Pel Rubén Cruz
Per la Mercè, arrauxades o assenyades, però sabates còmodes per trepitjar els carrers.
“Merceditas de España” és una nina articulada que es va popularitzar a la postguerra espanyola. Calçava un tipus de sabata que, de tan popular, ha rebut el mateix nom. D’això se’n diu agafar la part pel tot, i tan amples. Va néixer als anys 50 a Barcelona, fabricada per Ibérica Comercial SA. Un producte, doncs, de la terra.
De cinc anys ençà hem vist una desfilada de personatges cap a l’exili i cap a la presó. I també de retorn. Tothom tenia, però només alguns mantenen, les seves raons per escollir destinació, penal o política. Aquesta va ser la disjuntiva. No era la primera vegada, perquè fins a l’1O ja portaven unes quantes, però se n’havien sortit fent veure a la gent que els empenyia que compartien un mateix objectiu i fins i tot un full de ruta!
—I com és, si els presos polítics han sortit de presó?
—Precisament. No tan sols amb paraules, sinó que sobretot amb la vida responem.
Els que han sortit de la presó ni tan sols han denunciat que se n’ha fet una operació política, del seu indult: havien de sortit per l’informe contundent del Consell Europeu fa poc més d’un any, que va precipitar la decisió del gobierno-más-progresista-de-la-historia.
Silenci penal o silenci polític? No hi veig diferència, perquè l’Imperi no es planteja disjuntives: actua amb totes les extremitats i patadón pa’lante amb els reglaments del futbol i del handbol, que tot fa estat de dret. Si de cas, podem objectar-li el capteniment a les víctimes, que es comporten com a dignes indultats quan només són gent posada en llibertat per representar una comèdia de bon rotllo i fer que la gent llenci la tovallola, per convenciment o per avorriment.
Uns altres han tornat per posar-se a disposició de la mateixa justícia que abans deien que els perseguia injustament.
—Que potser algú s’esperava una actitud política davant el jutge Llarena?
—I tant que no!, l’única actitud política fora fer pinya amb l’exili lliure per mirar de forjar una estratègia conjunta…
La taula de diàleg havia de desjudicialitzar la política, però l’agenda dels tribunals no contempla tripijocs polítics perquè són un poder independent de debò… ¿oi?
Aleshores… què han fet la Serret i la Gabriel per aconseguir calmar la fúria del Llarena?
—No res, perquè no havien fet res, ni abans, ni durant ni després. Una mica de desobediència que es pot arreglar amb un pam-pam al culet i sense la setmanada durant uns mesos.
Els entregats a la “seva” pena —perquè l’han acceptada tot i dir que són innocents— van anar a Madrit —disculpeu, però aquest és el nom de la capital espanyola en català— amb unes sabates “merceditas de España”, de bon rotllo, com a xais a l’escorxador. La moda persisteix entre els retornats, amb les degudes diferències de gust i sensibilitat.
Els que vestien espardenyes de pagès agafades pels turmells van decidir plantar cara política, tot i que la defensa jurídica els fa anar de corcó. Són aquests, que es defensen amb ungles i dents sense deixar de denunciar a peu i a cavall l’anomalia democràtica de no voler preguntar l’opinió dels espanyols sobre el seu rei, ni la dels catalans sobre el seu futur polític.
Les de pagès en vestien els mercedaris, l’orde religiós mendicant creat al cap i casal de Catalunya a l’edat mitjana. La seva especialitat era el rescat de cristians que els infidels havien fet captius. Recollien almoina als carrers i a les esglésies per pagar el preu de la llibertat dels malaurats. Fins i tot havien jurat un quart vot amb els habituals de pobresa, castedat i obediència: el de lliurar-se personalment com a ostatges a canvi dels captius en risc de perdre la fe catòlica per ser venuts com a esclaus.
No som mercedaris però hem estat recaptant diners i voluntats favorables als presos polítics i als exiliats que s’havien posat a disposició de la justícia a Europa. Alguns fins i tot s’hi haurien lliurat a canvi perquè els presos no patissin més injustícia, però que ho permetés un sistema penal modern i democràtic fora confirmar que no es vol justícia, sinó algú que pagui una culpa.
A hores d’ara els moderns mercedaris ens sentim estafats per la tornada sense pena de la Serret i de la Gabriel. Hi poso noms perquè no vull ser políticament correcte, tot acusant i amagant el dit. Tampoc no pretenc que siguin penades, si sempre hem defensat que organitzar i celebrar un referèndum no és cap delicte a Espanya, si més no fins avui. En endavant, amb l’ajut inestimable d’indultats i retornats benvolents potser s’aconseguirà, sobretot si no som capaços de descobrir públicament el seu joc de nines.
Als mercedaris moderns se’ns pot acusar de tot allò que als entregats-empresonats-indultats se’ls acusava… No me’n deixo cap, que als retornats només se’ls acusa de desobediència: passaran per caixa i potser no els caldrà ni renunciar al càrrec abans que es vegi el “seu” cas en judici —perquè n’han negociat la pena d’inhabilitació amb un tribunal independent. Privilegis de la bona gent. Shin-Shan remena el culet i accepta de bon grat el càstig a la seva trapelleria. Són coses de família, faltes que s’han de perdonar perquè la família és el més important.
Per mirar d’agafar perspectiva, us deixo amb Txarango i el seu “Agafant horitzó“:
