El desafiament de la Reforma Laboral
Les notícies sobre les desavinences que van tenir les dues ministres i alhora vicepresidentes segona i tercera del Govern, Nadia Calviño i Yolanda Díaz, ens expliciten diverses tensions i alhora expliquen el moment que estem vivint. Complexitats, desafiaments i tensions múltiples.
Hi ha lleis que son molt més que això perquè el seu marc d’acció i capacitat d’impacte és molt més gran. La Llei de la Reforma Laboral és una d’aquestes. Per això és tan important l’acord que les dues formacions del gobierno acabar de segellar.
El desafiament és majúscul per la complexitat del tema però també perquè en un moment tan delicat com el que se’ns acosta (escassetat d’aliments, de combustibles, populismes d’extrema dreta… ) la llei pot representar una resposta efectiva de la política i sobretot de l’esquerra en la quotidianitat de moltes famílies, en la línia del que han significat els ERTE. Pot introduir canvis que ajudin que la crisis es reparteixi entre les diverses classes socials d’una manera una mica més proporcionada i sobretot evitant el daltabaix social per la base de la piràmide de les rentes, ja ben tocades. La part alta ben ha seguit millorant posicions de guanys exorbitants segons totes les dades ofertes en la majoria de sectors econòmics.
Caldrà parar atenció als afers que ara mateix generen debat i controvèrsia al si del govern com indicadors de fins quan s’ha pogut/volgut modificar la norma: 1) la prevalença dels convenis d’empresa sobre els sectorials, opció de la reforma PP al seu dia, i avui la de CEOE 2) La temporalitat, actualment del 25% del mercat laboral, com a conseqüència de la Reforma Laboral del PP. La mitjana de la UE és del 13% i la reforma que es planteja sembla que fixa un 15% de contractes temporals justificats en una empresa. I 3) Vigència dels convenis col·lectius caducats, que la reforma laboral del PP els limitava a una caducitat d’un any, mentre la que es planteja pretén ampliar molt aquell marge.
És de reconèixer i posar en valor la capacitat que ha tingut el Gobierno de coalició per resoldre la tensió que hi havia entre les dues formacions i les dues ministres dels rams, cadascuna amb una cultura diferent d’entendre i fer. En surten tots enfortits però també i sobretot la immensa majoria social.
Una reforma laboral igual de poc ambiciosa com la llei d’habitatge, per exemple, hauria provocat danys severs als treballadors i al conjunt social perquè portaria molts més a l’apatia, la indiferència o el que és pitjor, a afavorir les posiciones populistes d’una extrema dreta que es nodreix dels feixistes de tota la vida, sí, però també de moltes altres persones que ja viuen una situació de pressió de supervivència diària, no se senten representats ni veuen cap perspectiva de futur per a ells.
Esperem que els pactes assolits es materialitzin en la futura Reforma Laboral perquè sense polítiques concretes, efectives i transformadores l’esquerra no podrà erigir-se com l’alternativa per a la majoria del conjunt de ciutadans i ciutadanes. Tan necessitats de líders capaços que els entenguin i els defensin, com a primera condició per a voler representar-los.
Sobre la pregonada decadència de Barcelona.
Darrerament sentim discursos en els que sembla que la ciutat estigui completament cap per avall. En aquest sentit, els resultats de l’enquesta municipal sobre la percepció de la ciutat són reveladors. Els resultats de l’any passat van ser especialment negatius, principalment pels efectes de la pandèmia, enguany però s‘han recuperat en gran mesura i la nota de satisfacció amb la ciutat es torna a situar al 7,5, un notable i no pas dolent. L’Alcaldessa ha valorat positivament els resultats, tot i això, cal analitzar-los, amb deteniment, i escoltar els reclams veïnals i sectorials.
Des del 2019 la inseguretat s’ha posicionat com a primera preocupació dels barcelonins i barcelonines, tot i perdre més de dos punts en l’enquesta actual. Una percepció compartida també als nostres barris i de la qual s’haurà de buscar l’origen per poder proposar solucions, que de ben segur no passen només, per augmentar els cossos policials.
El trànsit també irromp amb força aquest any, saltant com la segona preocupació. Les causes en són múltiples. La tornada a la “normalitat” ha fet que els nivells tornin a ser els de la pre-pandèmia i les actuacions d’urbanisme tàctic no han acabat de convèncer tothom. A això se li suma un nou fenomen, la circulació de patinets elèctrics.
L’altra sorpresa de l’enquesta ha estat la neteja, que tot i que la percepció és que ha empitjorat, manté els mateixos nivells de preocupació. Per tant veiem aquí una altra constant.
Hem de ser exigents amb la nostra ciutat i amb els líders que la gestionen. És ben cert que són molts els actors i sectors que han manifestat oberta i repetidament el seu descontentament, insatisfacció i desacord amb algunes polítiques municipals que caldrà escoltar i atendre oportunament. Però hem d’anar amb cura de no caure en alarmismes exorbitants, on Barcelona sembli més part d’una pel·lícula de ficció. I en la quals els que més criden i diuen sentir-se en perill son els que més ben guarits estan.
