Pel Rubén Cruz.
Que el sarau és cosa de dos que ballen, un que paga la música, un més que para l’envelat i d’altres que multipliquen el negoci dels pans i els peixos envoltats de tanta concurrència, ja ho sabem.
Per organitzar-ne un, cal aplegar voluntats, sobre tot de les parelles de ball que ja ho són i de les que s’hi volen formar. La resta es mou perquè hi ha galans i marinel·les disposats a fer-ne el pas, de conèixer-se.
Però tota la colla d’emprenedors (floristes, barquilleros, enllustradors de sabates, fins i tot estafadors i pinxos…) tenen també la greu responsabilitat d’encisar les parelles amb promeses d’amor incondicional per unes poques monedes, sense presa ni data de caducitat ni preu fet: res de lliguem aquí i ara o no hi haurà sexe desprès.
Si l’organitzador de l’envelat surt a pista amb un ciri trencat per dir que se suspèn la ballada fins d’ací a cinc anys perquè no hi ha suficient il·luminació per veure-hi clar… Què ens queda, als balladors, als emprenedors i al públic curiós que ens apleguem els saraus? Muntar una romeria, una revetlla amb focs follets, la Flama del Canigó o una baixada de falles per Sant Joan al Pirineu, que tot arribarà…
Lo mismo que el fuego fatuo
lo mismito es el querer.
“Canción del fuego fatuo” escena del Amor brujo, de Manuel de Falla. Actuació al Seongnam Art Center Concert Hall, de Corea del Sud (abril 2014) de l’Orquesta de Cámara Española, amb la bailaora Zoraida Fornieles Mateo.
Ara com ara tenim l’altra cara del sarau, la cridanera, la del brogit i l’intercanvi de retrets. Ningú havia dit que aquest afer no era reversible, como els mitjons, els calçotets nets i alguns indults bruts.
Els organitzadors demanen més entusiasme de part de les parelles i del cos de ball, perquè l’escenari llueixi com si hi hagués més focus. I les acusacions volen d’una banda a l’altra: que si no pagues prou i demanes massa, que si et carregaràs el negoci de l’oci, que si la butxaca dels catalans se’n ressentirà si no fem el número de trepitjar el bassal i després la moqueta verda amb botes d’aigua per enllustrar-les-hi…
Escoltem les raons dels implicats, tot recordant la desena conclusió provisional al tancament del càsting del Sarau de l’Ampliació.
El tío Puigneró anunciava al juliol “l’aeroport més verd del món”, el del Prat… i fa un doblet: surt de primer manolo i després fa de barquillero encarregat de pintar de verd la inversió per la Gestoria que vicepresideix
I com a primer manolo, li toca disputar-li la chulapa a l’organitzador de l’esdeveniment i Administrador dels duros que es diuen que vindran per pagar la festa, al qual ara li demana responsabilitat per no trencar unilateralment l’acord signat.
Com el gos envejós, que ni rosega ni deixa rosegar… Així es fabriquen independentistes, incomplint amb Catalunya.
Als comandaments de la Gestoria d’Inversions.cat, Pere l’organillero, responsable d’amorosir la col·laboració públic-privada. Primer no encertava a agafar el manubri al·legant que no li agradava la lletra d’aquesta música, però que en tot cas ja la corregiria la Unió Europea. Ara tampoc no encerta a comprendre què no ha fet, ni bé ni malament, mentre s’esperava…
No tocarà aquest tema en la tauleta de diàleg, perquè només hi cap el diàleg, i més concretament dialogar sobre la propietat de la finca on té muntada la Gestoria: l’amnistia primer i un referèndum pactat després.
L’encara-pres-polític Sànchez li recorda a Pere l’organillero que amb els vots que l’Administrador de la propietat Sánchez necessita per aprovar-ne el Pressupost i mantenir-se al càrrec se li pot fer pagar la suspensió unilateral del sarau. ¡Sí se puede!
Però l’organillero no hi amenaçarà l’Administrador, amb els vots, perquè el Pere no té culpa de viure envoltat de negacionistes de la tauleta, als quals demana exposar-hi una alternativa. Ep!, però de bon rotllo!, que tampoc no és tota la culpa dels companys negacionistes de la gestoria, sinó sobretot de l’Administrador que empeny el calendari per amagar la divisió interna al Consell d’Administració.
─Això, això! La culpa és de la lletra del txa-txa-txa… que no el deixa ballar, concedeix l’Encara-pres-polític.
L’Administrador diu que les declaracions de l’organillero i de la Noia-que-li-crida-el-producte trenquen la confiança que li tenien depositada, i li obliguen a suspendre la inversió.
Tot i que no ha explicat els motius, el cert és que el govern espanyol ens té on ens volia i pretén fer xantatge al català amb la posada de pedres al fetge d’una pèrdua d’inversions.
De la part del cos de ball, la diputada desorientada Reguant demana desfer-se d’aquest projecte tant si com no. I Na Funàmbula Albiach diu que la mobilització popular obliga a rectificar a la Gestoria-de-Inversions.cat.
I el Senyor Foment Llibre es plany per la butxaca dels catalans, que amb la pèrdua d’inversions s’empetitirà.
Tot plegat, una pintura al fresc en record de La escopeta nacional, de José Luis García Berlanga (1978), on un industrial català organitza una partida de caça per entrar en contacte amb autoritats i polítics, sense acabar d’encertar com sortir-se’n.
Us deixo amb La canción del Olvido, sarsuela estrenada a València el 1916, amb lletra de Federico Romero i música de José Serrano. Aquí, una interpretació de la Montserrat Caballé el 2010 a Sofia, per a la Televisió Nacional de Bulgària)
Diu la lletra
Marinela, Marinela,
Con su triste cantinela
Se consuela
De un olvido maldecido,
Mari, Marinela.
