Pel Rubén Cruz
Ho diem avui de les nostres institucions catalanes. Però no som els únics que ens llepem les ferides i no ens les trobem: als valents constitucionalistes del país veí també se’ls encongeix el sagrat text. Llegiu l’article del Joan B. Culla i Clarà.
Ahir divendres 20 de maig, el col·lectiu República En Marxa ha conversat amb un grup de ciutadans de Sants, i hem compartit cervesa i unes patates fregides al voltant d’unes quantes idees també calòriques.
A la sala d’actes de l’edifici Francesc Masclans (plaça de Bonet i Moixí), entre les 19 i 21 hores ens hem aplegat amb les nostra republicana voluntat de ser-hi per escoltar les opinions d’en David Ferrer i d’en Bernat Deltell, així com les preguntes i comentaris que ens han suscitat. Amb la col·laboració de Sants 3 Ràdio (Sants Montjuïc Informatiu, de 19 a 20 h., de dilluns a divendres)
L’Olga Lacoma n’ha fet les presentacions dels ponents i del barri on ens trobem plegats. Els podeu seguir a Twitter.
En havent sentit tothom, m’atreveixo a fer-ne dos grans capítols: un sobre l’estat anímic –La trempera matinera–, i un altre sobre la sortida al carreró sense –La taula de fireta–. En negre, les opinions expressades pels convidats, en blau les preguntes dels assistents i en vermell les idees que ara se m’acudeixen i en públic no. Comencem.
LA TREMPERA MATINERA
David Ferrer. Avui 2022, ¿estem millor, igual o pitjor que fa cinc anys, el 2017? En fem l’inventari:
Què teníem aleshores?
- La il·lusió desfermada ens feia sentir imparables, però…
- … Érem desconeguts per Europa : Catalunya era tan sols un afer intern d’Espanya.
Érem l’apèndix inflamat, una apendicitis per extirpar.
D’aquí la necessitat d’aplicar-hi un desinfectant, com proposava el Josep Borrell. Potser aquesta genialitat li va valer l’Alt Comissariat dels Afers Externs de la Unió, no fos que en desinfectés els interns.
I ara, que tenim?
- Espanya ha perdut la reputació de país simpàtic de sangria i paella,
I això, malgrat els premis en metàl·lic als periodistes que en parlessin bé.
No sé si la Secretaria de Estado de la España Global (emèrita i en li-qui-da-ci-ó) va balafiar-hi gaires diners, perquè del Premio de Periodismo Príncipe de Viana creat ara fa 4 anys per difondre propaganda anti-independentista no se n’ha parlat més (cerqueu-hi a la xarxa, per comprovar-ho)
Potser no se n’ha concedit cap ni un per autovergonya, tot i que l’Espanya desvergonyida no sap què és, això.
No us perdeu l’article d’en David Portabella, ni aquest altre del Pascual Serrano, que en parlen en context.
- A canvi, ens manca la il·lusió, l’estat anímic no ens acompanya.
Ens cal recuperar la iniciativa d’estendre la taca d’oli a partir de petits nuclis (com van fer el grapat d’independentistes convocant i celebrant el setembre del 2009 la consulta popular a Arenys de Munt)
Aquesta iniciativa farà els polítics sortir de la seva zona de confort.
Diguem que els traurà de polleguera, perquè els posarà nerviosos pensar que estan perdent vots i posicions al mercat competitiu de les idees de poder.
Espanya és especialista en fer-nos combregar amb rodes de molí: que si espiar els actors polítics independentistes és la cosa més normal del món, que es fa arreu… però el Catalangate no els el compra ningú fora d’Espanya. Que si el New Yorker és una gasetilla que llegeixen quatre matats… quan en Roland Farrow ha guanyat el Premi Pulitzer (sense necessitat de parlar bé d’Espanya, que ja té mèrit).
Catalunya ha d’aprofitar aquest terrabastall de l’espionatge polític per demanar-li a l’estat espanyol una negociació entre iguals (no el monòleg d’una part que imposa a l’altra les seves condicions), i a Europa que s’impliqui (en vista de la impossible confiança) amb un mediador internacional.
En conclusió provisional, estem millor ara que al 2017.
Bernat Deltell. Som un país ocupat mentalment, i per això tenim poca memòria i perspectiva:
- el 2010, la multitudinària manifestació del juliol no era per la independència de Catalunya, sinó per la retallada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional
- el 2012, la Carme Forcadell anuncia per primera vegada que qui participi a la manifestació de la Diada de l’11 de setembre seria comptat com a independentista, que ningú no s’equivoqui. I dinosaures com en Josep Antoni Duran i Lleida i en José Montilla van omplir aquest forat a l’agenda amb un altre compromís…
- a continuació, l’Artur Mas visita M.Rajoy a la Moncloa… per demanar-li el pacte fiscal per a Catalunya. Com que no el va acceptar perquè només era un mandao maldestre de la Fuerza, l’Artur Mas convoca eleccions anticipades (encara no té la independència al programa, però hi parla d’un estat propi) i les guanya… tot i perdent 12 escons.
- el segon mandat de l’Artur Mas necessita el suport extern d’ERC, fins que organitzen una candidatura conjunta, Junts pel Sí…
- …amb la qual candidatura l’independentisme entra per primera vegada a les institucions, al setembre del 2015.
