política conspira contra el Règim

• Un Gobierno que nomena i sosté com a ministre un ex-jutge, Fernando Grande-Marlaska, les sentències condemnatòries del qual contra detinguts acusats de terrorisme han estat anul·lades pel Tribunal Europeu dels Drets Humans per no haver investigat les denúncies de tortures.

• Un Gobierno que practica en la foscor –i després defensa en públic, quan se li enxampa– les investigacions prospectives de les Fuerzas y Cuerpos de seguridad contra… l’independentisme.

Justa la fusta: terrorisme i independentisme, una mateixa epidèmia que justifica tanta floridura.

I així podríem continuar-hi.

Drets dels pobles, bandejats

Hi ha drets universals que són declarats per la societat de les nacions anomenada ONU.

Fora de cobertura institucional no pots demanar respecte pels drets humans dels teus nacionals més enllà de les teves fronteres, tot i que tampoc no se’t poden exigir.

A les dictadures ja els va bé una presència de mínims –tot signant tractats sense càrrega política—, però les democràcies es legitimen adherint-se a compromisos de contingut polític, que emparin dels drets universals dels ciutadans llurs.

Aleshores, les democràcies signen tractats que els comprometen a canvi de la legitimitat necessària per conviure al món de les nacions democràtiques i de dret.

Espanya va signar el 1977 dos tractats complementaris, un pels Drets civils i polítics, i l’altre pels econòmics, socials i culturals dels pobles, que havien estat formulats 11 anys abans. Ho va fer per donar-se legitimitat democràtica, a la mort del dictador Franco. Espanya volia presentar-se davant la societat de les nacions com a una altra cosa: potser volia deixar de ser diferent.

Com a necessari colofó, una Assemblea Constituent va redactar la Constitución Española del 1978, amb una declaració de Drets Fonamentals que venia a substituir el Fuero de los españoles, texto fundamental definidor de los derechos y deberes de los mismos y amparador de sus garantías, de 1945.

Espanya no ha regulat l’exercici de tots els nostres drets. Els ha anunciat solemnement a la Constitució, on també diu que els tractats internacionals que signi s’integren a l’ordenament jurídic espanyol.

Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno.

Article 96.1 de la CE 1978

Xim-pum.

Aquests tractats generen drets polítics, econòmics, socials i culturals dels ciutadans i dels pobles, com ara el de lliure determinació, que resten sense regular. O potser només els hi cal voler pactar…

Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas.

Article 1.3 d’ambdós pactes

És clar que l’única forma d’exercir l’autodeterminació és celebrar un referèndum, però per convocar-lo cal regular qui i en quines condicions. Es tracta de posar-s’hi d’acord, amb relator o sense. Fora millor que no en calgués, de relator, pel pes de la mútua confiança. Si no es pacta no es pot exercir amb normalitat cívica, vet aquí el secret motiu de no regular-ne l’exercici. Però aquesta és excusa de mal pagador, perquè la Constitución del 1978 ja bescanta l’oblit. Tornem-hi, a l’article 10.

Artículo 10

1. …
2. Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España.

És lògic que la Constitución española no reconegui al poble català —ni a cap altre de peninsular que s’hi senti— el dret de lliure determinació, però no és normal que els tractats signats que el reconeixen no tinguin l’eficàcia legal prevista constitucionalment.

Diuen que Espanya és una democràcia plena només perquè viu còmodament instal·lada entre els dos tròpics, que són els interessos creuats del règim espanyol i de la governança global que limita el poder de l’ONU. Entre l’espasa i la paret, tanta floridura genera democràcies tropicals.

Adherències

Però Espanya ja fa tard.

Quan es va aprovar el nou Estatut de Catalunya, al 2006, bona part de la gent a es considerava tant catalana com espanyola, sense que els hi suposés cap contradicció lleu. Al 2010, el TC va engegar un tret al peu d’aquesta bona gent, i el Procés va anar fent com més va més aguda la contracció. Finalment l’1O molts vam haver de bescantar la nostra identitat íntima, perquè la contradicció entre els desitjos i la realitat viscuda ja era greu.

Qui no va sentir aleshores la necessitat de definir-la millor, la pròpia identitat, no crec que torni a sentir-la, perquè la bossa de ciutadans que viuen amb adherències pendents de resoldre s’ha reduït. Són pocs els ciutadans indiferents tant per la independència de Catalunya com per la pertinença a Espanya.

Al llarg de l’última dècada, li hem demanat —sense èxit— diàleg a Espanya, perquè no ens agrada com no s’exerceixen els drets que ignora i menysprea. I hem acabat exigint-l’hi perquè no ens reconeix com a contrapart, com a nació.

Caixa o faixa, sac i peres! Aquesta desafecció és necessària abans que empenyem per fer realitat allò decidit.

Però compta!, que no caldrà cap acord de claredat per consultar-nos una altra vegada, perquè a llum ja hem donat l’1O, exercint la nostra lliure determinació.

«A mi no m’agrada viure en un estat on soc considerat un ciutadà de segona. La meva cultura no està igualada a la llei a la cultura castellana. El català no és tractat com el castellà. Els meus drets no són els mateixos. Mira el Canadà, o Suïssa, que tenen diferents cultures i les tracten de manera simètrica. Un estat que no em tracta de manera simètrica, em tracta de ciutadà de segona. I en un estat així, no hi vull ser».

