Pel Rubén Cruz
TREXOR ha trobat la manera de recollir energia sense baixar del patinet: lliscant. Una forma lúdica de viure, ja que a Helex no cal guanyar-se la vida… Aleshores, que hi fan? I encara més, què hi farem nosaltres els humans a la Terra quan els robots facin la feina i concebin la idea que no cal treballar per a ningú, perquè de fet ja no cal treballar…!?
L’autor @maxalvaro diu que en Trexor només pensa en divertir-se i experimentar noves sensacions helectitzants. Per això, qualsevol dia se’ns mata d’una mala relliscada… Aquest mal dia els seus seguidors des de la Terra ens preguntarem a cor ¿per què ho feia, en Trexor? I amb tanta energia acumulada al cos, el seu cervell encara ens podrà transmetre una enrampada que digui: «Perquè l’energia flueix a onades, em repta i no me’n puc estar, de cavalcar-les.»
Això voldrà dir que la Vida al planeta Helex té un fi —fins i tot un principi— i que corre el risc de morir d’èxit, tot transformant-se? En què si no en un altre ésser viu? Ho veurem a la propera entrega.
SOFYNAIHI és una guerrera? Quina necessitat té de combatre? Potser només és amant de les arts marcials?
@maxalvaro ens la presenta com una de les persones més rellevants i ocultes, i encapçala una de les principals faccions de tot el planeta. Aleshores, vol el poder, tot el poder. Per això entrena nombrosos deixebles –allò que ensenya és una forma de saviesa, que tant atreu les ments encara tendres—…
Però, els entrena pel combat?
Els ensenya a explorar nous usos de l’helèctica… per construir un món millor. L’espasa faria d’eina de recerca, un detector de presències… o d’absències, totes carregades d’energia fluídica. Serà interessant comparar el seu mètode amb el codi Bushido dels Set samurais.
Persona, diu l’autor: gènere Homo, classe Sapiens, per tant.
KEHIN és un assaltador de camins no per necessitat sinó pel plaer de fer mal, a punta d’helèctica. @maxalvaro ens avisa de no portar res de valor si ens el trobem… que en Kehin és un dels individus més poderosos del planeta. I es demana el perquè. Jo també m’ho pregunto, i m’hi estenc: Roba perquè és poderós, o és poderós perquè roba? Què pot haver-hi de més valuós en un planeta on l’energia flueix com el manà? Que la fa servir per obligar a algun altre a entregar-li la que ha recollit? I paga la pena d’acumular un bé tan estès i inexhaurible? Potser té grans projectes per al futur, com el capitalisme té el de grimpar tot paralitzant les seves víctimes i d’extreure’n els béns comuns: aigua, aire, energia renovable, per quals hem de pagar peatge als privats i a qui els hi privatitza.
Tornem a la Terra, al moment després d’haver pecat i que un polsim de por indefinida ens amenaça de causar-nos els mals que patim o patirem.
L’infern és més distret que el cel, perquè hi ha més coses per comentar. Per això en Cojuelo, pobre diable, por fer un inventari tant complet dels pecats del món, sense repetir-se. A continuació jo faré el Cojuelo i presentaré amenaces que ja són entre nosaltres, i ens fan mal o prometen de fer-nos-en.
Però permet, lector curiós, que us presenti el personatge. És menut i poca cosa, i té idees mundanes que ara podem qualificar de prejudicis de la seva tribu —la dels àngels caiguts— amanits amb prejudicis de la caverna —els hàbits adquirits a còpia d’exercir una professió o de seguir una flaca—. A la versió teatral a la que he assistit és un pallasso amb banyes retallades i nas vermell per fer-lo més humà i trempat al públic familiar, però d’humà ja n’és com una mala cosa.
«un hombrecillo de pequeña estatura, afirmado en dos muletas, sembrado de chichones mayores de marca, calabacino de testa y badea de cogote, chato de narices, la boca formidable y apuntalada en dos colmillos solos, que no tenían más muela ni diente los desiertos de las encías, erizados los bigotes como si hubiera barbado en Hircania; los pelos de su nacimiento, ralos, uno aquí y otro allí, a fuer de los espárragos, legumbre tan enemiga de la compañía, que si no es para venderlos en manojos no se juntan.»
Luis Vélez de Guevara. El Diablo Cojuelo, novela de la otra vida traducida a ésta (1641)
Ara com ara només el retrat, i en successives entregues la caracterització d’en Cojuelo com a pobre diable d’aquest món.
No vull abusar de la paciència del públic lector, i he desat les entregues al meu bloc, on podeu connectar si us ve de gust. El pla dels afers amenaçadors que tractaré és aquest, ara com ara::
LGC /2 Amenaces: l’Enlluernament
LGC /2 Amenaces: les Distòpies / 03 La intel·ligència desfermada
- LGC /2 Amenaces: La Crisi Climàtica i el Desguàs
… … …
Que vagi de gust. Continuarà.
