Esther Pardo i Gimeno
L’any 2002, com passa el temps.., l’Editor Pere Baltà em va fer l’encàrrec d’escriure un llibre sobre el Paco Candel i jo no sabia per on començar, així que me’n vaig anar a veure’l i li vaig dir a ell mateix que m’ajudés. Al Paco, que ja em coneixia la part literària, li va fer molta gràcia que volgués escriure coses sobre ell i em deia que no sabia a qui li podria interessar la seva vida, que era una vida normal i corrent, com ell mateix. Finalment me’n vaig sortir amb la seva ajuda i unes quantes hores de conversa amb ell, que no es cansava mai. El 2025 farà els 100 anys del seu naixement i el proper 23 de novembre en farà 15 de la seva mort. Els que vàreu ser a l’església de Port aquell dia, podeu donar testimoni de què l’enterrament no va ser el d’un home corrent; tant a dins com a fora era ple de gent de la Marina com d’altres llocs, i també de mitjans de comunicació que aprofitaven per fer preguntes a la mateixa porta de l’església, i de persones que potser no havien conegut en Paco però que havien llegit els seus llibres. Va ser un comiat molt emotiu on alguns dels assistents vàrem tenir l’oportunitat de parlar d’ell com a veí i com amic.
Candel va ser autodidacta, això vol dir que tot el que sabia ho va aprendre sense necessitat d’anar a estudiar ni de fer una carrera, cosa que molestava i crec que encara molesta, a alguns dels intel·lectuals d’aquest país. Però en Paco va arribar a aconseguir escriure, i fer-ho bé, perquè va tenir el més important que una criatura pot trobar a la seva vida i amb el que edificarà el seu futur: uns mestres que el van ensenyar a pensar i que van posar dins seu la llavor que serveix per fer créixer les ganes d’aprendre i de saber. Això el va portar a ser observador de la vida que tenia al voltant i a llegir tot el que queia a les seves mans, i és en els llibres, on va trobar històries semblants a les que veia al seu voltant en el barri on vivia. Una barreja perfecta per a convertir-se en el gran escriptor que va ser – tot i que ell volia ser pintor – utilitzant un llenguatge planer però culte al mateix temps. Ens parla d’aquests mestres i de la seva influència en ell a alguns del seus llibres com a Histórias de una parroquia i los avanguardistas i la guerra, en que hi dedica unes quantes pàgines a parlar de l’escola de les cases barates i del sistema que allà hi havia en temps de la República.
Els temps passen i la gent arriba i se’n va i en un barri tant gran com el nostre, i si hi ets a diari, és difícil percebre aquest moviment de les persones si no són els teus veïns més directes, per això, de tots els veïns que varen conviure amb en Paco, ja en queden pocs. Els fills d’aquests n’han sentit a parlar i alguns no saben qui va ser l’escriptor de On la ciutat canvia el seu nom que en la seva èpocaeren, com ell deia: “Aquests barris són com una perdigonada en un llençol”.
Avui, quasi no hi ha espais de camp entre uns i altres però en aquells anys eren: Can Tunis, La Colònia Canti, La Colònia Santiveri, Les Cases Barates (Grupo de viviendas Eduardo Aunós), la Colònia Bausili, El Port, Can Clos, El Grup d’habitatges SEAT, El Plus ultra, els pisos d’en Piulachs i El Polvorí. En total onze nuclis habitats, sense comptar amb els grups de barraques que hi havia a la muntanya de Montjuïc ( Cal Valero, Las Banderas, La Fosa, etc..) i a Can Tunis ( Jesús i Maria..) unes 6000 barraques amb més de 20.000 persones, que també eren veïns del barri i que Candel coneixia molt bé. Acompanyava algunes vegades al metge Dr. Ribas a fer les visites que ningú més no feia a aquells habitatges. També ha escrit sobre això en els seus llibres. Ell mateix va viure en una barraca que va construir el seu pare, amb el seu oncle quan, molt petit, va arribar a Barcelona amb la seva mare; i en tenia molt bon record d’aquells anys abans d’anar a les Cases Barates. Durant moltes èpoques del segle XX, a Barcelona no hi havia lloc per viure tanta gent com hi arribava a treballar i molts preferien fer-se una barraca en un tros de terra a Montjuïc abans d’anar a compartir pis amb altres famílies o malviure tots en una habitació rellogats.
Trobo que se’n parla poc de les barraques i de la gent que hi va viure. De barraques n’hi ha hagut en moltes altres ciutats europees sobre tot després de la segona guerra mundial quan es van haver de reconstruir de les runes. D’una d’aquestes ciutats, Lübeck, va venir una noia alemanya que estudiava castellà a fer la seva tesina sobre Paco Candel, el qual li va interessar perquè ella també havia viscut la seva infantesa en una barraca i es va posar en contacte amb ell per conèixer com eren les de Barcelona. Fins la mort d’ell, es van escriure. Transcric un tros d’una de les cartes ( juny de 1997) que ens ajudarà a conèixer una mica més com era el nostre veí.
- Continuamente tengo que interrumpir el escribirte por culpa de otros trabajos que me apremian: escribir colaboraciones en los periódicos, preparar una colaboración semanal en Catalunya Ràdio, dar conferencias y participar en las luchas y reivindicaciones del barrio. Ayer por la tarde – cada viernes lo hacemos – nos manifestamos en contra de una incineradora de basuras que el ayuntamiento de Barcelona quiere ponernos en la zona. Supongo que conseguirán ponerla, pero al menos que nos cojan resistiendo. De todas maneras, mucha gente es pasiva e indiferente ante estas luchas vecinales, así que tienes que luchar contra la inexorabilidad administrativa y contra la apatía de los ciudadanos….
- Yo ahora tengo un gato. Se llama Romualdo. Y en la terraza, que la tengo llena de plantas, he dejado sueltos unos caracoles que encontré en los descampados cercanos cuando salgo a pasear. Ellos, los caracoles, cuando llueve, también pasean por mi terraza. Cuando sale el sol se esconden tan bien que es imposible encontralos.
Treball, solidaritat i poesia. Aquestes poques línies ens fan un retrat de com era Paco Candel, a part d’altres coses. Per sort, la incineradora no va arribar a la Marina i encara podem adoptar cargols que viuen en algun lloc del barri.
Gràcies Paco.