A la mani de l’última Diada érem 400.000 mils participants (suposo que tots independentistes, en aquestes alçades de la pel·lícula), i els mitjans van titular-la de “punxada”. Ha estat la mani més massiva a Europa durant els dos anys de pandèmia, i tanmateix la intenten menystenir…
El procés d’independència de Catalunya no és cosa d’una tarda al carrer, sinó que exigeix més sacrificis de la nostra part.
D.F. Som un país de tribuneros, que cridem tant si les coses van bé com si van malament, instal·lats en el marc mental de l’estat espanyol.
Per què l’octubre del 2019 vam desocupar l’aeroport, quan Tsunami democràtic ens ho va demanar? Hauríem d’haver persistit, que això no és cosa d’una tarda.
Hem de canviar d’actitud i també de marc.
El procés de trencament serà traumàtic, no cal dir-ho, perquè l‘estat espanyol és irracional (posa la unitat d’Espanya per sobre de la Democràcia) i fatxenda (presumeix de tenir la Fuerza que no té), i perquè Catalunya està aterrant en la real politik, que per això ha servit aquest destrempament anímic.
Però jo trobo agosarat dir que havíem de mantenir la presència a l’aeroport.
Que potser som capaços de moure’ns sense un lideratge? Fins i tot les empreses en necessiten, per saber on invertir. No som màquines programades (i encara menys persones adoctrinades), i ens cal una estratègia fins i tot per anar al lavabo amb èxit.
Desocupar és el que havia decidit el nostre estratega col·lectiu de capçalera.
Un company de cervesa i fregides diu que cal demanar responsabilitats als polítics, perquè no tothom s’ho ha mirat amb distància i en mode xancletes. Són gent de la societat civil que s’hi ha implicada i ha resultat esquitxada per la repressió, sense cap ajut de les institucions dites independentistes.
Una altra companya pregunta si algú creu que l’independentisme està present a les institucions.
El govern criminalitza l’independentisme perquè està intervingut, diu un altre company. I tot seguit, una altra companya recorda que Primàries existeix, una candidatura alternativa perquè el nostre vot independentista no es perdi.
B.D. L’independentisme està present a les institucions, però no exerceix, i hem d’obligar els polítics a exercir-ne.
Per sota de les institucions hi interfereix el sottogoverno, i si la gent demana independència però els polítics només estan pel pacte fiscal, no hi haurà res a fer.
Aleshores, necessitem recanviar els polítics perquè no ens comprin un pacte fiscal.
D.F. Va ser la societat civil qui va fer sexy l’independentisme, i que els partits encaterinats s’hi sumessin per encapçalar-lo i fer-se veure dient la més gruixuda.
Com a l’exitosa consulta d’Arenys de Munt, és clar que farem la independència, però ens l’hem de creure, i estar-hi disposats.
Hem de poder dir “els partits polítics ens miren”, com a prova que ens movem cap a algun lloc.
B.D. El rei és la clau de volta de l’entramat d’un règim del 1978 que es remunta al 1939. El dia 3 d’octubre del 2017, Felip VI li pren el timó de les mans inútils del M.Rajoy i declara la unitat d’Espanya per sobre de la democràcia:
Democràcia és respectar la llei, diu el rei, però també a les dictadures es respecta el dret del dictador i això no les converteix en democràcies (l’orgànica franquista, i la sobirana putinesca).
Si ara li diuen democràcia plena per justificar tot el que ha passat, fan com aquells superherois, que li enganxen qualificatius per tapar mancances i enganyar a qui es deixi.
El nostre enemic no és Espanya ni els espanyols. El nostre enemic és l’estat espanyol, i l’hem de conèixer bé perquè no ens guany la partida. L’estat són l’alta judicatura, la Guàrdia Civil i la Monarquia que tanca el castell per dalt, com un anxaneta curt de gambals.
Vivim atònits i amb aquesta atonia perquè hem idealitzat l’1 d’octubre, però després d’una repressió i de la pandèmia cal lluitar-hi d’una altra manera.
LA TAULA DE FIRETA
D.F. La famosa taula de diàleg és una llufa, però no ens n’hem d’aixecar sense tenir un bon motiu perquè no sigui dit que els catalans no volem dialogar. El cas d’espionatge polític n’és un, de bon motiu.
B.D. La taula de diàleg ens ha de mantenir enganxats a la cadira, perquè aquest no fer-hi res és la nostra fortalesa. Hem de mostrar a Europa que no és per nosaltres que no avança, i que ha esdevingut un cadàver.
D.F. Que necessitem algú que ens vigili la taula, perquè amb tot de micròfons no ens hi refiem. Ens cal un mediador.
Un altre company diu que la taula no existeix perquè no és de negociació ni entre iguals. Després de la retallada de l’estatut del 2006 pel Constitucional el que tenim és una autonosuya i un parlament de la senyoreta Pepis.
D.F. Tot i ser cert, una actitud derrotista nostra els fa el joc als partits, que no troben necessari fer cap moviment.
Potser sí que el que tenim és una autonosuya i que ens han deixat la barraca de fireta.
Potser per això hem de fer una revolució democràtica amb un estat en contra.
Un company recorda el risc de guanyar la independència més per errors aliens que per encerts propis, perquè Espanya mai no ens falla…
D.F. Amb les sentències judicials sobre els exiliats, que s’acosten, avançarem prou. És evident que, amb una Espanya irracional i fatxenda, la solució vindrà d’Europa.
L’Olga Lacoma ens agraeix la presència i la participació, i ens recorda que la propera taula serà el 18 de juny, a Llinars del Vallès.
