Fanés Guerrero
El passat 14 de març, el president del Govern espanyol Pedro Sánchez va comunicar per carta al rei del Marroc Mohamed VI que acceptava la seva proposta d’autonomia per al Sàhara Occidental. Amb aquesta decisió, l’estat espanyol ha fet un gir radical a la seva posició històrica respecte a la seva excolònia: un canvi que molts han qualificat de traïció al poble sahrauí.
Durant més de tres segles, la corona espanyola va posseir un imperi colonial immens. Al segle XIX, però, Espanya va perdre quasi totes les possessions en unes poques dècades, mentre la resta de potències continuaven expandint-se, sobretot a l’Àfrica. És precisament a l’Àfrica on Espanya va conservar les darreres colònies al segle XX: després de l’intent fallit de conquerir el Marroc, va haver de conformar-se amb Guinea Equatorial i el Sàhara Occidental. Ben a contracor, l’Espanya tardofranquista va perdre Guinea el 1968, de manera que el Sàhara va acabar sent la darrera de les colònies de l’estat.
Amb la mort de Franco, l’estat espanyol encetava una transició política plena d’incerteses i va prioritzar l’estabilitat interna i les bones relacions amb els Estats Units i el Marroc per davant de la seva responsabilitat internacional davant les Nacions Unides. Així, en comptes de dur a terme un referèndum perquè el poble sahrauí decidís lliurement el seu estatus polític, va abandonar el territori. La monarquia marroquina va prendre la iniciativa i va envair progressivament la zona, mentre les milícies sahrauís del Front Polisario intentaven oposar-s’hi, amb el suport principalment d’Algèria. Les hostilitats entre el Polisario i el Marroc van continuar fins els acords del 1991, deixant un territori dividit. La zona litoral va quedar en mans dels marroquins, que n’explotaven les riqueses del subsol i de la costa (fosfats, petroli i pesca) i anaven promovent l’emigració dels seus ciutadans cap a les principals ciutats del que anomenen les seves “províncies del Sud” i una estreta franja oriental, encara sota control dels independentistes sahrauís (tot i que el gruix de la població sahrauí viu des de fa més de 40 anys exiliada a camps de refugiats a la veïna Algèria).
Però malgrat que Espanya s’ha desentès del Sàhara Occidental des del ja llunyà 1976, les Nacions Unides continuen considerant-la com la potència colonial administradora i li exigeixen que promogui el referèndum per al poble sahrauí. La posició del govern espanyol ha estat durant aquest temps de neutralitat passiva: no volia donar suport explícit als interessos dels sahrauís, però tampoc volia donar suport a cap dels poders regionals implicats, ni al Marroc ni a Algèria.
Així arribem a enguany, quan Espanya, per primer cop, canvia el seu posicionament, donant suport a la proposta del Marroc per a certificar i legitimar la seva ocupació del Sàhara Occidental. La monarquia alauita proposa un règim d’autonomia per a les “províncies del Sud” inspirada, diuen, en el sistema espanyol. Tanmateix, és raonable tenir dubtes de les garanties efectives d’autogovern que podrà donar un estat de tan escassa tradició federal i democràtica com el Marroc.
A l’hora d’entendre el gir espanyol en la qüestió sahrauí caldrà tenir en compte diversos aspectes. Per una banda, el Marroc és un dels més sòlids aliats dels Estats Units, de manera que els americans, com la pràctica totalitat d’estats occidentals donen suport a la posició marroquina. A més, l’estat espanyol vol assegurar-se que el seu veí més políticament incòmode cooperi de manera estable en la regulació de la immigració i en matèria comercial, i també que abandoni definitivament les seves reclamacions sobre Ceuta, Melilla i les aigües territorials properes a Canàries. I no s’ha de perdre de vista els nombrosos beneficis econòmics dels recursos naturals del Sàhara que està extraient el regne alauita.
Un dels principals perjudicats en aquesta situació podria ser Algèria, l’estat protector dels independentistes sahrauís, que veuria com el seu rival regional li guanya un important pols geopolític. Algèria és el principal exportador de gas natural a Espanya, per la qual cosa sembla incongruent que Espanya vulgui enemistar-s’hi, especialment en el context actual. En aquest sentit, caldria contemplar també la hipòtesi que, malgrat que el govern algerià pugui expressar indignació per la decisió espanyola, en el fons té interès en les facilitats que una entesa a mitjà termini amb el Marroc pugui suposar-li de cara a l’exportació de gas a Europa Occidental. Amb les restriccions a Rússia, Algèria estaria cridada a ser la seva substituta natural com a proveïdora de gas i la reobertura del gasoducte que arriba a Espanya passant pel Marroc li podria suposar uns ingressos considerables. Aquesta hipòtesi, si fos certa, suposaria un win-win per a tots els estats implicats: l’algerià, el marroquí i l’espanyol. Només hi hauria un perdedor en aquest joc de trons geopolític: el poble sahrauí, abandonat a la seva sort aquest cop de manera definitiva.