Jaume Ventura, economista, Premi Nacional de Recerca, i ponent de la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista d’aquest cap de setmana (11 i 12 de març), entrevistat per VilaWeb el 10.03.2023

Declaració Unilateral de Independència

Hi ha hagut por a pactar l’exercici del dret a la lliure determinació perquè davalli dels llimbs i es pugui arribar a exercir, com així ha estat.

Però no passin més ànsia, que ja l’hem exercit l’1O i només falta que ens ho creguem i exigir a les institucions autonòmiques que activin la DUI suspesa.

Per això hem arribat a imaginar la necessitat d’una Llista Cívica (LLC), i l’ANC l’ha inclosa al seu full de ruta pel 2023.

A l’acte del divendres a Cotxeres de Sants, en Joan Mollà ens ha fet el motllo del que no és la LLC:

1r. No és una quarta llista independentista.

2n. L’ANC no esdevé un partit polític: només crea una agrupació electoral.

3r. L’ANC no fa antipolítica: només és anti partits, en el context actual.

4t. No és una solució màgica: només una eina.

I ens ha buidat en positiu allò que sí és:

– la proposta d’un revulsiu de país, per mobilitzar la gent de manera no reactiva, i

– una eina per palesar una altra manera de fer política, amb un codi ètic que subscriurà qui es vulgui presentar a formar part de la LLC, gent valenta, constructiva i dialogant, pròxima a la ciutadania, que serà reprovada si no compleix allò perquè ha estat escollida.

Tot seguit, l’Uriel Bertran ha exposat com es veu el moment polític des de l’ANC.

S’ha comprovat que la unitat estratègica és impossible, perquè els partits han donat prioritat a assolir quotes de poder al marc autonòmic.

El full de ruta de l’ANC pel 2023 preveia la formació d’una Llista Cívica com a revulsiu, i en aquests actes de presentació de la LLC ens pregunten a la ciutadania com s’ha de fer, amb qui i per fer què.

• 1a Cal un revulsiu de la situació?
• 2a Cal un bloqueig del parlament fins a fer efectiva la DUI ja declarada?
• 3a Quin format ha de tenir l’eina unilateral de bloqueig?
• 4a Qui n’hauria de formar part?
• 5a Quin hauria de ser el paper de l’ANC envers la LLC?

La resposta a les preguntes de la segona a la cinquena serviran per definir el proper full de ruta de l’ANC per l’any vinent, prèvia l’aprovació per l’assemblea dels socis.

Aplego ara en dos grans blocs les respostes que els assistents hi hem pogut escoltar al nostre torn de preguntes, per acabar de dibuixar el perfil de la LLC.

El factor temps

• El pas del temps no destrempa, sinó la incapacitat de generar confiança, com s’ha vist. No hem de témer que la gent es desenganxi del procés, sinó de no fer les coses bé. I ja sabem que de pressa i bé no pot ser. En castellà: vísteme despacio, que tengo prisa.

• Primer, un intercanvi d’impressions per fixar la posició de l’ANC, i després definir el perfil de la LLC. Aleshores, serà el moment de buscar els còmplices necessaris mitjançant debats propositius, però el temps de les lluites compartides ja ha passat, i som on som després d’haver-ho intentat.

• Ja hem exercit el dret a l’autodeterminació l’1O. Qui ha volgut participar-hi ja ho ha fet. La resta de còmplices ha donat prou senyals de no voler saber-ne res.

• Ara la prioritat és reactivar el procés independentista. Aquest és un moment de ruptura, no constituent. El trencament tindrà efectes secundaris, com el moment constituent participarà fins i tot els actors que neguen el nostre dret d’autodeterminació i la nostra independència declarada democràticament.

• Convé no perdre de vista que, abans de recollir signatures per presentar-la tot just convocades les eleccions, encara queda molta feina a fer des dels grups de treball de l’ANC (assessorament legal, informàtic, estratègia electoral, difusió, coordinació de voluntariat, gestió de recursos…) La gent hi serà, si hem fet la feina es mobilitzarà tothom.

Blocar…

• La LLC només es presentarà a les eleccions catalanes, i no a les europees ni a les generals, perquè el parlament català és el nucli institucional que necessitem per impulsar la DUI. Ras i curt.

• La capacitat de blocar el parlament depèn dels resultats dels altres partits i de les abstencions, però es pot blocar amb 5 diputats (en situació de majoria absoluta independentista) o amb 15 (en cas d’elevada abstenció al bloc independentista.
  • Tanmateix, la LLC ha de sortir a ser la primera força independentista, sense posar-nos límits, perquè tenim prou capacitat per fer coses que semblaven impossibles.

… o ser blocats!

• La LLC ve a remoure aigües estantisses, i no va de catxa per obligar els partits a fer bondat.
  • Als partits no els podem donar el botó per blocar la LLC tot dient-los que si no s’hi sumen, aleshores no es presentarà a les eleccions per no dividir el vot. Aquesta és la manera de no fer-hi res, perquè ja els va bé que res no es faci.

• Sempre hi ha hagut el risc de trencament de l’ANC pels partits polítics, perquè sempre ho han intentat.

«Farem com al judo: una clau per aprofitar la força de l’oponent», diu en Joan.

«Serà una plataforma ciutadana escollida en votació oberta a tots els ciutadans, la LLC», rebla l’Uriel.

Vet aquí la clau.