Pel Rubén Cruz
La setmana vinent el president Aragonès engegarà una roda de consultes amb els grups polítics per mirar de vendre’ls l’oportunitat de comprar aquests pressupostos. Imagino que si en tingués uns quants mesos de coll en prepararia uns altres, però els terminis s’esgoten i s’han de pagar els compromisos. Amb la ciutadania, el primer compromís és de dissenyar uns comptes públics adients a les necessitats del país en cada exercici, i després defensar-los amb dents i ungles –i algun moviment sexy de cintura— davant els representants de la Catalunya sencera (que és a dins del Govern, però també i sobretot és fora), per acabar aprovant-los amb els canvis que convinguin pactar.
Resulta que Junts no té previst aprovar-li els pressupostos catalans a aquest govern, i el president Aragonès insisteix que els vol aprovar amb els vots de Junts (¡?) i dels comuns.
Tossuderia o rebequeria? Potser manca de suports, per la qual cosa l’expresident Torra acaba de demanar-li el compromís democràtic d’aprovar el projecte de pressupost i convocar tot seguit eleccions.
Si el president Aragonès vol demostrat que domina l’art de la insistència per acabar aplegant les voluntats més allunyades, fora virtut de fermesa. Com que no ha volgut o sabut fer prou per mantenir un govern de coalició incomplint els compromisos pactats amb els socis –condició necessària de tot aplec de voluntats— l’Aragonès pot finalment vestir la Puta (el govern independentista) amb la roba de la més presentable Ramoneta (la Catalunya sencera).
Però l’operació estètica no resulta creïble, i se li veuen les embastes perquè el president d’ERC, senyor Junqueras, hi ha donat una excusa de mal pagador. Resulta que no negociaran amb qui ha aplaudit el seu empresonament “fins encetar-se les mans”. Ho diu el mateix que brandava la taula de diàleg fins i tot amb VOX, sabent que abans la hi esclafarien al cap.
En Junqueras ha decidit que aquesta Catalunya sencera la governarà Esquerra amb el regal dels antics socis i dels col·legues de tantes batalles en comú —tal com Esquerra en regala els vots als col·legues del Gobierno de Espanya—, i que no l’han vestida de decent perquè la governi el PSC.
Mentrestant, el conseller d’Universitats, Quim Nadal, ja li fa l’apuntador en aquesta peça apostant per tornar “a les essències més pures de l’Estatut del 2006 carregat per la sentència del Tribunal Constitucional”, a veure què en cau. Sembla que hi vol veure el punt de partida per a un autogovern sòlid que permeti avançar cap a l’autodeterminació i l’amnistia (¡?)
Però si uns pressupostos no prorrogats són imprescindibles, un govern responsable ha d’encomanar-se al diable, si cal, per aprovar-ne de nous. En Junqueras demostra així que un general fet presoner deixa de ser útil i esdevé una nosa per a qualsevol causa. Les noses fan passes al costat i es retiren dignament o esdevenen brossa que destorba. I per a la brossa, les CUP es van inventar la paperera de la Història… tot i que una República feminista a la catalana i eco-tot està disposada a reciclar la brossa que calgui.
I parlant de reciclar brossa orgànica, el grup de rock català La Puta i la Ramoneta ens ho explica amb so i imatges a El trineu (pendent avall). Un nen puja a un turó i es llença amb trineu pendent avall. Tan bé s’ho passa que encara hi llisca, de gran, però voldria recuperar la vida a peu dret. La vida abans de qualsevol Estatut, tant se’ns en dona!
