Pel Rubén Cruz
Des que el govern de coalició es va trencar a l’octubre de l’any passat, el president Aragonès ha perdut la presidència de la Generalitat tot retenint-la.
«Mentint no es pot gestionar res […] Un govern amb un suport parlamentari del 24,4% pot fer política, sí. La dels altres.»
Ramon Cotarelo, Gestionar el dia a dia també és impossible (elmon.cat), 24.01.2023
No ha trigat ni mitja legislatura en incomplir l’objectiu de presidir un govern independentista per a tothom –com ho són els governs a Madrit, de dretes o d’esquerres, vulgues no vulgues per a tothom—. Des de la trencadissa que el president es deixa turmentar perquè els unionistes li aprovin uns pressupostos carregats de servituds amb la necessitat inexcusable de la injecció de 3.000 milions de fons europeus (un 10% del pressupost), però encara no ha trobat necessari de convocar eleccions perquè els electors triem un camí entre els possibles. I se l’està covant l’arròs.
Ara diu que assumeix les contradiccions d’acceptar un projecte –la B40—de ronda del Vallès que no forma part del seu model de país, perquè “cal cedir des de totes les posicions si hi ha un bé superior”. Maco, i generós. Flexibó. Ho diu sense rebre a canvi garanties que els socialistes li aprovaran els pressupostos… ni que els Comuns no se’n faran enrere del seu pacte de mitjans desembre, com seria d’esperar.
En dues setmanes, els Comuns han passat de denunciar el xantatge del PSC amb exigències contràries a polítiques d’esquerres, a confiar en el compromís del president de la Gestoria que “no hi haurà ni una sola partida pressupostària per aquests macro projectes”. És clar, si bé convé, a aquestes expansions per encàrrec dels socialistes ja s’hi oposaran des de Madrit quan engeguin màquines. L’oposició serà terrible !!!
Ho diu també l’Aragonès sense assumir responsabilitats ni convocar eleccions. De contradicció en contradicció fins a la xocolata ben desfeteta.
No val la pena escarrassar-se pel paperot del Molt Pobre Home, titella en mans del poder de Madrit que demana víctimes separatistes als peus de l’Ibex i del tron. L’Aragonès, en menys de dos anys, els n’ha ofertes xano-xano fins arribar a perdre el cap.
Millor avaluem el personatge que recollirà les nous caigudes per terra perquè algú, de Madrit estant, tira del cordill.
D’opinadors n’hi ha que hi veuen en l’Illa un polític intel·ligent i capaç, d’altres que ho volen veure ells i, finalment, n’hi ha que ens ho volen fer veure. Normalment fan servir La Vanguardia i El Periódico com a altaveus. Els digitals de nova creació tiren cap a la muntanya, com la cabra de la Legión, i no són devots d’aquest Salvador nostre. Només li tenen presa la mida els digitals de la primera onada –fa 25 anys— i lliures d’hipoteques polítiques i subvencions, com ara VilaWeb.
De ruc no el tractaré pas, però de competent tampoc. Quan va ser nomenat ministre de Sanitat, els mitjans ens van recordar-ne el currículum per evidenciar la manca d’idoneïtat.
Illa no tenia cap qualificació per a ocupar-se de Sanitat. Llicenciat en filosofia, viu professionalment de la política des que tenia 29 anys. Primer va ser batlle del seu poble fins 2005. Després va ser director general de la gestió d’infraestructures del Departament de Justícia, càrrec en el qual va ser substituït el 2009, just abans de l’entrada en servei de la Ciutat de la Justícia. Va treballar uns mesos en una empresa privada, la productora audiovisual Cromosoma, però de seguida va tornar a la política com a responsable de finances de l’Ajuntament de Barcelona (2010-2011), coordinador del grup municipal socialista (2011-2016) i gerent d’empresa, cultura i innovació (2016-2017). Al 2016 va ser escollit secretari d’organització del PSC.
Vicent Partal, La incompetència dramàtica del ministre Illa: una cadena de decisions absurdes, VilaWeb, 27.03.2020
El periodista es feia ressò només de la compra a un proveïdor fraudulent de gairebé 700.000 proves ràpides defectuoses de la COVID-19, reconeguda pel ministre Illa. Corria el mes de març del 2020, acabada d’encetar la pandèmia.
Ara fa tres anys, quan l’Illa es presentava candidat a les eleccions catalanes, el digital CatalunyaLliure se’n feia ressò del desviament pressupostari en la construcció de la Ciutat de la Justícia de Barcelona i de L’Hospitalet, que tenim aquí a tocar de la Marina. Entre el 2005 i el 2009, el candidat Illa era director general d’Infraestructures de la Generalitat, i el van voler justificar per la necessitat de contínues obres de reforma abans d’estrenar els edificis ( !?! ). El responsable del sobre cost va ser substituït el 30 d’abril del 2009 tot just abans de la inauguració el dia 2 de maig. La foto se la va fer un altre. Sorprenent, tot plegat.
