Aquest 8 de març arribem a la cita en què les dones ens reivindiquem com el 50 per cent de la societat que continua absent en més del 75 per cents dels llocs on es prenen decisions que ens afecten a totes. Pel camí que ens porta d’un any ençà, ens ha agafat una pandèmia que evidencia les feines que històricament hem assumit les dones i que, ves per on, són les més importants pel benestar de les persones alhora que les pitjor remunerades, quan es paguen.
Aquesta qüestió és potser el gran repte pendent del segle i del feminisme en si mateix. Ara que el món sembla desfer-se com terrós de sucre, és bo ser-ne conscient i portar-lo a debat. La pandèmia i tots els seus efectes i conseqüències, d’abast global però sobretot també personal, ens han de servir per canviar allò que demana el sentit comú i que no hi ha hagut manera de fer, malgrat que tots hi estaríem d’acord. Les cures de familiars i les tasques domèstiques continuen en la bossa de matèries reservades (a dones) i tasques pendents (de reassignar). Si pretenem continuar com si res no hagués passat, mai no ho resoldrem.
Cal convertir les tasques pendents i les matèries reservades (també les ocultes) en polítiques públiques (i transparents, amb l’ajut de la Fiscalia, si bé convé). En un sistema on les dones guanyem menys que els homes, no hi ha cap incentiu al Mercat per contrarestar la desigualtat retributiva. Ara que la conjuntura permet de replantejar tantes qüestions, cal debatre-les a fons de mica en mica i d’una en una.
Un govern útil…
A l’espera que es conformi un govern de la Generalitat, cal insistir en la necessitat de recuperar el debat serè, amatent i sensible a la situació de la majoria social a Catalunya. No s’entendria que la dinàmica dels partits independentistes i de l’oposició caigués de nou en simbolismes i rèpliques que no aterrin en un pla de govern concret o en propostes per fer-lo. Tampoc no s’entendria que el Gobierno espanyol deixés rajar els fons europeus sobre Catalunya i el govern que entri amb comptagotes.
La classe política té una responsabilitat cabdal en aquesta reconstrucció del país que hem d’abordar sense demora. Una altra legislatura sense polítiques públiques fortes dels del govern de la Generalitat no és assumible. Les divagacions i els debats estèrils entre partits independentistes, sumats al soroll mediàtic i polític constant que rebem, posen en risc l’oportunitat de començar a cosir un horitzó nou.
Igualment és cabdal el paper que l’oposició pugui jugar amb el PSC i, segons com acabin les negociacions, també amb els comuns. Pot servir de correctiu a l’excés de retòrica buida de la que ja anem ben carregats. Esperem que faci una oposició amb iniciativa, esperit dialogant i intel·ligència per mostrar-se com alternativa.
