Pep Sanz
23 de Novembre. Black Friday. En molt poc temps hem vist com aquest gran esdeveniment importat –i imposat– s’ha fet un lloc en el nostre calendari. El Black Friday, com van fer Sant Valentí o Halloween en el seu moment, ha arribat per quedar-se i, de pas, quedar-se amb els nostres diners. I és que quan es tracta de diners, les coses van de pressa. No han passat ni 6 anys des de la desregulació de les rebaixes a l’estat espanyol que aquesta celebració ja s’ha convertit en una setmana llarga amb el CyberMonday com a traca final. Els consumidors i les empreses a la par estan de celebració: preus baixos per uns i beneficis pels altres. Que no s’acabi la festa.
Tanmateix, és així això? És aquesta la realitat o, a més d’intentar vendre’ns productes, també ens volen vendre la moto, com diria en Noam Chomsky? Em pregunto si és cert que allò que se’ns ofereix és realment més barat; sobretot quan ja s’ha vist que en moltes ocasions els descomptes parteixen d’uns preus inflats, o el que ve a ser el mateix, comprem productes a un preu similar al que tenen qualsevol altre dia de l’any. Una altra qüestió que em té intrigat és saber si el pastís que s’enduen les empreses només és per als ‘peixos grans’; si el comerç petit o de barri es veu forçat a fer descomptes perdent ingressos per no quedar exclòs d’aquest ritual del capital.
Penso que no requereix gaire esforç veure a quin joc juguen les empreses i tot allò que les envolta. Ara bé, quin és el paper dels consumidors? Què hi podem fer, nosaltres? Em dona la sensació que moltes vegades sabem que ens estan donant gat per llebre i així i tot –i mai millor dit– hi caiem de quatre potes. Per exemple: tenim un telèfon mòbil que funciona perfectament però ens diuen que és obsolet –o el fan obsolet de forma programada, que també podria ser–. Els donem la raó i en comprem un de nou amb la justificació que és més econòmic i que la càmera té més definició per fer fotografies –que probablement acabaran oblidades en el disc dur– o que podem desbloquejar l’aparell amb l’empremta dactilar i és més cool. El mateix passa amb la roba, electrodomèstics i altres aparells electrònics, etc. Ens envien missatges per totes bandes i de forma reiterada que necessitem un producte, ens ho creiem i ens acabem convencent que l’hem de comprar. Arriba el Black Friday i tot queda justificat: fem cues llargues a hores intempestives o ens quedem desperts davant la pantalla encreuant els dits per ser els primers a fer la compra. Fins i tot, n’hi ha que, per aconseguir allò que tant necessiten, van a espentes o cops. Tot, per acabar amb la falsa sensació que hi hem sortit guanyant.
Ho veieu, oi? És tot part del joc pervers i nosaltres en som còmplices.
Entenc que fer-ne crítica és senzill, però aquest tema és molt complex i té moltes ramificacions. Potser necessito comprar-me una càmera més bona, que ara segur que n’hi ha d’oferta, per poder fer un retrat més fidedigne d’aquest esdeveniment. Potser, si la compro, no em faré tantes preguntes i sentiré una satisfacció ben gran que em durarà fins que arribi el següent model i tingui ‘la necessitat’ de tornar a buidar la cartera. Qui sap, possiblement vull lluitar contra una bèstia desfermada que és impassible i soc i som massa petits per poder fer-hi front. Com ja he dit, amb càmera o sense, aquesta espiral és molt i molt complexa.
Sé que no soc ni el primer ni l’únic ni en plantejar-se aquestes qüestions i que també seria hipòcrita dir que no he caigut mai en els paranys d’aquest sistema econòmic en què estem immersos. És inevitable. Amb tot, crec que crear consciència n’és el primer pas. Comprar comprarem igual, però amb tota probabilitat ho farem de forma més assenyada i reflexionant sobre què és el que realment necessitem i, sobretot, per què ho necessitem. El segon pas, però, ha d’anar més enllà de la consciència; dubto que amb ser-ne conscients i seguir comprant n’hi hagi prou.
Ja ho veieu, em quedo amb molts dubtes sense resposta i com més preguntes em faig, més difícil se’m fa tot plegat. Això de no comprar compulsivament et dona temps per pensar. El que sí que sé, amb tot el meu convenciment, és que el Black Friday és ben bé això: un divendres negre.