Finalment, el diari NacióDigital informava fa sis mesos que la Fiscalia europea ha obert una investigació al Ministeri de Sanitat per la compra de bates d’un sol ús a una empresa xinesa per un preu “notablement superior al de mercat”, al principi de la pandèmia. El ministre Illa seria responsable d’un presumpte delicte de prevaricació i malversació de fons europeus.
«La Fiscalia europea investiga si Sanitat va pagar 10 milions de més per unes bates en pandèmia»
NacióDigital, 24.08.2022
Encara no fa dos anys que l’Illa presideix el seu govern a l’ombra, i sembla decidit a sortir-ne a la llum amb tot de toies que el govern al sol trobi inacceptables.
Les cartes dels socialistes no són gaire bones, de fet tomben d’esquena als que se senten republicans, ecologistes, feministes i d’esquerres. El Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport, el quart cinturó són els asos guanyadors d’aquesta timba, però ningú jugava aquestes cartes quan es va formar el govern de coalició amb el suport de Junts i de les CUP, al maig del 2021.
Representen l’economia de casino i pista, mentre el projecte de Corredor mediterrani travessa Madrit de Sud a Nord i s’arrossega per l’altiplà per evitar que passi pel Llevant. Capitalisme de amiguetes de la llotja del Bernabéu o del Cercle d’Economia, que quan surten de negocis amb La Escopeta Nacional els agrada que els hi posin totes. Que ja sabem com va anar el pelotazo del projecte Castor, de magatzem submarí de gas a Tarragona: un negoci rodó per a la butxaca del contribuent.
Per mar, a Tarragona ja han fet l’experiència d’espoli mediambiental i de pilotada extractiva de diners públics amb el projecte Castor. Ara hi tornen els caçadors d’oportunitats, per terra. El país obert en canal de rebaixes.
Ep! que el Hard Rock no és cap ressort, sinó un entertainement. Uf, tanta claredat que hem guanyat amb el canvi!
«És una operació entre privats: la Caixa és qui té els terrenys i Hard Rock és qui hi inverteix amb un projecte turístic. I la Generalitat el que fa és avançar els 120 milions d’euros i després anar-los venent a terminis a Hard Rock. Però en qualsevol moment es pot fer enrere, perquè en el contracte no s’hi estableix cap penalització si ho fa. »
Eloi Redón, portaveu de la plataforma Aturem Hard Rock, entrevistat pel digital Diari de Barcelona, 30.10.2022.
Hi ha qui veu l’Illa de pet cap la vicepresidència de la Generalitat… perquè se la sap llarga: si el partit li demanarà sacrificis per guanyar eleccions a Madrit, qui voldria presidir una Generalitat “malmesa i desprestigiada”, oi?
«almenys hi ha algú que sap a què juga, encara que no hi estiguem d’acord.»
Joan Rovira, El futur vicepresident Illa (elmon.cat), 22/01/2023
Diuen també que l’Illa sap esperar el seu moment estel·lar, que sembla haver arribat amb els pressupostos catalans. Però jo em penso que li han posat a fer l’home adretanat i assenyat que arreplega els votants de Ciudadanos en desbandada, i que humilia l’independentisme perquè no hi torni a créixer, com si el PSC fos un plaguicida més fiable que Vox —tot i que s’hi ha demostrat més que el PP —.
Molt més fàcil, encara. Trobo que l’Aragonès fa bo a l’Illa, qui no té cap més mèrit que saber collar els cucs de terra… només perquè s’hi arrosseguen!
«Plantant més cara i sense demanar tant perdó hem tingut més bon resultat»
Josep Costa, VilaWeb, 23.11.2022
Allò sorprenent és que els partits auto estelats es deixin robar la cartera només amb intimidació, sense que intervingui la força. Serà que ja l’han tastada i, en lloc de confrontar-la denunciant-la arreu, s’hi han adaptat per mantenir bous i esquelles. Són la generació 155.
Tanta eficàcia en deslluir l’independentisme només s’explica pel desig de tornar a jugar a l’eix esquerra-dreta, i de bandejar el nacional. Els ideòlegs d’aquest govern monocolor d’ERC volen reeditar un tripartit que s’ocupi de les coses del menjar, les que interessen a la gent. Els Comuns són els còmplices necessaris. Mentrestant el Partit podrà ampliar la base amb la seva natural bondat i viure del record del dia que Pedro Sánchez va reconèixer l’existència del conflicte polític… davant el president Torra!
Espanya no necessita que la facin canviar, perquè s’agrada com és. Així Catalunya tampoc no necessita que la desinfectin de catalanisme, sinó desintoxicar-se de tant col·laboracionista i descolonitzar-se.
