En la nostra particular secció “L’art de cinema a Barna”, acostumo a parlar de cinema, cinema fet a Barcelona. En el nostre primer gran escrit parlava de l’Orphea, com el primer gran estudi cinematogràfic que vam tenir a la ciutat comtal. Però altres estudis, més petits ja existien a Barcelona des de principis del segle XX, i diverses pel·lícules es van rodar en ells.
Van proliferar petits estudis en Horta, Sants, Poble Nou, es van habilitar grans espais com a naus o magatzems i allà es rodava llargmetratges, curtmetratges i documentals. Va ser a partir de 1934 quan es van començar a construir estudis de veritat: Estudis Trilla, Estudis Lepanto, Estudis Kinefon, Estudis profilmes, Estudis Isassi, Estudis Balcazar, Estudis Ifi… Tots ells van donar servei a la nostra indústria durant 60 anys. Temps en què a Barcelona es van rodar centenars de pel·lícules de tots els gèneres, drames històrics, musicals, spaghetti, comèdia, etc.
Però si un gènere va brillar especialment per sobre de tots aquest va ser el cinema negre. Era una època difícil per a reflectir la realitat que en aquests moments vivia el país. La censura, amb els seus impagables censors, no permetia veure carn, ni petons, ni gemecs ni transparències, ni moltíssim menys idees contràries als principis falangistes. Tot havia de desenvolupar-se dins de la més estricta moral nacionalcatòlica. Una pel·lícula que s’ajustés fidelment a aquests principis tenia la distribució i l’exhibició assegurada.
Els premis que atorgava el Sindicat Vertical també estaven assegurats: qualitat, fotografia, direcció, guió, etc. En general, la indústria era obedient i feia pel·lícules per a satisfer el règim i optar als premis, però sempre estan els díscols, els que no estan d’acords amb les normes establertes i intenten donar-li la volta i camuflar personatges en les seves trames perquè sembli una cosa i qui vulgui veure una altra cosa, vulgui fer una altra lectura, pugui fer-ho.
Com a exemple, la pel·lícula “A tiro limpio”. Oficialment es tracta d’una pel·lícula de lladres i policies, però, en realitat, els lladres eren uns maquis que venien de França a atracar bancs per a proveir la caixa de resistència del Sindicat, alhora deixava entreveure una possible relació homosexual entre dos d’ells (tot molt ben camuflat) i al final morien tots “per dolents”.
En la pel·lícula de José Antonio de la Loma “Metralleta Stein”, en la qual vaig treballar formant part del departament de cambra, el personatge representat per John Saxon havia de ser Quico Sabater (conegut maqui català) però després dels savis consells del coronel de la Guàrdia Civil Aguado Sánchez i la permissivitat de José Antonio de la Loma, el personatge apareix sense ideologia, sent un trenca cors.
En la nostra pròxima trobada repassarem més pel·lícules amb el segell de “Cinema de Barcelona” i amb més noms importants de la nostra història cinematogràfica.
