Jordi Cuixart, pres polític per haver intentat exercir el dret d’Autodeterminació de Catalunya
─Fins aquí, hem parlat d’Amnistia. I què dir, de l’efecte Illa?
Aquest és un silenci antic i molt gran.
Vivim temps de replantejar-nos-ho gairebé tot, però ordenadament, anem a pams.
Autodeterminar-se és un dret que tenim els sotmesos quan despertem del somni i ens adonem que és un malson. En sortir de la dictadura franquista, els socialistes no sé si hi creien però la tenien al programa… i destorbava.
Per lligar les noces de la Transacció, la família del nuvi volia arribar al Gobierno de España a canvi de sostenir la núvia a la Jefatura del Estado.
El dot per a la núvia va ser l’autodeterminació, que és el nostre dret i ni tan sols n’érem conscients! I se n’hi van desfer. Poc importava que aquest dret nostre estigués recollit al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, signat també per Espanya el 1976. Es tractava només de fer oblidar al món d’on veníem: un efecte Illa primerenc.
Per cert, la Constitución Española del 1978 se’n fa ressò a l’article 96.1 quan diu que
“Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formaran parte del ordenamiento interno.”
Publicat en BOE núm. 103, de 30 d’abril de 1977.
Vet aquí que han passat gairebé 45 anys de la seva publicació i… vivim incòmodament instal·lats en l’efecte Illa, que és com el silenci administratiu aplicat a la vida política d’un país. Un silenci antic i molt gran… que xiuxiueja una lectura enterbolida de La Cosa pel dogma que no deixa viure ni somiar en pau:
“Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir” (que deien a les places del 15-M)
L’Autodeterminació és l’horitzó i l’Amnistia un camí per arribar-hi democràticament. Si un dia ens podem permetre el luxe hispànic de preguntar-nos què volem ser de grans, fins i tot podrem dir que espanyols. On és el problema?
Només els feixismes prohibeixen debats, reprimeixen l’exercici dels drets i imposen els seus valors amb la raó única de la força.
Ho vull recordar perquè la memòria importa, i perquè el nom no fa la cosa. Avui piulem pels descosits i sense trellat buscant l’efecte anestesiant de la paraula interessada.
Ara, mentre els partits de la majoria independentista negocien la investidura del candidat Pere Aragonès a presidir la Generalitat, el candidat Salvador Illa ha anat a fer campanya per sí mateix (el cotó de la fotografia mai no enganya) com a cap de la llista més votada a les eleccions catalanes. Ha visitat barris de Barcelona mancats d’inversions i socialment deixats de banda (vés a saber per part de qui!), i ha piulat que
Partit del Soldat Caigut Illa, l’efecte del qual és l’amnèsia interessada, perquè després de quatre dècades exercint i compartint responsabilitats a les institucions de totes bandes (Gobierno, Generalitat, Diputació i Ajuntaments) només n’ha fet denúncia, gens d’autocrítica.
Què hi pretén? Vol posar en valor… què? Potser les mancances de l’espai públic (i del privat) obertes en canal a la mirada esquerranosa del candidat a President Illa?
Aquests són missatges buits, perquè gairebé tothom els podem subscriure (llevat la dreta florida o Floridura) Per aprovar una renda bàsica universal, una llei de preus dels lloguers, la derogació de la reforma laboral de M.Rajoy o de la llei mordassa… no cal votar esquerres sucursalistes que demanen permís a la Central amb línia directa permanent. Això és confondre l’efecte Illa amb una tarifa plana!
El candidat de visita per la Catalunya real ha assenyalat una nafra amb el dit mentre amagava l’ou amb la mà sencera, i tothom hem pogut veure el dit del President Illa. Aquesta nafra, si de cas, ja la curaran uns altres…
Tanmateix, el candidat de visita per la Catalunya real no troba el moment d’anar a veure els presos polítics que hi ha empresonats. Potser no són prou reals, si entren i surten quan els togats els amollen la corda…
─Es podria mal interpretar, ai quina desgràcia!
Mentre, coincidir amb la Triple Dreta en negar el debat de la proposta de Llei d’Amnistia no suposa cap risc de interpretacions esbiaixades. Perquè ja els coneixem.
Cal voluntat de ser. Cal ser per fer.
Però com que els deures no s’han fet, el Maquinista que li crema el carbó als inferns a la Triple Dreta ja està arribant a l’estació Terminus. I amb la fusta sense cremar!
Vet aquí que El Maquinista de La General ha arribat a l’estació de França, a temps de cantar-li les absoltes…
Rubén Cruz
